Crònica del Cicle de Col•loquis: “De la ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”

Deixa un comentari

Amb l’objectiu de començar a fer balanç del nodrit programa de Col•loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica (SCHCT) d’aquest curs 2012-2013, presentem la crònica del cicle “De la Ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”, que es va realitzar d’octubre a desembre de 2012 a la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona. A partir d’aquesta ressenya us oferirem les cròniques dels cicles que finalitzin per així aconseguir una visió complerta de com s’ha desenvolupat el programa de col•loquis de la Societat d’enguany.

 

Llegir una novel•la de Jules Verne és encetar un viatge en el temps per traslladar-se a la segona meitat del segle XIX: exploradors que encara marxaven a la conquesta de regions del planeta verges, els científics meravellaven tothom amb descobertes cada vegada més sorprenents, la fe en el progrés era una actitud vital indefugible… Verne, fill de la seva època, ens recrea un univers particular, ple d’aventures i coneixement, però també d’objectes i màquines fantàstics, amb formes i concepcions agosarades, més aviat situats en un futur previsible que no pas en un present real.

Aquest cicle va ser coordinat i conduït per Pasqual Bernat, historiador de la ciència i investigador del Centre d’Història de les Ciència (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La primera de les quatre sessions va adoptar la forma de conferència i, amb el títol “Una literatura a la recerca d’autor. El cas de Jules Verne i la novel•la de la ciència”, va tractar sobre la trajectòria biogràfica de l’autor francès. Els assistents van conèixer la circumstància vital de Verne, sovint desconeguda en molts aspectes. També es va fer una explicació exhaustiva del context social, ideològic i científic en què va viure aquest autor, remarcant-ne les influències rebudes i la seva plasmació en les seves obres.

Les altres tres sessions van adoptar el format de club de lectura, cosa que va possibilitar la participació activa del públic. La primera d’aquestes sessions va estar dedicada al descens vernià al centre de la Terra i va ser titulada “Viatge al centre de la Terra. Un descens trepidant al cor del coneixement i la ciència del segle XIX”. A banda de tractar-se els aspectes literaris, el club va debatre abastament de l’ús que feia Verne de la ciència en les seves obres. En aquest cas concret, la geologia i la paleontologia de l’època, tan debatudes i controvertides en aquell temps. Es van analitzar les fonts que van subministrar els coneixements científics per argumentar aquest viatge al centre de la Terra, especialment l’obra de divulgació de Louis Figuier La terre avant le deluge.

La següent trobada es va concretar sota el títol de “Els cinc-cents milions de la Begum. Ciència, política i utopia”. S’hi va parlar sobretot dels continguts ideològics d’aquesta novel•la, ressaltant-ne les idees higienistes i santsimonianes que apareixen reiteradament en l’obra. També es va remarcar l’argument polític que s’hi planteja, molt present en l’època. Ens referim a l’ambient d’enfrontament i rivalitat entre França i Alemanya, recentment posat en escena en la cruenta guerra que enfrontà els dos països durant l’any 1870. La novel•la té, també, un significat emblemàtic en la mateixa obra de Verne, ja que representa un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària. Si bé Verne feia temps que havia expressat una visió pessimista de la ciència, és en aquesta novel•la quan s’inicia un seguit de relats que tindran sempre aquesta visió negativa i que deixaran de veure en el científic l’heroi inqüestionable. A partir dels Cinc-cents milions de la Begum, el científic serà, sovint, un ésser malvat, vehicle de les aplicacions més perverses de la ciència.

El Cicle va acabar amb el club “París al segle XX. La ciència deshumanitzada pren el control”. Aquesta novel•la, publicada gairebé cent anys després de la mort de Verne, podríem dir que, encara que tingui molts elements de l’obra verniana, és la menys verniana de totes. Durant la sessió es van remarcar els continguts crítics de la novel•la, no només amb una ciència deshumanitzada, sinó també amb una societat que es descrita com una transposició del més pur mecanicisme, desproveïda de qualsevol tret o principi ètics propis de la condició humana. Es va destacar, també, la projecció futurista de l’obra, plena d’anticipacions sorprenents, una característica, aquesta sí, molt típica de l’obra de l’autor francès.

El cicle va ser organitzat per la SCHCT, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i que agrupa la comunitat d’historiadors de la ciència i de la tècnica de les terres de parla catalana; la Societat Catalana Jules Verne (SCJV), associació que aplega els entusiastes catalans de l’obra i de la persona del cèlebre escriptor francès Jules Verne i la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona, centre de lectura especialitzat en ciència amb una llarga experiència en l’organització de clubs de lectura científics i d’activitats de divulgació cultural de tota mena.

 

* Aquesta crònica ha estat realitzada per Pasqual Bernat, historiador del CEHIC a la UAB i coordinador d’aquest cicle “De la ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”.

 

Crònica de la XII Trobada de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica

Deixa un comentari

La XII Trobada d’Història de la Ciència i la Tècnica, organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica en col·laboració amb l’Institut d’Història de la Medicina i la Ciència López Piñero, tingué lloc, amb un notable èxit de participació, els passats 15, 16, 17 i 18 de novembre de 2012 a la seu d’aquest Institut, a València.

La Trobada va començar, després d’una interessant benvinguda, amb una sessió plenària a càrrec d’Ana Labata. La conferència va presentar una repassada exhaustiva de la canyamel, els seus usos i les tècniques utilitzades arreu del món durant els gairebé 10.000 anys d’utilització d’aquest recurs. De l’Índia a Al-Andalus, de València a Cuba, el sucre extret d’aquesta planta ha viscut nombroses transformacions en el seu concepte: primer gairebé inexistent, després un luxe, a vegades ha estat considerada un medicament i més recentment un aliment de primera necessitat, controlat fins i tot pels governs. Al final de la seva intervenció, Labata va compartir amb els assistents la seva il·lusió i entusiasme en fer recerca sobre la canyamel, recerca que continuarà després d’aquesta presentació.

Acabada la plenària, arriben els primers dubtes: a quina sessió paral·lela anem?

Tarda de dijous

En la sessió “La Medicina i les seues representacions” van destacar dues comunicacions. Per una banda, el tractament del NO-DO i de la premsa espanyola de l’eclipsi de sol visible a les Illes Canàries l’any 1959. Aquest treball subratlla la utilització que la propaganda de règim franquista va fer d’aquesta notícia científica dins del seu discurs d’apropament als Estats Units i de reforçament de la ciència nacional. Per l’altra, “El asiento en la Manchuela albacetense” era el títol d’una comunicació que va causar sorpresa entre els assistents pel seu aprofundiment en les diferents tipologies de “curanderos” i la seva relació amb l’empatx o “asiento”, en el curiós vocabulari local.

La sessió científica “La ciència àrab en les fronteres dels coneixements i les cultures”, coordinada per Roser Puig i Miquel Forcada, va transcórrer a partir de set ponents que ens van parlar des de la influència de la filosofia de la Grècia clàssica en la medicina andalusí del segle XII fins a la transmissió de textos astronòmics àrabs al llatí en la Península Ibèrica. Per altra banda, gran part de les comunicacions van girar al voltant de la pràctica que es situa en la frontera del que s’ha considerat la “ciència oficial”. Una bona mostra d’aquesta pràctica es va manifestar en la tradició empirico-màgica en la medicina andalusí com també en el desenvolupament de l’astrologia, on va quedar palesa la necessitat de treballar amb eines altament especialitzades com van ser els astrolabis i els algoritmes matemàtics.

En la sessió de comunicacions lliures, és important mencionar la presentació sobre la concepció de l’àtom que va tenir durant la seva vida el brillant físic (i filòsof) Erwin Schrödinger i les circumstàncies que van formar les seves idees.

Matí divendres

“Ciència i identitat nacional”, títol de la primera sessió de divendres, va gaudir, a primera hora del matí, de dues variants del català amb dues interessants comunicacions. Per una banda, vàrem conèixer la identificació amb Catalunya i el català per part dels intel·lectuals rossellonesos, que a la vegada accepten pertànyer a l’estat francès; i, per l’altra, la variant dialectal mallorquina ens va portar a saber més coses sobre la creació del llenguatge científic català.

Félix Rodríguez de la Fuente i els seus programes de televisió que promocionaven la conservació animal i buscaven “educar” en aquest sentit a la població espanyola van ser també protagonistes d’aquesta sessió.

El catalanisme científic popular entre les dues exposicions universals de Barcelona, el catòlic-catalanisme científic en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, la intenció de Francesc Darder de fer país amb els animals, el propòsit catalanista de la revista Monografies Mèdiques, la breu vida de l’Institut d’Estudis Valencians durant la Guerra Civil espanyola, l’exili dels metges catalans o Martí Franquès com un mite de la ciència catalana, formaren un conjunt de comunicacions temàticament molt properes que van ser un marc perfecte per un viu debat final que va abordar temes com la retòrica nacionalista, els possibles, o impossibles, de fer una ciència en un estil nacional o la ciència com a una “arma” per reivindicar una identitat nacional.

Abans de dinar es va realitzar una celebrada sessió de pòsters on onze participants ens van explicar, en cinc minuts, els seus projectes o recerques. El guanyador del premi al millor pòster de la Trobada, escollit per tres membres d’un jurat que valorava la rellevància, el disseny i l’exposició, va ser “Cultura, ciència i pensament a la Catalunya del segle XIX. El projecte Almirall de l’Ateneu Barcelonès” de Joaquim Coll, Lluís Vicente i Giovanni Cetani, presentat per aquest últim. Aquest projecte posa el punt de mira en la recepció i els públics dels llibres editats a Barcelona.

