Posts Tagged ‘Conferències’

PROGRAMA DE LA V JORNADA D’HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA I DE LA METEOROLOGIA

(Vic, 5 d’octubre de 2013)

 

9:30 – 10:00  Lliurament de documentació

10:00 – 10:15   Inauguració

10:15-11:30 PRIMERA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Francesc Xavier Barca Salom

 Josep Batlló i Joan Arús  Cent anys d’observacions aerològiques a Catalunya
 Andrea Graus i Juan Marcos Bonet  El astrónomo que podía ver cometas pero no espíritus: el caso de Comas i Solà y el espiritismo barcelonés (1906-1908)
Agustí  Ceba i  Joan March  Miquel Saurina  i la introducció de l’astronomia en els plans d’estudis dels seminaris eclesiàstics espanyols en el segle XIX.
Enric Marco Valencians que miraren més enllà de l’horitzó. A la Lluna de València. 10 biografies d’astrònom a astrònom.
Joan Arús Les primeres meteorólogues catalanes

11:30 – 11:45 Debat

11:45 – 12:00 Pausa

12:00 – 13:15 SEGONA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Carles Puig-Pla

Joan B. Baren, Alfons Puertas, Mª Teresa Merino, Marc Prohom i Marta Condominas  La restauració integral del pluviògraf d’intensitats del Dr. Jardí de  l’Observatori Fabra
Prepedigno Martín, Joan B. Baren, Alfons Puertas, Mª Teresa Merino, Marc Prohom i Marta Condominas La restauració integral del nefoscopi de xarxa de l’Observatori Fabra
Santiago Vallmitjana Rico, Jorge Núñez de Murga i Maria Teresa Merino Espasa El Cercle Meridià de l’Observatori Fabra 
Josep M. Oliver El gran i poc conegut observatori de Castrourdiales
T. Cadefau Surroca i Jorge Núñez de Murga Observació del Sol a la UB als anys cinquanta

13:15 – 13:30  Debat

13:30 – 14:30 Moderador Antoni Roca Rosell

Conferència de Matteo Realdi (UAB): Bajo el cielo de España. La astronomía durante el primer franquismo.

14:30-14:45 Debat

14:45 – 16:15  Dinar ofert per l’organització

16:15 – 17:45 TERCERA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Josep Batlló

Lluís Solanes Un observatori meteorològic de primer nivell a Sant Julià de Vilatorta
Carles Puig-Pla La combinació de cicles astronòmics en el calendari tradicional xinès
Pasqual Bernat De la Terra al Sol. L’exploració del cosmos  per la primera ciència ficció catalana
Antoni Roca Rosell Astronomia i meteorologia a la revista Ibérica
Francesc Xavier Barca Salom Una llum vermella apareguda a la posta del Sol

17:45 – 18:00 Debat

18:00- 19:00  Moderador: Pasqual Bernat

Conferència d’Enric Aragonès (Generalitat de Catalunya) El meteorit del 25 de desembre de 1704: aproximacions a la trajectòria del bòlid

19:00 – 19:15 Debat i cloenda

1r Congrés Internacional Vernià. Ciència, literatura i imaginació. Jules Verne i l’aventura del coneixement

Cartel Congreso-ca petit2

Cartell del 1er Congrés Internacional Vernià

Durant tres jornades, les dels proppassats dies 4, 5 i 6 de setembre, Barcelona es va convertir en la capital verniana del món. Una seixantena llarga d’estudiosos de la vida i obra de Jules Verne de dotze nacionalitats es van donar cita a la seu de l’ Institut d’Estudis Catalans en el marc del 1r Congrés Internacional Vernià. L’esdeveniment, que havia estat organitzat per la Societat Catalana Jules Verne, la Sociedad Hispánica Jules Verne i la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, va comptar amb la lectura de vint-i-vuit comunicacions que van abordar des de diferents punts de vista la trajectòria vital de l’autor francès, així com la complexitat i diversitat de la seva obra. Temes com les relacions de Verne amb les Illes Balears, Galícia, Suècia o el Perú fins al seu nexe amb Tintín, passant pel significat científic, geogràfic, ideològic o sociològic de la seva obra, van ser objecte d’animats debats i discussions durant les sessions de la trobada.

El Congrés, que va celebrar dos taules rodones que analitzaren i debateren les fonts secundàries que actualment estan a l’abast per a la recerca verniana, va comptar amb conferències magistrals de tres de les primeres espases de la investigació sobre Verne: el suís Jean Michel Margot, que féu una anàlisi històrica dels estudis vernians realitzats per la comunitat internacional, l’alemany Volker Dehs, que dissertà sobre les obres que Verne mai no va escriure però que havia planificat fer-ho, i l’italià Piero Gondolo della Riva, que explicà la història poc coneguda de la gènesi i difusió dels nombrosos apòcrifs vernians que, en alguns casos, ja circularen en vida de l’autor francès.

inauguracio

Inauguració del Congrés

Margot-valker

Conferència de Jean Michel Margot

 

 

Paral·lelament al Congrés, en l’atri de la Casa de convalescència de l’antic hospital de la Santa Creu, seu actual de l’ Institut d’Estudis Catalans, s’hi mostraren dues exposicions relacionades amb Verne. En la primera d’elles, els congressistes van poder observar la col·lecció de dibuixos sobre les màquines vernianes del parisesnc Jean Pierre Bouvet, tota una recreació artística de l’imaginari tecnològic vernià, expressada amb minuciositat i detall, fent les delícies de congressistes i passavolants. Una segona mostra exposava una col·lecció representativa de les traduccions catalanes i espanyoles de l’obra de l’autor universal, destacant-ne algunes primeres edicions en català.

foto final

Foto de grup dels participants al Congrés

biblio catalunya

Visita a la Biblioteca de Catalunya

 

El balanç del Congrés va ser jutjat altament positiu per part de l’organització, que destacà l’alt nivell acadèmic de les comunicacions i conferències. Una valoració que tindrà en el futur llibre d’actes un element decisiu per a la seva avaluació. A més, com en tota mena d’encontres d’una comunitat d’experts, la reunió va ser molt profitosa per a l’intercanvi personal d’impressions, idees i inquietuds entorn els temes de la recerca verniana. S’acomplien els objectius dels organitzadors que, molt satisfets amb els resultats, ja pensen en una segona edició d’aquesta reeixida trobada internacional. PASQUAL BERNAT

Crònica del Cicle de Col·loquis: “Més enllà de Grècia: cap a una visió multicultural de les matemàtiques”

Les idees, tant la seva creació com la seva expressió, varien depenent del context cultural en el qual es desenvolupen. En particular, això es pot aplicar a les idees matemàtiques. La matemàtica occidental, o Eurocèntrica, té les seves arrels a la tradició racional i racionalitzadora grega. En canvi, la matemàtica oriental, d’arrel no grega, s’origina com una ciència pràctica per facilitar el còmput del calendari, l’administració de les collites, l’organització dels treballs públics, el repartiment d’herèncices i el cobrament dels impostos. A diferència de la matemàtica occidental, la matemàtica oriental, basada en l’aritmètica pràctica i la medició, és molt menys teòrica i ofereix tècniques numèriques, geomètriques i algèbriques molt més idònies, o més creatives, que les pròpies de la matemàtica occidental, adaptades al context en què es van originar.

Tanmateix, com a cultura dominant, l’Eurocentrisme ha tendit a excloure les idees matemàtiques de cultures “no occidentals” dels debats matemàtics “occidentals”. L’objectiu principal del cicle Més enllà de Grècia: cap a una visió multicultural de les matemàtiques era presentar alguns aspectes matemàtics de diverses cultures d’arrel no grega, per tal d’oferir una visió multicultural de les matemàtiques. El cicle, organitzat per en Josep Pla (professor emèrit del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística de la Universitat de Barcelona) i la Mònica Blanco (professora del Departament de Matemàtica Aplicada III de la Universitat Politècnica de Catalunya) durant els mesos de març, abril i maig de 2013, proposava un recorregut per les idees matemàtiques de les cultures egípcia, mesopotàmica, àrab, japonesa i xinesa, al llarg de períodes històrics diferents. Però els ponents van anar més enllà de la simple exposició de les singularitats de cada cultura i van establir paral.lelismes i diferències entre les diferents cultures, i amb les matemàtiques d’arrel grega.