Divendres Tarda

L’anàlisi de les institucions i empreses que fabricaven i comercialitzaven medicaments en l’Espanya autàrquica va ser l’objectiu de la sessió científica en la que es va parlar de la factoria que una de les poques empreses europees, danesa concretament, que va poder lluitar contra “la invasió” de la penicil·lina americana a Europa, va establir al nord d’Espanya. La premsa franquista va amagar l’origen danès de l’empresa buscant reforçar així el seu discurs autàrquic.

Intentar posar l’èmfasi en l’on es fa ciència, on es rep, on s’aprèn… va ser l’objectiu de la conferència plenària de Charles Withers. Conèixer aquest on és crucial per conèixer també el perquè i el com. Així, Withers proposa centrar-se en els contextos locals per, d’aquí, passar als estudis transnacionals. A partir de l’exemple dels múltiples meridians existents abans de la concòrdia de Greenwich, Whiters va mostrar com la ciència viatja i muta segons els interessos nacionals i com l’estudi d’aquestes geografies de la ciència és ideal per entendre com es genera coneixement a nivell global.

Dissabte matí

L’heterogènia sessió “Ciència i institucions al món contemporani” va tractar en primer lloc la, fins ara, desconeguda Societat Filosòfica de Barcelona, una mena de precursor de la Reial Acadèmia de la Ciència i les Arts de Barcelona i de l’Acadèmia de Bones lletres. En aquesta societat, es reunien joves, fins i tot adolescents que, ja sigui per ser fills de o deixebles de, tenien interessos en física, metafísica, oratòria o poesia.

Després d’aprendre com funcionaven la comunicació militar durant les guerres carlistes, i de descobrir un nou manuscrit de José Joaquín Landerer anomenat Natura, vàrem conèixer els detalls de la creació del Parc Natural de la Garrotxa. El paper dels experts locals en aquest procés, les seves raons i el paper de l’opinió pública van ser algunes de les qüestions adreçades respecte la protecció dels volcans d’Olot. Un enfocament semblant va ser el de l’estudi sobre els terratrèmols i la seva predicció al Xile de l’inici del segle XX on també l’opinió pública i els experts són crucials.

La intensa activitat industrial a l’Alcoi de finals del segle XIX, el Servei Meterològic de Llevant i les tècniques de calefacció a la segona meitat del segle XIX, amb el curiós cas de l’“hospital experiment” (l’ala d’homes amb un tipus de calefacció i la de dones amb un altre) van portar-nos a les apassionants “Conversaciones intelectuales de Poblet”. Organitzades en ple franquisme per tractar temes científics conflictius amb la fe catòlica, aquestes “conversaciones” van ser una via per la qual els religiosos buscaven un discurs que fos adequat per transmetre públicament.

Per la X Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament “Antoni Quintana Marí”, coordinada per Pere Grapí Vilumara i Maria Rosa Massa, es proposaven diferents àrees temàtiques. De manera que vam poder gaudir d’unes comunicacions que tractaven tant de l’ensenyament en un determinat context històric com de la història de la ciència en una aula. En relació a la primera àrea temàtica vam poder entrar en contacte amb la situació de l’ensenyament de les matemàtiques a l’Espanya del segle XVIII, per una banda, i de la química en la França revolucionària de finals de mateix segle, per una altra. Respecte la segona àrea temàtica vam conèixer diferents estratègies a les classes a l’ensenyament secundari o universitari per tal d’introduir la història de la ciència com una eina que permeti millorar les competències dels alumnes. Tampoc va faltar una reflexió sobre la forma inadequada que tenen molts llibres de text, en el batxillerat, de presentar determinats models científics totalment al marge de la història.

Després de les diferents comunicacions es va fer saber el guanyador del Premi “Antoni Quintana Marí” d’enguany, “La fàbrica de carburs de Berga”, d’Arnau Plans Vilardaga, estudiant de batxillerat de l’IES Guillem de Berguedà (Berga).

Tarda Dissabte

La sessió “La ciència i la seva història dins la ficció científica” va començar amb una presentació que va traçar els usos (tècnic, figuratiu i retòric) de la paraula “energia”. Retrocedint en el temps, vàrem conèixer que la paraula troba el seu origen a la retòrica clàssica en les paraules “energeia” (força) i “enargeia” (claredat), una doble etimologia que degut a la similitud dels vocables no ha estat ben reconeguda als nostres dies. Les dues següents comunicacions tractaren el gènere teatral com a font històrica. En el primer cas, es va mostrar com les idees “fisiognòmiques, astrològiques i mèdiques” de l’època es transmeteren a través del gènere teatral. I, en el segon, es va veure com aquest gènere ofereix infomació de la pràctica mèdica en el passat, on els saltimbanquis i “xarlatans” de la Monarquia Hispànica del segle XVII donen evidències de la venda ambulant de medicaments. Posteriorment, a les “anotacions sobre la poesia científica del segle XIX en llengua catalana” s’esmentaren noms com ara Joaquim M. Bartrina, Melcior de Palau, Antoni de Bofarull o Frederic Soler (Serafí Pitarra); i es destacà l’absència de “poesia científica” en els Jocs Florals de 1859 a 1900.

Es reprengué la sessió amb Jules Verne, considerat per molts el pare de la ciència ficció, tot i que, com es va dir, la literatura verniana (amb una visió positivista molt influïda pel seu editor, Jules Hetzel) caldria considerar-la més aviat com a “novel·la de ciència”, ja que es basava fonamentalment en la ciència del seu temps, només portada un pas més enllà. A continuació, revisitàrem les Aventures d’Alícia al país de les meravelles per conèixer que el novel·lista Lewis Carrol (i matemàtic a Oxford, Charles Dogson) hauria volgut fer una sàtira dels corrents matemàtics de l’àlgebra simbòlica (que més tard fonamentaria la mecànica quàntica) i, curiosament, per estranys mecanismes entre el gènere fantàstic i la ciència, la seva novel·la ha estat precisament associada a la física quàntica i al Principi d’incertesa. Finalment, la sessió acabà amb una comunicació sobre el debat de les dues cultures, la científica i la humanística, iniciada per Charles Pierce Snow l’any 1959, i la seva representació en les novel·les de Lodge, Powers i Mc Ewan.

Abans d’acabar el dissabte amb l’Assemblea de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica i la projecció del documental La Batalla del Varsòvia, Sharon Ruston, professora de literatura i cultura del segle XIX a la Universitat de Salford, va impartir la conferència plenària Natural History and the Vindication of the Rights of Woman. Segons la tesi de Ruston, Mary Wollstonecraft, la mare de la “mare” de Frankenstein –Mary Shelly-, i considerada amb els ulls del temps una de les primeres feministes de la història, podria haver trobat arguments i inspiració (a més d’indignació) per a la seva causa i els seus escrits, en la Història Natural.

El seu llibre Vindication of the rights of woman (1792) recuperat com a pioner del feminisme de cent anys més tard, critica teories que considera que denigren la dona i proposa exemples per rebatre-les que semblen tenir les seves arrels en llibres d’història natural del moment. Coincidència?

L’argument de Ruston és fort. L’evidència que Wollstonecraft havia llegit aquestes fonts és clara: escrivia per a una revista radical on li encarregaven sovint ressenyes de llibres. Les ressenyes que va fer i, per tant, els llibres que va haver de consultar han aparegut  en la investigació històrica. Entre ells hi havia A general history of quadrupeds (Thomas Bewick, 1790), The philosophy of Natural History (William Smellie, 1790), The sexes of the plants vindicated (John Rotheram, 1790) o Buffon’s Natural History (traduït a l’anglès per Smellie l’any 1781).

L’estat natural de la dona hi és considerat fràgil per naturalesa i en la societat del moment circulava la idea que les dones estaven més a prop dels animals que de l’home (com defensa la Història Natural de Smellie), arribant-la a considerar la baula perduda, “el lligam que uneix l’home amb les bèsties -brutes, en anglès-”. Com a conseqüència d’això estava en dubte no només l’existència de l’ànima femenina sinó també la seva capacitat de raonar.

Wollstonecraft es fixava en la dicotomia artificial/natural i proposava una revisió de la història natural sota la pregunta: quina mena de comportament és natural? Ella creia fermament que l’estat de la dona era degenerat de l’estat natural i en bona part producte de l’educació del moment, per tant, artificial. Aquesta educació quedà plasmada en obres tradicionals que explicaven com se suposava que les dones s’havien de comportar. A father’s legacy to his daughters (1774), de John Gregory (1724-1773), un clàssic manual de l’”adequada” conducta femenina, n’és un. Segons Wollstonecraft, els consells de Gregory feien les dones més inútils, més artificials.

Per recolzar les seves idees, Wollstonecraft usava exemples extrets d’alguns dels llibres esmentats com el del comportament dels gats o animals domèstics versus els seus corresponents salvatges, dels quals s’extreien conseqüències morals a través d’”objectives” observacions físiques, i els desmuntava a favor del seu argument.

Wollstonecraft s’adonava que la gent podia usar la història natural per als seus propis projectes polítics i denunciava aquests usos polítics del saber natural per bé que, en la seva argumentació a favor de la seva causa, es serví de la mateixa arma.

En definitiva, als ulls de Ruston, Vindication of the rights of woman podria ser una Història Natural de la dona.

Matí Diumenge

La sessió “Química i medicina legal” va començar amb una de les sempre entretingudes, interessants i estimulants històries de Mateu Orfila i la Toxicologia legal. Aquest cop, Orfila “s’enfrontava” a la Frenologia en la lluita pel “nínxol ecològic” que suposava la presència científica en els judicis.