En Josep Pla va encetar el cicle amb la xerrada “Egipte versus Babilònia: una comparació matemàtica”. A partir dels continguts dels papirs egipcis (Rhind, Moscou, El Caire, etc.) i de tauletes babilòniques, Pla va exposar i comparar els sistemes de numeració, operacions (especialment, multiplicació i divisió), fraccions, i problemes diversos de caire geomètric i aritmètic de les dues cultures.

En la segona xerrada en Carles Dorce (professor associat del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística de la Universitat de Barcelona, director de l’IES Barres i Ones de Badalona) va parlar sobre “Les matemàtiques a Al-Andalus”. Dorce va fer un revisió de l’època d’esplendor de les matemàtiques andalusines, essencialment des de la creació de l’Escola de Maslama (m. 1007) a Madrid fins a la derrota almohade de Navas de Tolosa (1212).

Les dues darreres xerrades feren una aproximació a les idees matemàtiques de dues cultures més aïllades, amb menys contacte amb el món grec. En Ramon Nolla (professor de l’IES Pons d’Icart de Tarragona) va impartir la xerrada “Sangakus. Àlgebra i geometria al Japó de l’època EDO (1600-1868)”. Els sangakus són tauletes de fusta d’una gran bellesa, amb problemes matemàtics, que es penjaven als temples budistes i als santuaris sintoistes. En particular, Nolla va exposar alguns procediments d’extracció d’arrels, optimització i de càlcul de determinants continguts en alguns sangakus.

Finalment, la Iolanda Guevara (catedrática de l’IES Badalona VII) va tancar el cicle amb “Pitàgores a la Xina, o el procediment Gou Gu”. El procediment Gou Gu (base i altura) es troba al capítol 9 del gran clàssic xinès Els nous capítols sobre els procediments matemàtics (s. I dC). A més de presentar el procediment Gou Gu, Guevara va comparar-lo amb el teorema de Pitàgores i el seu desenvolupament en el context de la matemàtica grega.

En resum, quatre xerrades meravelloses en tots els sentits, que van tenir molt bona acollida entre el públic. L’èxit del cicle queda palès si considerem la gran afluència i participació a totes les sessions, fet poc habitual quan es tracta de xerrades de caire matemàtic.

 

Mònica Blanco

Crònica del Cicle de Col•loquis: “De la ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”

Amb l’objectiu de començar a fer balanç del nodrit programa de Col•loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica (SCHCT) d’aquest curs 2012-2013, presentem la crònica del cicle “De la Ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”, que es va realitzar d’octubre a desembre de 2012 a la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona. A partir d’aquesta ressenya us oferirem les cròniques dels cicles que finalitzin per així aconseguir una visió complerta de com s’ha desenvolupat el programa de col•loquis de la Societat d’enguany.

 

Llegir una novel•la de Jules Verne és encetar un viatge en el temps per traslladar-se a la segona meitat del segle XIX: exploradors que encara marxaven a la conquesta de regions del planeta verges, els científics meravellaven tothom amb descobertes cada vegada més sorprenents, la fe en el progrés era una actitud vital indefugible… Verne, fill de la seva època, ens recrea un univers particular, ple d’aventures i coneixement, però també d’objectes i màquines fantàstics, amb formes i concepcions agosarades, més aviat situats en un futur previsible que no pas en un present real.

Aquest cicle va ser coordinat i conduït per Pasqual Bernat, historiador de la ciència i investigador del Centre d’Història de les Ciència (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La primera de les quatre sessions va adoptar la forma de conferència i, amb el títol “Una literatura a la recerca d’autor. El cas de Jules Verne i la novel•la de la ciència”, va tractar sobre la trajectòria biogràfica de l’autor francès. Els assistents van conèixer la circumstància vital de Verne, sovint desconeguda en molts aspectes. També es va fer una explicació exhaustiva del context social, ideològic i científic en què va viure aquest autor, remarcant-ne les influències rebudes i la seva plasmació en les seves obres.

Les altres tres sessions van adoptar el format de club de lectura, cosa que va possibilitar la participació activa del públic. La primera d’aquestes sessions va estar dedicada al descens vernià al centre de la Terra i va ser titulada “Viatge al centre de la Terra. Un descens trepidant al cor del coneixement i la ciència del segle XIX”. A banda de tractar-se els aspectes literaris, el club va debatre abastament de l’ús que feia Verne de la ciència en les seves obres. En aquest cas concret, la geologia i la paleontologia de l’època, tan debatudes i controvertides en aquell temps. Es van analitzar les fonts que van subministrar els coneixements científics per argumentar aquest viatge al centre de la Terra, especialment l’obra de divulgació de Louis Figuier La terre avant le deluge.

La següent trobada es va concretar sota el títol de “Els cinc-cents milions de la Begum. Ciència, política i utopia”. S’hi va parlar sobretot dels continguts ideològics d’aquesta novel•la, ressaltant-ne les idees higienistes i santsimonianes que apareixen reiteradament en l’obra. També es va remarcar l’argument polític que s’hi planteja, molt present en l’època. Ens referim a l’ambient d’enfrontament i rivalitat entre França i Alemanya, recentment posat en escena en la cruenta guerra que enfrontà els dos països durant l’any 1870. La novel•la té, també, un significat emblemàtic en la mateixa obra de Verne, ja que representa un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària. Si bé Verne feia temps que havia expressat una visió pessimista de la ciència, és en aquesta novel•la quan s’inicia un seguit de relats que tindran sempre aquesta visió negativa i que deixaran de veure en el científic l’heroi inqüestionable. A partir dels Cinc-cents milions de la Begum, el científic serà, sovint, un ésser malvat, vehicle de les aplicacions més perverses de la ciència.

El Cicle va acabar amb el club “París al segle XX. La ciència deshumanitzada pren el control”. Aquesta novel•la, publicada gairebé cent anys després de la mort de Verne, podríem dir que, encara que tingui molts elements de l’obra verniana, és la menys verniana de totes. Durant la sessió es van remarcar els continguts crítics de la novel•la, no només amb una ciència deshumanitzada, sinó també amb una societat que es descrita com una transposició del més pur mecanicisme, desproveïda de qualsevol tret o principi ètics propis de la condició humana. Es va destacar, també, la projecció futurista de l’obra, plena d’anticipacions sorprenents, una característica, aquesta sí, molt típica de l’obra de l’autor francès.

El cicle va ser organitzat per la SCHCT, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i que agrupa la comunitat d’historiadors de la ciència i de la tècnica de les terres de parla catalana; la Societat Catalana Jules Verne (SCJV), associació que aplega els entusiastes catalans de l’obra i de la persona del cèlebre escriptor francès Jules Verne i la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona, centre de lectura especialitzat en ciència amb una llarga experiència en l’organització de clubs de lectura científics i d’activitats de divulgació cultural de tota mena.

 

* Aquesta crònica ha estat realitzada per Pasqual Bernat, historiador del CEHIC a la UAB i coordinador d’aquest cicle “De la ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”.

 

Crònica de la XII Trobada de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica

La XII Trobada d’Història de la Ciència i la Tècnica, organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica en col·laboració amb l’Institut d’Història de la Medicina i la Ciència López Piñero, tingué lloc, amb un notable èxit de participació, els passats 15, 16, 17 i 18 de novembre de 2012 a la seu d’aquest Institut, a València.

La Trobada va començar, després d’una interessant benvinguda, amb una sessió plenària a càrrec d’Ana Labata. La conferència va presentar una repassada exhaustiva de la canyamel, els seus usos i les tècniques utilitzades arreu del món durant els gairebé 10.000 anys d’utilització d’aquest recurs. De l’Índia a Al-Andalus, de València a Cuba, el sucre extret d’aquesta planta ha viscut nombroses transformacions en el seu concepte: primer gairebé inexistent, després un luxe, a vegades ha estat considerada un medicament i més recentment un aliment de primera necessitat, controlat fins i tot pels governs. Al final de la seva intervenció, Labata va compartir amb els assistents la seva il·lusió i entusiasme en fer recerca sobre la canyamel, recerca que continuarà després d’aquesta presentació.

Acabada la plenària, arriben els primers dubtes: a quina sessió paral·lela anem?