El canvi, els públics en els llibres de toxicologia de Pere Mata, d’estudiants a jutges, i les transformacions que aquesta disciplina pateix durant les diferents edicions d’aquests llibres van ser tractats en la segona comunicació d’aquesta sessió.

Les dues següents comunicacions van explicar-nos, respectivament, la microquímica de Juan Peset, el seu paper com a expert i el de la JAE com a “promotora” de científics a l’estranger; i la llarga vida d’Antonio Casares, el seu Gabinet d’Història Natural i les experiències elèctriques que va fer a Santiago. Casares va ser un dels protagonistes de la darrera presentació d’aquesta sessió, que ens mostrava una controvèrsia sobre les aigües d’un balneari. Aquest tipus de controvèrsia és interessant per l’historiador de la ciència ja que es produeix en una gran varietat de mitjans i amb la intervenció de diferents actors, tots ells defensant els seus propis interessos, i ens fa així més clar com funcionava la ciència en un moment històric concret.

Abans de dinar, i per acabar la trobada, vàrem gaudir de la sessió plenària de Jesús Maria Galech sobre les controvèrsies públiques entre Martín Martínez, Benito Feijoo i Diego Torres de Villarroel. L’esfera pública de l’Espanya de principis del segle XVIII va ser l’escenari d’unes intenses polèmiques sobre astrologia i la medicina entre aquests tres personatges que Galech ha sabut captar, analitzar i explicar de manera magistral.

Crònica realitzada per:

Joaquim Berenguer, CEHIC (UAB), jberenguer90@gmail.com.

Miquel Carandell, CEHIC (UAB), m_baruzzi00@hotmail.com.

Clara Florensa, CEHIC (UAB), cflorensa@gmail.com.

Laura Valls, CSIC, lvalls@dicat.csic.es.

ONZÈ PREMI ANTONI QUINTANA I MARÍ de la SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat.

Deixa un comentari

Termini de presentació: 31 de maig de 2012

Adreceu-los a: Institut d’Estudis Catalans-SCHCT (Carme, 47, 08001 Barcelona)

Premi: 500 €. El Lliurament del premi tindrà lloc durant el quart trimestre del 2012 i el veredicte es farà públic prèviament.

BASES. La Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) amb la intenció de despertar l’interès per l’estudi i la recerca de la història de la ciència i de la tècnica entre els estudiants de batxillerat, convoca l’Onzè Premi Antoni Quintana i Marí amb les bases següents:

1.   Poden participar-hi tots els alumnes dels centres de Batxillerat dels Països Catalans. Els originals hauran d’estar redactats en llengua catalana.

2.   Les obres que es presentin a concurs han de ser fruit del treball de recerca individual o col·lectiva, tutelada, que els estudiants de Batxillerat duen a terme com a part del seu currículum.

3.   Els treballs han de versar sobre aspectes de la història de la ciència, de la medicina i de la tècnica en qualsevol dels seus àmbits temàtics, cronològics i geogràfics.

4.   El format i l’extensió dels treballs són lliures. S’ha de lliurar una còpia original del treball impresa en paper conjuntament amb la corresponent còpia en suport informàtic. Els treballs han d’anar acompanyats d’una síntesi d’un màxim de 6.000 caràcters, on consti l’objectiu, la metodologia, els resultats i les conclusions de la recerca.

5.   Els treballs els presentaran els centres d’ensenyament. Ni en els treballs ni en les síntesis ha de constar-hi el nom de l’autor ni el del tutor. Els treballs aniran acompanyats d’un certificat signat pel director del centre o pel cap d’estudis conforme el treball que es presenta s’ha escollit entre tots els que els alumnes han presentat al centre. A més del treball i la certificació s’hi afegirà una plica (o sobre tancat) indicant el títol del treball a la part exterior i, a l’interior, una nota amb el títol i el nom de l’autor o autors amb l’adreça postal i electrònica i telèfon. També el nom i cognoms del tutor o tutora.

6.   Els destinataris del premi en metàl·lic són els estudiants. En el cas que es premiï algun treball col·lectiu, el valor del premi es repartirà a parts iguals entre els components de l’equip.

7.   Els membres del jurat seran socis de la SCHCT designats pel seu consell directiu.

8.   El termini màxim de presentació dels treballs serà el dia 31 de maig de 2012. S’han d’adreçar a la SCHCT (Institut d’Estudis Catalans-SCHCT. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona). Els originals no seran retornats als seus remitents, però quedaran en dipòsit a la seu de la SCHCT durant els dos mesos posteriors a la data en la que es farà públic el veredicte per aquells autors que desitgin recollir-los.

9.   El veredicte es farà públic en una data que serà anunciada oportunament. De la mateixa manera, també s’anunciarà oportunament la data de l’acte de lliurament del premi que tindrà lloc en el quart trimestre del 2012.

10. El premi serà dotat amb la quantitat de 500 €. El jurat es reserva el dret de declarar deserta aquesta convocatòria.

James R. Moore a Barcelona: “La raó amagada de Darwin” per Miquel Carandell Baruzzi

Deixa un comentari

Els passats 15 i 16 de març, el professor James R. Moore, expert en la figura de Charles Darwin, va impartir dos seminaris a la Sala d’Actes de la Milà i Fontanals i a l’Institut d’Estudis Catalans. Quan sembla que ja no falta dir res sobre la figura del famós naturalista anglès, Moore arriba amb una revolucionària interpretació que versa sobre l’impacte que el moviment abolicionista va tenir en la figura de Darwin i en la seva teoria.

Aquesta va ser la primera visita de Moore a Barcelona i també la primera vegada que parlava a l’estat espanyol. Si tenim en compte que els llibres de Moore (acompanyat per Adrian Desmond), com Darwin: the Life of a Tormented Evolucionist o el més recent Darwin’s Sacred Cause, no han estat traduïts ni al català ni al castellà, observem una clara mancança que aquestes dues conferències contribueixen a corregir.

“No Miracle was needed, Professor Agassiz”

Segons Moore, la moral cristiana i l’antiesclavisme impresos en el jove Darwin van portar a aquest a pensar en la existència d’un ancestre comú, primer per a tots els humans i després per a tots els éssers vius. Negres i blancs havien d’estar moralment a un mateix nivell, no un per sobre de l’altre, i així, havien de pertànyer a la mateixa espècie. Això que ara ens sembla evident en l’època en que Darwin treballava era un teoria més aviat heterodoxa, allunyada de les teories fixistes, que creien que els animals van ser creats tal i com els coneixem, i també en part de les teories evolucionistes, o transformistes, que veien més una escala en la progressió que un arbre amb una arrel comuna. Aquest arbre era necessari per defendre que les diferents races humanes pertanyien a una mateixa espècie i no eren esglaons d’una escala evolutiva. A més, grans naturalistes del moment, com Louis Agassiz, defensaven teories fixistes fent a més una mena de ciència racista que afirmava que cada “tipus” humà havia estat creat independentment per Déu sent l’europeu una raça superior a les altres. D’aquesta manera es justificaven les idees esclavistes. A tot això Darwin va respondre més tard agosaradament “No miracle was needed, Professor Agassiz”.

“Fancy Pigeons-Fancy People”

Per demostrar les seves teories Darwin va acudir als llibres d’un “Messi” dels etnòlegs de l’època, en paraules del propi Moore. James Cowles Prichard, un altre personatge important en aquesta història, va publicar diversos llibres amb grans gravats on descrivia les races humanes i desenvolupava teories no massa diferents de les del propi Darwin, i també defensava que els humans pertanyien tots a la mateixa espècie. Prichard també havia publicat un llibre sobre les diferents races de gossos que hi havia al món i les seves característiques.

Tot això va portar a Darwin a interessar-se en la cria i selecció artificial d’animals. Darwin va fer molta recerca amb coloms de tot el món que “col·leccionava” per acabar demostrant que tots pertanyien a la mateixa espècie. Darwin va observar que els coloms, més aviat les colomes, “seleccionaven” els mascles que més els atreien per reproduir-se, arribant així al concepte de “selecció sexual”. Aquest concepte per suposat és podia extrapolar a la espècie humana portant a la varietat de races geogràfiques que es poden, o es podien en molts casos, observar a la Terra.

“Be like Darwin”

Moore també va observar que el llibre de Darwin conegut com The Descent of Man (titulat de fet The Descent of Man and Selection in Relation to Sex), en teoria sobre l’origen de l’home, està ple d’exemples de diferents races de coloms, escarbats i altres mamífers. Segons Moore, aquest fet es degut, altre cop, a la voluntat de Darwin de provar la seva teoria de la “selecció sexual” que té el seu origen en demostrar que les diferents races humanes pertanyen a la mateixa espècie. Però els llibres de Darwin no han estat l’única font de Moore i Desmond.

Moltes de les seves conclusions han estat extretes a partir de les notes personals escrites pel mateix Darwin durant tota la seva vida. I és que Darwin escrivia contínuament els seus pensaments i idees. De fet, el mateix Moore recomana als seus alumnes “Be like Darwin”, escriviu totes les vostres idees, serà molt útil per la vostra pròpia recerca i si algú us estudia algun dia, encara ho serà més…

Per altra banda, aquestes sessions van ser una desfilada de noms i fotografies de personatges de l’època que van servir a Moore per dibuixar un panorama de les persones que d’una manera o altra van relacionar-se i influir en Darwin. Alguns d’aquests personatges sonaven més, com Lyell o Fitzroy, d’altres no tan com Thomas Clarkson, antiesclavista anglès o Asa Gray, professor a Yale i una de les primeres persones en llegir els manuscrits sobre evolució de Darwin.

Així doncs, aquestes profitoses xerrades de James R. Moore, amb molt bona assistència de públic i amb un perfecte amfitrió en Alvaro Girón, han estat un exemple més que ens mostra com un d’aquests grans genis-herois de la ciència no buscava la veritat ni resoldre cap misteri amagat, sinó que estava condicionat, com tothom, per la societat que l’envoltava. Darwin era doncs un cavaller d’època victoriana amb una marcada moral i no un científic aïllat del món. Aquesta moral, segons Moore i Desmond, va ser el que el va portar, o almenys va ser un dels factors (sempre s’ha parlat dels seus viatges, de les seves lectures o de la mort de dos dels seus fills…), a desenvolupar i finalment escriure les seves teories.

* Miquel Carandell és màster en història de la ciència (CEHIC-UAB), membre del XEHC i de la Comissió de Col·loquis de la SCHCT. Col·labora habitualment amb Ictíneu, organitza itineraris per la Barcelona  Científica i actualment està cursant el doctorat.

XII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica

Deixa un comentari

Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero

València, 15, 16, 17 i 18 de novembre de 2012

La Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) convoca la XII Trobada, la reunió científica general que, cada dos anys, té per objectiu acollir els treballs de recerca i les activitats que duen a terme els seus socis, així com els treballs de tots els historiadors de la ciència i de la tècnica que hi vulguin participar. En aquesta ocasió, la Trobada tindrà lloc a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (Consell Superior d’Investigacions Científiques, CSIC – Universitat de València).

Seccions científiques

1. Ciència i identitat nacional
2. Instruments científics
3. X Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament
4. La medicina i les seues representacions
5. Secció lliure

Us animem a presentar propostes de noves seccions científiques. Les propostes s’han d’enviar abans del 29 de febrer de 2012 a l’adreça electrònica schct@iec.cat i han d’incloure el nom de la persona o les persones coordinadores, el títol, un breu resum del simposi i els títols provisionals de les comunicacions que integraran la proposta conjunta.

Comunicacions orals i pòsters

Els autors també poden fer propostes en la modalitat de pòster o en la modalitat de comunicacions no agrupades en simposis.

El termini d’enviament de les contribucions és del 15 de març al 15 de maig. Els resums dels pòsters i de les comunicacions que no arribin dins el termini establert no apareixeran en el programa de la Trobada. Cal enviar les propostes a l’adreça electrònica schct@iec.cat i indicar en l’assumpte «Trobada – comunicació» o «Trobada – pòster», segons la modalitat.

Els pòsters s’exposaran a la seu de l’Institut durant un període d’un mes a partir de l’inici de la Trobada. Els autors els podran presentar en el marc d’una sessió específica. Enguany, per primera vegada, es convoca el Premi Trobada SCHCT al millor pòster.

La durada de les comunicacions és de quinze minuts, més cinc minuts per a preguntes o un breu debat, agrupats al final de cada sessió. Cada persona pot defensar una sola comunicació, o dues com a màxim, si ho fa en col·laboració amb altres inscrits.

El Comitè Científic pot recomanar als autors la modalitat de presentació. L’acceptació de les contribucions es comunicarà abans del dia 31 de maig de 2012.

Conferències i activitats paral·leles

Durant la Trobada s’organitzaran conferències plenàries, així com altres activitats culturals paral·leles, el programa detallat de les quals s’anunciarà oportunament.

Inscripcions

Tipus d’inscripció:

  • Quota d’inscripció general: 180 €.
  • Quota d’inscripció reduïda: 90 € per als socis de la SCHCT, de qualsevol altra societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Europea d’Història de la Ciència, i també per a persones vinculades a la Universitat de València i al CSIC.
  • Quota d’inscripció reduïda + quota soci ordinari SCHCT 2012: 125 €. Les persones que es vulguin acollir a aquesta modalitat han d’emplenar, també, la butlleta d’inscripció a la Societat: http://schct.iec.cat/
  • Quota d’inscripció especial: 150 € per als socis de qualsevol altra entitat pertanyent al món de la història de la ciència, de la tècnica i de la medicina.

Terminis de pagament:

  • Quotes reduïdes o especial: de l’1 al 30 de juny, inclosos.
  • Quota general: a partir de l’1 de juliol.

El pagament s’ha de fer efectiu per mitjà d’un ingrés o d’una transferència bancària al compte de la de Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Cal que indiqueu com a referència els COGNOMS de la persona inscrita.

Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona
c/c: 2100 0963 67 0200031280
IBAN: ES30 2100 0963 6702 0003 1280
BIC: CAIXESBBXXX

La butlleta d’inscripció a la Trobada estarà disponible properament al web de la SCHCT.

Per a completar la inscripció és imprescindible que envieu el comprovant de l’ingrés o la transferència escanejat a l’adreça schct@iec.cat o per fax al +34 932 701 180. Indiqueu en l’assumpte del missatge: «COGNOMS – comprovant Trobada».

Rebreu un correu electrònic de confirmació en el termini d’una setmana a partir de l’enviament del comprovant. En cas contrari, contacteu amb la secretaria de la SCHCT (schct@iec.cat).

Únicament les persones que enviïn el comprovant s’inclouran com a participants de la Trobada.

Beques

La Societat ofereix beques d’inscripció i beques de viatge i allotjament per a estudiants i llicenciats en situació d’atur, i també per a altres persones que demostrin que les necessiten, sempre que siguin socis de la SCHCT. Us recordem que la quota de soci és de vint euros anuals per als estudiants i llicenciats en atur.

Totes les persones interessades a obtenir una beca han d’enviar un escrit de sol•licitud, juntament amb la inscripció, abans del 30 de juny de 2012, en el qual han d’indicar quin tipus d’ajut sol•liciten i el motiu de la petició. També han d’especificar, si correspon, el centre on figuren com a alumnes. Si la beca és d’inscripció, no caldrà desemborsar-la quan es faci la sol•licitud.

Dates que cal recordar

29 de febrer de 2012: data límit per a presentar propostes de simposis.
15 de març – 15 de maig de 2012: termini d’enviament de resums de comunicacions i pòsters.
31 de maig de 2012: comunicació de l’acceptació de les contribucions.
1 – 30 de juny de 2012: termini de pagament per a inscripcions reduïdes.
1 de juliol: inici del període de pagament per a la inscripció general.
30 de juny de 2012: data límit de sol•licitud de beca.

Per a més informació:

Secretaria de la SCHCT
A/e: schct@iec.cat
Tel. 933 248 581
València – Barcelona, gener del 2012

El IHMC organitza el workshop titulat Experts in the periphery (19th-20th centuries), 30 Novembre-02 de Desembre de 2011

Deixa un comentari

Entre els dies 30 de novembre i 02 de desembre 2011 es va celebrar a València el workshop Experts in the periphery (19th-20th centuries). En aquesta trobada, organitzada per el Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero”, es va analitzar la importància dels experts científics en la història contemporània i es varen presentar quatre pòsters, 11 comunicacions i 2 ponències convidades.

Les dues ponències convidades van comptar amb la participació de nombrós públic i d’alumnes del Màster d’Història de la Ciència i de la Comunicació Científica de la Universitat de València. La primera de elles, a càrrec d’Ian Burney (Universiy of Manchester, UK), es va titular Our Environment in Miniature: Dust and the early 20th century Forensic Imagination, es va ocupar de la importància que va tindre la consideració de la pols, a principis del segle XX, com a nou element forense amb importants aplicacions a l´estudi de l’escena del crim que va començar a ser analitzada per nous tipus de professionals. La segona ponència, Ethnicity, expertise and authority, realitzada per Graeme Gooday (University of Leeds, UK), va mostrar la diversitat formativa o social, dels experts que participaven en els peritatges judicials o en les comissions de govern analitzant,-ho a partir del desenvolupament de algunes disciplines com ara la tecnologia elèctrica a la societat angloamericana de principis del segle XX.

Un grup de conferències es va dedicar als experts relacionats amb la medicina, la criminologia i la toxicologia. Christelle Rabier (The London School of Economics, UK), Expertise, Labour, and the Public Sphere: the case of 18th century European medicine, va mostrar les relacions entre la creació de noves institucions a una societat civil cada vegada més desenvolupada i l’evolució dels tractaments mèdics i les regulacions sanitàries. En la comunicació titulada Medico-legal expertise in comparative perspective: England and Wales, 1730-1914), Katherine Watson (Oxford Brookes University, UK), va comparar l’evolució dels perits forenses que intervingueren als judicis per homicidi realitzats a Anglaterra i Gales i la seva influència en les pràctiques forenses. A la mateixa sessió, la conferència Poisons, experts and the ehaping of nineteenth century Spanish toxicology: the María Bonamot trial (1844-1847), realitzada per Mar Cuenca (IHMC, CSIC-UV), va mostrar el desenvolupament de la toxicologia espanyola al segle XIX a través d’un judici per enverinament on intervingueren diferents experts tenint en compte aspectes legals, terminològics i científics relacionats amb la natura dels verins, la seva consideració i la seva detecció.

Altra sessió es va dedicar al medi ambient i l’alimentació. Marina Loskutova (Institute for the history of science and technology, San Petersburgo), Forests, climate, government and scientists: environmental expertise in the 19th century Russia, va  comparar la controvèrsia suscitada entre experts a França i a Rússia respecte a la desforestació i els debats sobre el seu efecte al medi ambient que van transcendir a l’esfera pública. En relació amb el control del frau alimentari Ximo Guillem (Universitat de València), The role of experts in food safety regulations. The Spanish Real Academia de Medicina and the limits of fraud, va considerar les relacions entre l’anàlisi del frau i les regulacions alimentàries. Els informes realitzats per experts de algunes institucions espanyoles sobre productes com ara la sacarina, l’oli, el vi o el pebre vermell permeten comparar els seus graus de expertise amb els d’altres institucions europees interessades en la seguretat alimentària.