Tarda de dijous

En la sessió “La Medicina i les seues representacions” van destacar dues comunicacions. Per una banda, el tractament del NO-DO i de la premsa espanyola de l’eclipsi de sol visible a les Illes Canàries l’any 1959. Aquest treball subratlla la utilització que la propaganda de règim franquista va fer d’aquesta notícia científica dins del seu discurs d’apropament als Estats Units i de reforçament de la ciència nacional. Per l’altra, “El asiento en la Manchuela albacetense” era el títol d’una comunicació que va causar sorpresa entre els assistents pel seu aprofundiment en les diferents tipologies de “curanderos” i la seva relació amb l’empatx o “asiento”, en el curiós vocabulari local.

La sessió científica “La ciència àrab en les fronteres dels coneixements i les cultures”, coordinada per Roser Puig i Miquel Forcada, va transcórrer a partir de set ponents que ens van parlar des de la influència de la filosofia de la Grècia clàssica en la medicina andalusí del segle XII fins a la transmissió de textos astronòmics àrabs al llatí en la Península Ibèrica. Per altra banda, gran part de les comunicacions van girar al voltant de la pràctica que es situa en la frontera del que s’ha considerat la “ciència oficial”. Una bona mostra d’aquesta pràctica es va manifestar en la tradició empirico-màgica en la medicina andalusí com també en el desenvolupament de l’astrologia, on va quedar palesa la necessitat de treballar amb eines altament especialitzades com van ser els astrolabis i els algoritmes matemàtics.

En la sessió de comunicacions lliures, és important mencionar la presentació sobre la concepció de l’àtom que va tenir durant la seva vida el brillant físic (i filòsof) Erwin Schrödinger i les circumstàncies que van formar les seves idees.

Matí divendres

“Ciència i identitat nacional”, títol de la primera sessió de divendres, va gaudir, a primera hora del matí, de dues variants del català amb dues interessants comunicacions. Per una banda, vàrem conèixer la identificació amb Catalunya i el català per part dels intel·lectuals rossellonesos, que a la vegada accepten pertànyer a l’estat francès; i, per l’altra, la variant dialectal mallorquina ens va portar a saber més coses sobre la creació del llenguatge científic català.

Félix Rodríguez de la Fuente i els seus programes de televisió que promocionaven la conservació animal i buscaven “educar” en aquest sentit a la població espanyola van ser també protagonistes d’aquesta sessió.

El catalanisme científic popular entre les dues exposicions universals de Barcelona, el catòlic-catalanisme científic en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, la intenció de Francesc Darder de fer país amb els animals, el propòsit catalanista de la revista Monografies Mèdiques, la breu vida de l’Institut d’Estudis Valencians durant la Guerra Civil espanyola, l’exili dels metges catalans o Martí Franquès com un mite de la ciència catalana, formaren un conjunt de comunicacions temàticament molt properes que van ser un marc perfecte per un viu debat final que va abordar temes com la retòrica nacionalista, els possibles, o impossibles, de fer una ciència en un estil nacional o la ciència com a una “arma” per reivindicar una identitat nacional.

Abans de dinar es va realitzar una celebrada sessió de pòsters on onze participants ens van explicar, en cinc minuts, els seus projectes o recerques. El guanyador del premi al millor pòster de la Trobada, escollit per tres membres d’un jurat que valorava la rellevància, el disseny i l’exposició, va ser “Cultura, ciència i pensament a la Catalunya del segle XIX. El projecte Almirall de l’Ateneu Barcelonès” de Joaquim Coll, Lluís Vicente i Giovanni Cetani, presentat per aquest últim. Aquest projecte posa el punt de mira en la recepció i els públics dels llibres editats a Barcelona.

Divendres Tarda

L’anàlisi de les institucions i empreses que fabricaven i comercialitzaven medicaments en l’Espanya autàrquica va ser l’objectiu de la sessió científica en la que es va parlar de la factoria que una de les poques empreses europees, danesa concretament, que va poder lluitar contra “la invasió” de la penicil·lina americana a Europa, va establir al nord d’Espanya. La premsa franquista va amagar l’origen danès de l’empresa buscant reforçar així el seu discurs autàrquic.