En la tercera sessió es varen discutir aspectes relacionats amb els experts, la governança i la indústria. Silke Fengler (University of Vienna, Austria), Austrian Experts and the International Pugwash Movement, va estudiar l’influencia dels experts austríacs per a apropar a un públic més ample els debats existents en les conferències i trobades organitzades pel Pugwash Movement, des de la seua primera conferència al 1957 va reunir científics, polítics i intel·lectuals preocupats per la Guerra Freda i l’existència d’armes nuclears. Darina Martykánová (Universität Potsdam, Germany), Engineers in the Ottoman Empire: Expert Governmentalities during the Second Constitutional Period (1908-1922), va analitzar la comunitat d’experts enginyers i la seva adaptació als canvis institucionals a un context determinat, l’Imperi Otomà, on les divisions per nacionalitats (més encara que entre les diferents branques de l’enginyeria) van tindre gran importància. Stathis Arapostathis (Cardiff University, UK), Meters, Patents, and Expertise (s): Knowledge Networks in the Electric Meters Industry, 1880-1914, va mostrar l’heterogeneïtat existent al desenvolupament de les patents a l’industria elèctrica on sorgiren experts com ara enginyers que podien defensar les aplicacions pràctiques d’aquesta indústria, el seu iterés científic o bé interessos corporatius propis.

Finalment es van presentar dues conferències sobre les dificultats i controvèrsies quan els científics tractaven d’obtenir proves o evidències que es pogueren emprar en cassos judicials. Ian Burney (University of Manchester, UK), Spaces and Traces: The Making of Modern Crime Scene, va recalcar les possibilitats historiogràfiques ofertes per l’estudi de substàncies, com la pols, en la investigació forense contemporània. José Ramón Bertomeu Sánchez (IHMC-Universitat de València, Spain), Chemistry, Microscopy and Smell: Bloodstains and Nineteenth-century Legal Medicine, va estudiar el paper dels experts de principis del segle XIX en l’anàlisi de les taques de sang i les controvèrsies generades segons el mètode de detecció escollit (anàlisi química, microscòpic o test olfactiu) que van afectar, a més, a la “credibilitat” tant científica com legal.

A més, el congrés va comptar amb la presentació de diversos pòsters dedicats al desenvolupament de les pràctiques forenses i a la creació d’experts industrials. Fraiser Joyce (Oxford Brookes University, UK), Is ‘Expertise’ Relative? The Role of Lay and Medical Witnesses in the Context of Postmortem Identification Practices: England and Wales, 1800-1934, va analitzar la influència del context i les característiques locals en el desenvolupament i la consideració dels experts. Nicholas Duvall (Manchester University, UK), Cardboard Wounds and Missing Bodies: a case study in the history of gunshot wounds, and their investigation, in 1920s Scotland, va destacar la importància que van tindre als judicis les proves de laboratori aplicades a l’estudi de les armes de foc i els seus projectils. Nahomi Galindo-Malavé (Universitat Autònoma de Barcelona, Spain), Modern Crime, Prison and Health: The Birth of the First Women’s Penitentiary in Puerto Rico, va mostrar les relacions existents entre crim, llei, gènere considerant la creació de nous espais com les presons femenines creades a mitjans del segle XX a Puerto Rico. Duygu Aysal (Bilkent University, Turkey), Officials, Engineers and Experts in the Electrification of Ottoman Istanbul, va estudiar el projecte d’electrificació d’Istanbul a principis del segle XX i del complex joc de negociacions entre oficials otomans, enginyers i experts estrangers necessàries per al seu desenvolupament.

Per la gran diversitat de temes tractats i les noves possibilitats que ofereix l’estudi dels experts, el workshop celebrat a València va suposar un significatiu avanç d’aquest tipus d’estudis aplicats a la història de la ciència. La consideració dels experts permet l’anàlisi d’una gran quantitat de situacions i problemes relacionats amb l’evolució històrica de la ciència com les relacions entre ciència i democràcia, la formació de comunitats i disciplines, la regulació alimentària i sanitària, l’estudi de contextos perifèrics , la investigació sobre la transmissió de coneixement i la seva apropiació, la importància de l’autoritat científica, el valor de les fronteres nacionals o regionals, la creació de nous espais o institucions, la seva influència en el desenvolupament de noves disciplines com l’enginyeria o la medicina forense, el desenvolupament de noves tècniques i mètodes d’anàlisi i detecció de substàncies o el paper dels experts quan interactuen en els complexos debats generats en els processos judicials.

Ignacio Suay Matallana

Una illa per a la Història de la Biologia: Ischia Summer School 2011

Deixa un comentari

El nostre company, Miquel Carandell, membre de la Comissió de Col·loquis de la SCHCT, assistí del dia 26 de juny al 3 de juliol de 2011 a l’Ischia Summer School for History of Biology, dedicada aquest any a la Biologia i els seus públics, i que comptava amb la presència de reputats historiadors de tot el món com James Secord, Massimiano Bucchi o Tim Boon. Després d’aquesta experiència, i del temps necessari per pair-la, ens ofereix aquí una crònica de la seva estada a l’illa italiana d’Ischia. De la mateixa manera que el Dr.Moreau experimentava tancat a la seva illa, Ischia va ser, durant una setmana, un lloc per experimentar amb la Història de la Biologia.

L’Escola d’Estiu d’Ischia

La revolució científica al nou món, les conseqüències “assumibles” d’una guerra nuclear, els “free-thinkers” a l’Anglaterra victoriana, el concepte de raça al Brasil actual, grups de pacients i activistes contra el càncer, audiovisuals de natura britànics, zoològics alemanys, naturalistes francesos…

En tota aquesta varietat de temes ens vam submergir (abans) durant (i després) de la 12th Ischia Summer School “Biology and the public” organitzada, a tres bandes, per l’Stazione Zoologica Anton Dohn, el Max Planck Institute for History of Sciene i el Wellcome Trust. L’escola tingué lloc a la, en teoria , bonica illa d’Ischia situada al Golf de Nàpols. Dic “en teoria” per dues raons. D’una banda, l’apretada agenda de l’escola va deixar poc temps per “explorar” adequadament l’illa. De l’altra, l’absència d’una llei de costes italiana i el (mal) gust dels italians pels hotels a peu de platja, les platges privades, els cotxes i motos per tot arreu, fan que el que podria ser un lloc meravellós es converteixi en un indret de passeig poc agradable.

Les sessions es feien en una petita sala que pertanyia a l’Stazione Zoologica Anton Dohn amb seu a Nàpols però subseu a Ischia. Els participants érem uns 40, 30 dels quals estudiants, amb presència majoritària, i lògica, de gent de Cambridge i del Max Planck, i la resta professors.  Cada professor “protagonitzava” dues sessions, una conferència clàssica i un “seminari” basat en els “readings” pre-circulats i que comptava amb la participació de dos o tres dels estudiants. Després de lectures i seminaris hi havia un intens debat en el que participaven tant estudiants com professorat. Les sessions d’aquests últims estaven, a la vegada, agrupades de dos en dos, per temàtiques (també en teoria) similars, de manera que cada 4 sessions, dos per professor, hi havia un debat obert sobre aquell tema. Dilluns al matí, a més, Nick Hopwood, expert historiador de l’embriologia establert a Cambrige, va conduir una sessió de benvinguda on va introduir, de manera general, les relacions de la Biologia amb els seus públics i la participació d’aquests. També va explicar que la creació de la Biologia com a disciplina científica té el seu origen en la educació. La Biologia va ser creada per ensenyar, és a dir, va ser creada per a un dels seus públics, els estudiants.

Comença la perifèria

Desprès de la introducció de Hopwood, el primer en participar va ser Antonio Barrera, professor colombià establert als Estats Units i especialitzat en “circulation of knowledge” a l’Amèrica colonial. Barrera va donar una classe entusiasta (sense power-point, però passejant-se entre el públic i emfasitzant enèrgicament els punts claus) en la que mostrava com es creava el coneixement en el nou món, el paper jugat pels indígenes en aquesta creació i la transmissió cap als centres europeus. Barrera va arribar a la conclusió de que si hi va haver alguna cosa que puguem anomenar “revolució científica”, aquesta també es va donar en el nou món.

Desprès, Carlos López Beltrán, mexicà especialista en filosofía i història de les ciències de la vida i que actualment estudia les relacions entre genètica i raça en països sud-americans, va explicar l’establiment del “mestizo” com a “raça” uniforme per a tots els mexicans des de principis del segle XX. En aquell moment es dóna una certa voluntat de “tornar” “mestizos” els indígenes, voluntat que s’estén fins al segle XXI, on el projecte “El Genoma de los Mejicanos” s’ha diluït i confós pel de “El Genoma de los Mestizos”. La de “mestizo” és una categoria excloent ja que no té en compte ni la població indígena ni la negra. El seminari de López-Beltrán estudiava un article, transdisciplinari  entre genètica i sociologia, sobre el concepte de raça al Brasil actual (un dels països més diversos del món) i la imatge que es té d’aquests conceptes.

El debat que aglutinava el nou món sota el títol de “Participation and exclusion, then and now” també va ser d’allò més interessant. Les intervencions i preguntes es van centrar sobretot en la genètica del segle XX i d’alguna manera van “excloure” l’ “Early Modern Period” que, d’altre banda, va patir certa “exclusió” a l’escola (“exclusió” que també pateix a l’Història de la Ciència en general). A les set i mitja va concloure una llarga(havíem començat a les nou) primera jornada.

Knowledge of one, knowledge of all

Dimarts va tocar aprofundir, amb Mary Terrall i Anne Secord, en els públics de la Història Natural del segle XVIII i principis del XIX. Terrall, historiadora de la ciència americana que treballa en naturalistes del segle XVII, va explicar, entre moltes altres coses, com el naturalista francès Réaumur expressava la voluntat “d’entrenar” els seus lectors com a observadors de la natura i, fins i tot, animava aquests lectors a recol·lectar per ells mateixos per tal de contribuir en properes edicions dels llibres del propi Réaumur. Terrall també va destacar com, en aquell moment, la història natural captava més l’atenció del públic que altres ciències. Els públics acudien atrets per “l’espectacle” del món natural, exactament de la mateixa manera que avui en dia acudeixen als Museus de Ciència o veuen els “experiments” del Flipy o d’en Dani Jiménez per la televisió.

Anne Secord és historiadora de la ciència a Cambridge i coneguda sobretot per l’article Science in the pub, en el que, per gran alegria de molta gent, s’afirma que “Drunknnes and intellectual pursuits were not incompatible”. En la seva sessió, Secord va fer trontollar els rols d’expert i profà amb l’exemple de la botànica anglesa de principis del segle XIX. En un moment en què els experts es tancaven en banda per així establir-se com a comunitat, els clubs botànics creaven coneixement a partir de la cooperació: “Knowledge of one, knowledge of all”. Sovint aquests clubs aportaven espècimens als “experts”, que rarament reconeixien els seus mèrits, i si ho feien, es distanciaven per a reafirmar la seva posició d’experts.

Mercoledi Napoletano

Dimecres va ser el dia de visita a la ciutat de Nàpols. El matí el vam passar a la seu central de l’Stazione Zoologica Anton Dohrn, un imponent edifici amb laboratoris d’investigació, sales de conferències, un aquàrium, un hospital per tortugues marines, biblioteca, col·leccions d’animals, arxius… Ens van donar tres conferències (ni el dia de descans vam descansar): Una sobre la història de la institució (Anton Dohrn es va cartejar amb Darwin..oooh…) i les altres dues sobre investigacions actuals del centre sobre tortugues marines i algues.

Després vam veure les col·leccions de la institució, la biblioteca i els arxius, amb uns dibuixos molt macos de peixos i altres animals marins. Havent dinat teníem la tarda lliure per voltar per Nàpols. Alguns van anar al, es veu, espectacular Museu Arqueòlogic, que conté restes de Pompeia, altres van visitar esglésies i jaciments subterranis, altres simplement van anar a fer una birra o una pizza… Aquí el servidor, va passar-se tota la tarda buscant una bugaderia on fer la bugada, fet que finalment va aconseguir, és el que té viatjar.

Anem al Zoo (de la controvèrsia)

Cristina Wessely, historiadora de la ciència alemanya, amb el seu estudi dels zoos alemanys de finals del XIX, va aprofundir en les nocions d’animals artificials i naturalitat. Lleons que no es comportaven com s’esperava d’un animal “noble” i la intenció de fer que els animals es sentissin “com a casa” van ser alguns dels exemples que va presentar Wessely. D’altra banda, el zoos a finals del XIX eren llocs de reunió social on la gent anava a entretenir-se mentre contemplava els animals o bé ballava al bar del zoo. A la vegada, els directors dels zoos mostraven la intenció de, mitjançant els animals, educar i elevar moralment la burgesia (d’aquí els problemes amb el Lleó).

Amb la “lecture”, titulada “What should we do with “popular science”?,  de Philip Sarasin, historiador suïs, va arribar certa “controvèrsia”. Per Sarasin cal separar ciència de ciència popular i creences populars. Segons ell, en general, qui consumeix ciència popular no està participant en la ciència però tampoc està exclòs d’ella. En certes ocasions, la “popular science” però, pot ser utilitzada per científics, i altres estaments culturals, i adquirir un cert valor en la creació. Segons Sarasin, en el món “post-religiòs” del segle XXI, la “popular science” ocupa el lloc en l’imaginari que antigament ocupaven les creences religioses (és a dir, que ens creiem el que diuen els moderns “científics”, sense cap mena de possibilitat d’intervenció, com si fos un dogma). El debat subseqüent va ser intens i carregat. La crítica més unànime que va rebre Sarasin (essent-ne Jim Secord l’abanderat) va ser que no es pot negar la participació dels públics en la ciència perquè hi ha una impossibilitat d’establir les fronteres entre allò que anomenem científic, que sovint pot incloure elements més “populars”, i allò que no ho és, que encara més sovint inclou elements de la“ciència”. La conferència de Sarasin va ser, amb diferencia, la més comentada de la Escola. Els personatges polèmics ja ho tenen això, creen debat (realment, el món seria molt més avorrit sense ells).

I es que Sarasin es un prototip d’aquest tipus de personatges. El seu seminari estava basat en la lectura d’un capítol del llibre “On the Thermonuclear War” de Herman Kahn, de 1960. Aquest llibre analitza, molt fredament (molt científicament) les possibles conseqüències genètiques d’una guerra nuclear. Kahn arriba a la conclusió que els riscos són assumibles, i que malgrat les radiacions que es patirien, es podria tornar a uns estàndards de vida similars als actuals en pocs anys. Segons Kahn, tot es qüestió de estàndards i de “degree”, de grau. Kahn afirma, després de presentar les estadístiques d’un moment de pau de naixements amb malformacions, que “War is a terrible thing, but so is peace”. El text de Kahn es molt curiós i el simple fet d’assabentar-se de la seva existència va provocar sorpresa entre els estudiants.

Amb Bucchi sense Neresini

Els/les activistes del càncer als Estats Units i els grups de pacients, temes bastant desenvolupats en el màster, van ser els protagonistes del divendres. Ilana Löwy, historiadora de la ciència centrada en estudis de gènere, va parlar de la retòrica de “lluita” i “guerra” contra el càncer de mama i de les “supervivents” al càncer. Löwy també va parlar de tota la “parafernàlia” de llaços roses, ossets de peluix i d’una espècie de “retorn a la infància” de les afectades de càncer, que a la vegada, sota aquests discursos i cultura material, no es pregunten mai sobre la conveniència o no dels tractaments o el que planteja el metge.

Massimiano Bucchi, sociòleg expert en relacions entre societat i ciència (i “famós” pel seu article amb Neresini) per la seva banda, va parlar de la participació dels pacients en la “decision making” i la fallida de la majoria d’aquestes d’iniciatives. Aquesta fallida es va veure clarament en l’exemple de la roda de premsa anterior a una “Consensus Conference” en la que un científic va declarar que: “This is a Consensus Conference to convince that…”. Bucchi va acabar la seva conferència elaborant un eix en el que col·locava les diferents iniciatives i grups de pacients segons la intensitat de la seva participació en l’eix X. I el grau d’espontaneïtat en el eix Y, que tenia a baix de tot l’esponsorització per part de les grans empreses. És a dir, si un grup tenia una altra intensitat de participació en la ciència i era, a més, totalment espontani, quedava col·locat a dalt a la dreta. Si en canvi el grup era patrocinat per una empresa farmacèutica (espontaneïtat 0) i a més no intervenia en la “desicion making” quedava relegada a l’extrem inferior esquerra. I així successivament.

Secord, James Secord; Boon, Tim Boon.

James Secord, historiador de la ciència de Cambridge i autor entre molts altres del conegut Victorian Sensation, va començar la seva conferència de dissabte al matí provant de desfer els arguments presentats per Sarasin uns dies abans, segurament de manera casual, ja que la “lecture” de Secord anava precisament sobre la impossibilitat d’establir aquelles fronteres entre gèneres de comunicació científica. Segons Secord, cap d’aquests gèneres és totalment tancat, les categories només serveixen com a ideal. S’ha de parlar amb molt de compte de les fronteres, de les “boundaries”. La presentació, a més, anava sobre la “recepció”( “transferència”,“apropiació”…) de la teoria darwinista als diaris. Secord està ja cansat d’estudiar Darwin però defensa que el Darwinisme està tan estudiat que de fet es perfecte per estudiar, per exemple, la interacció de ciència i mitjans de comunicació (a més que posant Darwin per algun lloc és més fàcil aconseguir finançament i ressò). El “petit” projecte en què Secord està immers, consisteix en estudiar la creació conjunta (Fleeeck!) entre científics (cercles esotèrics) i diaris (cercles exotèrics) del concepte de Darwinisme a tot el món (toma ya!). En el seu seminari, Secord va exposar, mitjançant alguns estudiants, el paper dels “freethinkers” anglesos en la, diguéssim que, “posada a punt” de la societat britànica per a l’arribada de les idees evolucionistes.

L’últim “faculty” a intervenir va ser Tim Boon, “expert” del Science Museum de Londres, en una conferència que suposo serà similar a la què donarà aviat al CEHIC. Boon ens va parlar de documentals de Biologia elaborats a l’Anglaterra d’entreguerres. Aquestes pel·lícules “científiques” eren fetes per entretenir i alhora educar encara que els que les elaboraven no eren científics sinó aficionats. Pel que fa al seminari, Boon mostrà la seva altra faceta en l’anàlisi dels discursos museístics, la interactivitat en els museus, el diàleg entre visitants i “curators” i les més noves propostes de “Co-curation” entre el “curator” i el públic.