Intentar posar l’èmfasi en l’on es fa ciència, on es rep, on s’aprèn… va ser l’objectiu de la conferència plenària de Charles Withers. Conèixer aquest on és crucial per conèixer també el perquè i el com. Així, Withers proposa centrar-se en els contextos locals per, d’aquí, passar als estudis transnacionals. A partir de l’exemple dels múltiples meridians existents abans de la concòrdia de Greenwich, Whiters va mostrar com la ciència viatja i muta segons els interessos nacionals i com l’estudi d’aquestes geografies de la ciència és ideal per entendre com es genera coneixement a nivell global.

Dissabte matí

L’heterogènia sessió “Ciència i institucions al món contemporani” va tractar en primer lloc la, fins ara, desconeguda Societat Filosòfica de Barcelona, una mena de precursor de la Reial Acadèmia de la Ciència i les Arts de Barcelona i de l’Acadèmia de Bones lletres. En aquesta societat, es reunien joves, fins i tot adolescents que, ja sigui per ser fills de o deixebles de, tenien interessos en física, metafísica, oratòria o poesia.

Després d’aprendre com funcionaven la comunicació militar durant les guerres carlistes, i de descobrir un nou manuscrit de José Joaquín Landerer anomenat Natura, vàrem conèixer els detalls de la creació del Parc Natural de la Garrotxa. El paper dels experts locals en aquest procés, les seves raons i el paper de l’opinió pública van ser algunes de les qüestions adreçades respecte la protecció dels volcans d’Olot. Un enfocament semblant va ser el de l’estudi sobre els terratrèmols i la seva predicció al Xile de l’inici del segle XX on també l’opinió pública i els experts són crucials.

La intensa activitat industrial a l’Alcoi de finals del segle XIX, el Servei Meterològic de Llevant i les tècniques de calefacció a la segona meitat del segle XIX, amb el curiós cas de l’“hospital experiment” (l’ala d’homes amb un tipus de calefacció i la de dones amb un altre) van portar-nos a les apassionants “Conversaciones intelectuales de Poblet”. Organitzades en ple franquisme per tractar temes científics conflictius amb la fe catòlica, aquestes “conversaciones” van ser una via per la qual els religiosos buscaven un discurs que fos adequat per transmetre públicament.

Per la X Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament “Antoni Quintana Marí”, coordinada per Pere Grapí Vilumara i Maria Rosa Massa, es proposaven diferents àrees temàtiques. De manera que vam poder gaudir d’unes comunicacions que tractaven tant de l’ensenyament en un determinat context històric com de la història de la ciència en una aula. En relació a la primera àrea temàtica vam poder entrar en contacte amb la situació de l’ensenyament de les matemàtiques a l’Espanya del segle XVIII, per una banda, i de la química en la França revolucionària de finals de mateix segle, per una altra. Respecte la segona àrea temàtica vam conèixer diferents estratègies a les classes a l’ensenyament secundari o universitari per tal d’introduir la història de la ciència com una eina que permeti millorar les competències dels alumnes. Tampoc va faltar una reflexió sobre la forma inadequada que tenen molts llibres de text, en el batxillerat, de presentar determinats models científics totalment al marge de la història.

Després de les diferents comunicacions es va fer saber el guanyador del Premi “Antoni Quintana Marí” d’enguany, “La fàbrica de carburs de Berga”, d’Arnau Plans Vilardaga, estudiant de batxillerat de l’IES Guillem de Berguedà (Berga).

Tarda Dissabte

La sessió “La ciència i la seva història dins la ficció científica” va començar amb una presentació que va traçar els usos (tècnic, figuratiu i retòric) de la paraula “energia”. Retrocedint en el temps, vàrem conèixer que la paraula troba el seu origen a la retòrica clàssica en les paraules “energeia” (força) i “enargeia” (claredat), una doble etimologia que degut a la similitud dels vocables no ha estat ben reconeguda als nostres dies. Les dues següents comunicacions tractaren el gènere teatral com a font històrica. En el primer cas, es va mostrar com les idees “fisiognòmiques, astrològiques i mèdiques” de l’època es transmeteren a través del gènere teatral. I, en el segon, es va veure com aquest gènere ofereix infomació de la pràctica mèdica en el passat, on els saltimbanquis i “xarlatans” de la Monarquia Hispànica del segle XVII donen evidències de la venda ambulant de medicaments. Posteriorment, a les “anotacions sobre la poesia científica del segle XIX en llengua catalana” s’esmentaren noms com ara Joaquim M. Bartrina, Melcior de Palau, Antoni de Bofarull o Frederic Soler (Serafí Pitarra); i es destacà l’absència de “poesia científica” en els Jocs Florals de 1859 a 1900.