Networking

Bé, ja veieu que va ser un programa molt interessant però alhora molt atapeït. Gairebé ni un segon de descans. Ara, aquestes poques estones de descans eren també molt útils. Tant en els “coffe-breaks” com en els dinars (que fèiem tots junts, professorat i estudiants, i sense lloc per seure establert) o també en els passejos des de l’Stazione a l’Hotel, s’establien interaccions tant entre estudiants com entre estudiants i professors. Poder, per exemple, explicar el cas de l’Home d’Orce tranquil·lament a tot un James Secord (i rebre les seves opinions), a la vegada que un tal Lukas Rieppel t’explica com està estudiant els “caçadors” de dinosaures americans del canvi de segle (XIX al XX), es tot un plaer. L’anomenat Networking va funcionar molt bé i és tant, o més, profitós que les sessions en sí, i el millor, es que l’escola està dissenyada precisament amb aquest objectiu i, la majoria, dels professors (crec) estan “ensenyats” i pregunten sovint als estudiants. Tot això, a més, estava amenitzat amb una excel·lent “cuccina italiana”.

Què més es pot demanar!

Miquel Carandell Baruzzi

Agraeixo a Alfons Zarzoso la seva “empenta” involuntària, a Clara Florensa les seves correccions i comentaris i a Pep Simon per la seva ajuda.

IV Jornadas “Red temática Lengua y Ciencia – La lengua de la ciencia: Estado actual y perspectivas de investigación” per Mar Cuenca Lorente (IHMC, CSIC-UV)

Deixa un comentari

Entre els dies 26 i 28 d’octubre de 2011 es van celebrar les IV jornades de la Xarxa temàtica “Lengua i Ciencia” a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. La xarxa, coordinada per Cecilio Garriga (UAB), té un marcat caràcter interdisciplinari, fet que permet la interacció entre filòlegs i historiadors de la ciència. Van participar uns quaranta investigadors, representants dels 28 grups de recerca de diversos països europeus que conformen la xarxa. Aquesta edició va estar dedicada a la presentació dels projectes en el seu estat actual i a la reflexió sobre el futur de la xarxa.

Les jornades es van inaugurar amb la conferència de José Luis Peset Reig (CCHS, CSIC), El origen de la psiquiatría: melancolía, humores y pasiones en el Siglo de las Luces, qui va oferir una revisió sobre els autors que han tractat la història de la malenconia, destacant la forta presència de la mateixa no a soles en la història de la medicina sinó també en la història cultural, com es reflecteix en la literatura o l’art.

La major part de les comunicacions van estar centrades en mostrar els avanços dels seus projectes d’investigació, el que va permetre conèixer una gran varietat de recursos útils, recolzats per l’ús de les noves tecnologies. En aquest sentit, el grup Sciència.cat, coordinat per Lluís Cifuentes (UB), es troba preparant un corpus digital de la ciència i de la tècnica en català durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, que es preveu estarà disponible a principis de 2012 en http://www.sciencia.cat. A través d’aquesta web es podrà accedir a una base de dades que recollirà manuscrits, biografies, bibliografia i vocabulari, així com una secció amb obres digitalitzades. Una altra línia de recerca del grup està centrada en la figura i obra d’Arnau de Vilanova (ca. 1238-1311).

El grup coordinat per María Jesús Mancho (Universitat de Salamanca), va presentar el Diccionario de la Ciencia i la Técnica del Renacimiento (DICT), disponible a http://dicter.eusal.es/. Aquest recurs conté un corpus textual de 74 obres cientifico-tècniques digitalitzades i transcrites. Permet fer cerques a partir de paraules, variants o imatges, i obtenir informació sobre l’autor, família lèxica, sinònims o antònims. El grup NEOLCYT, dirigit per Cecilio Garriga, prepara un Diccionario histórico del español moderno de la ciencia i de la técnica (DHEMCYT), que estarà disponible a finals de 2013 en http://dfe.uab.cat/neolcyt. El diccionari recollirà els termes de la ciència i de la tècnica, centrat en els segles XVIII i XIX, amb la intenció de mostrar el procés de formació, penetració i consolidació en l’espanyol actual. Pilar Díez de Revenga i Miguel Ángel Puche (Universitat de Múrcia), van presentar el Diccionario histórico de la minería, un diccionari elaborat a partir de fonts manuscrites i impreses conservades en arxius i fons antics de biblioteques nacionals i estrangeres, que va permetre la composició d’un corpus lexicogràfic d’aquesta activitat, poc analitzada fins al moment. Un altre interessant projecte és el dut a terme pel grup interuniversitari VCT18, coordinat per Josefa Gómez de Enterría (Universitat d’Alcalá) qui va presentar un estudi sobre els vocabularis neològics d’especialitat de medicina, filosofia, geografia i astronomia. L’anàlisi va permetre observar els canvis que els avanços de la ciència van provocar en el vocabulari d’aquestes àrees, produint freqüents casos de renovació i/o rehabilitació del lèxic tradicional.

Un altre grup de ponències es va centrar en la història del lèxic. Exemple d’això és el projecte presentat pel grup de “Lexicografia i Diacronia”, dirigit per Glòria Clavería (UAB), que va presentar el Portal del Léxico Hispánico (http://www.portaldelexico.es) , que inclou tres bancs de dades: bibliogràfics, lingüístics i documentals sobre el vocabulari de les llengües romàniques de la Península Ibèrica i les seves varietats. També es va presentar el projecte actual centrat en la morfologia derivativa i un interessant anàlisi sobre l’ús i evolució d’alguns d’aquests elements com els sufixos -at,-áceo,-ivo i -itis. El grup ELCI, coordinat per Ignacio Ahumada (CINDOC, CSIC), ha subratllat la dificultat existent en l’elaboració d’un bon diccionari lexicogràfic. Així mateix, els treballs del grup es divideixen en l’elaboració d’una base de dades terminològica i una altra bibliogràfica. Es van destacar algunes de les útils eines que conté, com el corpus IBERIA en què es recullen revistes institucionals i extrainstitucionals, monografies o llibres de text, i permet analitzar, per exemple, l’ús temporal d’un terme. El grup “Gramàtica, Lèxic, Discurs i Història”, dirigit per M ª Pilar Garcés (Universitat Carlos III de Madrid), va analitzar l’ús de les partícules discursives amb l’objectiu d’elaborar una proposta d’aplicació lexicogràfica per al Nuevo diccionario de la lengua española (NDHE). Aquest estudi permet explicar com s’han originat aquestes unitats lingüístiques i el seu funcionament en les diverses etapes de la història de la llengua.

El grup TRADCyT, coordinat per Brigitte Lépinette, i en el que participen altres investigadores de la Universitat de València: Julia Pinilla, M. Elena Jiménez i Noelia Micó, va presentar el seu projecte d’elaboració d’una base de dades sobre traduccions científiques i tècniques del francès a l’espanyol durant els segles XVIII i XIX. Aquest repertori inclou informació sobre els autors, textos i traductors. El grup EPA_IULMA, coordinat per Isabel Santamaría (Universitat d’Alacant), va introduir un innovador projecte mitjançant el qual es pretén elaborar una base de dades terminològica multilingüe (espanyol, català, anglès, àrab i xinès) sobre el torró, xocolata i joguina amb l’objectiu de facilitar les transaccions comercials internacionals en mercats emergents, posant de manifest l’aplicació de la lexicologia a un altre tipus de sectors com el sector industrial o empresarial.

Un altre grup de conferències es va centrar en l’anàlisi d’alguns termes en el segle XIX. Jon Arrizabalaga (IMF-CSIC) va analitzar l’evolució dels termes humanitari i humanitarisme, la seua incorporació tardana als diccionaris, així com la variació en els seus usos, condicionats pel discurs ideològic que es pretenia oferir. La ponència oferta per Mar Cuenca (IHMC, CSIC-UV), analitzà la variació en les definicions dels termes verí i enverinament al segle XIX, considerant diferents tipus d’obres: diccionaris de llengua castellana, diccionaris especialitzats de medicina, manuals de toxicologia i medicina legal i codis penals. L’estudi mostra com la definició era adaptada segons el tipus de lectors al qual es dirigien les obres, especialitzat i profà, i com el disposar d’una definició de verí no era imprescindible en tots els casos, com ocorria en el cas dels  codis penals, constituint això un punt de suport per a la nova toxicologia: la consolidació de la figura de l’expert en els tribunals.

Les jornades van concloure amb la conferència El vocabulario científico en la prensa, de José Ignacio Pérez Pascual (Universitat de La Corunya). L’autor va analitzar el reflex d’aquest vocabulari científic, centrant-se en el cas de la medicina, en les publicacions periòdiques, tant especialitzades com generalistes.

Durant les jornades va tenir lloc la reunió de la Xarxa en la qual es va acordar celebrar una nova reunió a La Corunya el 2013, així com explorar les possibilitats d’internacionalització de la mateixa, acudint a convocatòries de projectes europeus i la necessitat de compromís de tots els grups per continuar donant visibilitat a la Xarxa

En conclusió, les jornades van permetre conèixer els projectes de molts dels grups de recerca que conformen la Xarxa, des de diferents aproximacions com la història del lèxic, l’elaboració de diccionaris especialitzats, o l’anàlisi d’alguns termes en particular.

Simposi interdisciplinar: “Les cultures mèdiques a l’Espanya Moderna”. Crònica per Mar Cuenca Lorente (IHMC, CSIC-UV)

Deixa un comentari

Els dies 7 i 8 octubre 2011 va tenir lloc a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero” de València (CSIC-UV) un simposi internacional centrat en les cultures mèdiques a l’Espanya moderna. La trobada va estar organitzada per María Luz López Terrada (IHMC, València), José Pardo Tomás (IMF, Barcelona) i John Slater Universitat de Colorado at Boulder). El caràcter interdisciplinari de l’activitat va permetre la presència d’investigadors procedents de diferents camps com la història cultural, la història de la medicina o la història literària, majoritàriament d’universitats estrangeres, especialment de Mèxic, Estats Units i Anglaterra. A més, el simposi va comptar amb la participació d’alguns estudiants del màster d’Història de la Ciència i Comunicació Científica de l’IHMC i investigadors del centre.

Les dues primeres sessions van ser impartides per investigadors de la Universidad Autónoma de México, i van estar centrades en la circulació del coneixement científic i en les controvèrsies generades arran de la implantació de noves pràctiques mèdiques. La primera ponència, Geografías médicas. Discursos, prácticas y representaciones de la medicina en la Nueva España, a càrrec de Maurici Sánchez Menchero, va mostrar la riquesa de les fonts epistolars. El seu estudi recull una anàlisi de la correspondència privada mantinguda per espanyols establerts a Mèxic en el període comprès entre 1540 i 1616, i que es troba al Archivo General de Indias a Sevilla. Aquestes cròniques permeten conèixer les pràctiques mèdiques a través del relat d’experiències pròpies, així com la terminologia emprada i les percepcions sobre salut i malaltia en la vida quotidiana dels primers pobladors hispans de la Nueva España. La segona conferència, Nuevas geografías de las plantas alucinógenas: entre la adivinación y la enfermedad. La construcción de una cultura médica (s. XVI-XVII) va ser impartida per Angélica Morales Sarabia. La seva comunicació, centrada en les controvèrsies suscitades per la utilització d’una planta com el peyote va mostrar la manera en que mecanismes de control social com els judicis inquisitorials eren emprats per regular l’ús d’aquesta planta, així com la seva exclusió dels llibres de matèria mèdica al segle XVI. Els efectes al·lucinògens del peiot, provocaven que el seu ús es relacionés amb màgia i bruixeria, i en menors ocasions amb la pràctica mèdica. Així, mitjançant la reconstrucció de la “biografia” del peiot, és possible mostrar les dificultats en la implantació de nous recursos terapèutics, la sinonímia amb altres plantes, no únicament a nivell botànic sinó dels seus efectes i usos, els mecanismes de regulació de substàncies i la dificultat d’establir una frontera entre pràctiques mèdiques i pràctiques màgiques en els segles XVI i XVIII.

La comunicació impartida per José Pardo Tomás, Antiguamente vivían más sanos que ahora. Explicaciones de la mortalidad indígena en las Relaciones Geográficas de Indias para la Nueva España, va oferir una interessant anàlisi d’aquests documents des d’un punt de vista historicomèdic. Aquest estudi sobre les “Relaciones Geográficas”, un qüestionari de cinquanta preguntes elaborat en 1577 pel Consejo de Indias en el qual se sol · licitava informació sobre diversos aspectes a poblacions de la Nueva España (estat de salut de la població, recursos terapèutics o elements de la seva vida quotidiana), va mostrar la riquesa d’elements que és possible extreure de les respostes a les mateixes. D’una banda, el seu estudi permet abordar el tema del coneixement expert i profà, i les relacions generades en la seva transmissió. Algunes de les característiques d’aquestes relacions són la pluralitat de veus o la diversitat existent en les respostes, que no sempre complien amb les expectatives generades pels redactors del qüestionari, el que es veia reflectit en l’absència de mapes o en l’omissió de certes preguntes, potser en un ocultament deliberat d’informació sobre el tipus de pràctiques mèdiques que es duien a terme. L’autor va assenyalar la necessitat de continuar aprofundint en l’anàlisi d’aquestes fonts que ofereixen una imatge del món colonial molt més independent de la visió tradicional.

El següent grup de conferències va abordar la transmissió del coneixement científic des de les representacions visuals i la literatura. La ponència d’Iris Montero Sobrevilla de la Universitat de Cambridge, Medicine and natural history in the New World: the case of the Hummingbird, va ser possible gràcies a l’ús de les noves tecnologies i la col·laboració de l’autora, que tot i no poder assistir al simposi va gravar la seva ponència i va estar present en el debat via Skype. La seva comunicació es va centrar en l’estudi del colibrí, un ocell del Nou Món àmpliament representat en imatges i textos a través dels quals, l’autora va presentar les relacions existents des del seu significat simbòlic a usos terapèutics com en el tractament de l’epilèpsia. La comunicació d’Enrique García Santo-Tomás de la Universitat de Michigan, University of Michigan, Partos del ingenio: Francisco Santos y la novela de encrucijada, va abordar des de l’enfocament de la història de la literatura, com la imatge del part era utilitzada amb un doble sentit pels autors del segle XVII. D’una banda era emprada com a sinònim d’èxit i culminació, mentre que la visió oferta pel novel·lista del segle XVII, Francisco Santos (ca. 1617-1697) contrastava amb la imatge idíl·lica i era utilitzada per criticar el Madrid de l’època barroca, en un moment de decadència política, social i religiosa. A continuació va tenir lloc la ponència de M.A. Katritzky (The Open University), Classifying, representing and circulating the anatomically abnormal: conjoined twins and the “Wild Man” of Tenerife.. L’autora va mostrar, a través de nombroses imatges utilitzant l’exemple de bessons siamesos, la interpretació donada a aquestes representacions d’anormalitats en éssers humans, qualificats de “monstres”. Aquestes representacions es configuraven tant pel coneixement mèdic existent en el moment com per les imatges mítiques d’aquests personatges.

L’última ponència del dia, Religion and Medical Polemic among the Novatores va anar a càrrec de John Slater, que va ressaltar la importància de l’anàlisi de les fonts on la medicina no se suposa central, per al que va utilitzar l’exemple dels sermons del segle XVII i els continguts referents a ciència en els mateixos. Aquests documents mostraven un elevat coneixement de pràctiques alquímiques per part dels seus predicadors, el que condueix a la qüestió de com aquests adquirien aquesta formació ja que en ocasions la seva descripció era tan exacta que semblava remetre a experiències pròpies. D’altra banda, són una font incommensurable d’informació sobre el tipus de públic que acudia a la seva lectura. Així, l’autor va assenyalar les diferents formes en què tenien lloc aquests debats tenint en compte les complexes relacions entre els interessos eclesiàstics i mèdics.

Les dues ponències que van tenir lloc el dissabte dia 8 d’octubre, van ser portades a terme per dues investigadores del IHMC, que van presentar les línies del seu projecte de recerca, La cultura médica ante su público: la representación de la medicina en el teatro del Siglo de Oro. Tayra Lanuza, en la seva comunicació Representación de la cultura astrológica ante el público. Ejemplos de algunas obras del teatro español del Siglo de Oro, va mostrar com les idees astrològiques eren situades en l’escenari de manera que poguessin ser reconegudes pel públic. Aquestes obres comptaven amb un doble sentit: divertir el públic alhora que ridiculitzaven algunes supersticions, sent per tant l’astronomia representada com a disciplina i com burla, fins i tot dins d’una mateixa obra ja que això reflectia l’opinió de la societat. Així, aquestes obres permeten observar el debat que representava la legitimació de l’astrologia, el paper de la medicina astrològica o el tipus de públic que acudia a aquestes representacions. La comunicació de María Luz López Terrada, Niña del color quebrado, o tienes amor o comes barro”: la representación teatral de la enfermedad y su tratamiento va oferir una anàlisi similar centrat en els elements relacionats amb la medicina que apareixien en aquest tipus d’obres. L’escena teatral reflectia un punt de contacte entre els textos mèdics i el públic, i se servia d’un llenguatge comú que permetia entendre conceptes mèdics. La malaltia es representava de formes molt diverses, i mentre que en la comèdia es dramatitzava la transmissió textual, representant la malaltia i tractament, en l’entremès s’atorgava una major importància a la recepció de la malaltia. Així, en aquestes obres és possible trobar des de la malaltia com a eix central de la representació a llargues llistes de malalties en obres que en principi no estaven directament relacionades amb la medicina.

Finalment van tenir lloc les conclusions de la conferència, a càrrec de James S. Amelang (Universidad Autónoma de Madrid), Charles Davis (Queen Mary, University of London) i Àlvar Martínez-Vidal (IHMC-Universitat de València). Tots ells van posar de manifest la riquesa de les fonts esmentades pels autors, ja explorades i per explorar, com diaris, sermons, biografies i epistolaris, així com les múltiples possibilitats que ofereix la seva anàlisi, per exemple a nivell comparatiu amb l’imperialisme colonial britànic. La riquesa documental d’Espanya (exemplificada amb les relacions geogràfiques o documents de la Inquisició) o la varietat de registres i personatges del teatre espanyol del segle d’Or constitueixen un material excel·lent per dur a terme aquest tipus d’anàlisi. Pel que fa al teatre es va ressaltar la seva capacitat de produir un elevat intercanvi d’informació, tant perquè arribava a pràcticament la totalitat de la societat, fins i tot les obres del teatre palatí eren sovint representades en els pobles, com perquè permetia al públic un fàcil enteniment de seus continguts. D’altra banda es va debatre la falta de conceptualització en la definició de cultura mèdica o cultures mèdiques, i es va ressaltar la interdisciplinarietat d’aquests conceptes. Per finalitzar, i donat l’èxit del simposi i els treballs presentats, es va debatre la possibilitat d’organitzar una nova reunió del grup.

El simposi va recalcar la necessitat d’aprofundir en aquest tipus de fonts, tant en la producció textual com en les representacions visuals, ja que contenen nombrosos elements que ajuden a comprendre la circulació del coneixement científic, i aborden altres aspectes relacionats amb els públics de la ciència o l’apropiació de noves tècniques i sabers, tot això des dels avantatges que ofereix l’anàlisi interdisciplinària.