Es reprengué la sessió amb Jules Verne, considerat per molts el pare de la ciència ficció, tot i que, com es va dir, la literatura verniana (amb una visió positivista molt influïda pel seu editor, Jules Hetzel) caldria considerar-la més aviat com a “novel·la de ciència”, ja que es basava fonamentalment en la ciència del seu temps, només portada un pas més enllà. A continuació, revisitàrem les Aventures d’Alícia al país de les meravelles per conèixer que el novel·lista Lewis Carrol (i matemàtic a Oxford, Charles Dogson) hauria volgut fer una sàtira dels corrents matemàtics de l’àlgebra simbòlica (que més tard fonamentaria la mecànica quàntica) i, curiosament, per estranys mecanismes entre el gènere fantàstic i la ciència, la seva novel·la ha estat precisament associada a la física quàntica i al Principi d’incertesa. Finalment, la sessió acabà amb una comunicació sobre el debat de les dues cultures, la científica i la humanística, iniciada per Charles Pierce Snow l’any 1959, i la seva representació en les novel·les de Lodge, Powers i Mc Ewan.

Abans d’acabar el dissabte amb l’Assemblea de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica i la projecció del documental La Batalla del Varsòvia, Sharon Ruston, professora de literatura i cultura del segle XIX a la Universitat de Salford, va impartir la conferència plenària Natural History and the Vindication of the Rights of Woman. Segons la tesi de Ruston, Mary Wollstonecraft, la mare de la “mare” de Frankenstein –Mary Shelly-, i considerada amb els ulls del temps una de les primeres feministes de la història, podria haver trobat arguments i inspiració (a més d’indignació) per a la seva causa i els seus escrits, en la Història Natural.

El seu llibre Vindication of the rights of woman (1792) recuperat com a pioner del feminisme de cent anys més tard, critica teories que considera que denigren la dona i proposa exemples per rebatre-les que semblen tenir les seves arrels en llibres d’història natural del moment. Coincidència?

L’argument de Ruston és fort. L’evidència que Wollstonecraft havia llegit aquestes fonts és clara: escrivia per a una revista radical on li encarregaven sovint ressenyes de llibres. Les ressenyes que va fer i, per tant, els llibres que va haver de consultar han aparegut  en la investigació històrica. Entre ells hi havia A general history of quadrupeds (Thomas Bewick, 1790), The philosophy of Natural History (William Smellie, 1790), The sexes of the plants vindicated (John Rotheram, 1790) o Buffon’s Natural History (traduït a l’anglès per Smellie l’any 1781).

L’estat natural de la dona hi és considerat fràgil per naturalesa i en la societat del moment circulava la idea que les dones estaven més a prop dels animals que de l’home (com defensa la Història Natural de Smellie), arribant-la a considerar la baula perduda, “el lligam que uneix l’home amb les bèsties -brutes, en anglès-”. Com a conseqüència d’això estava en dubte no només l’existència de l’ànima femenina sinó també la seva capacitat de raonar.

Wollstonecraft es fixava en la dicotomia artificial/natural i proposava una revisió de la història natural sota la pregunta: quina mena de comportament és natural? Ella creia fermament que l’estat de la dona era degenerat de l’estat natural i en bona part producte de l’educació del moment, per tant, artificial. Aquesta educació quedà plasmada en obres tradicionals que explicaven com se suposava que les dones s’havien de comportar. A father’s legacy to his daughters (1774), de John Gregory (1724-1773), un clàssic manual de l’”adequada” conducta femenina, n’és un. Segons Wollstonecraft, els consells de Gregory feien les dones més inútils, més artificials.

Per recolzar les seves idees, Wollstonecraft usava exemples extrets d’alguns dels llibres esmentats com el del comportament dels gats o animals domèstics versus els seus corresponents salvatges, dels quals s’extreien conseqüències morals a través d’”objectives” observacions físiques, i els desmuntava a favor del seu argument.

Wollstonecraft s’adonava que la gent podia usar la història natural per als seus propis projectes polítics i denunciava aquests usos polítics del saber natural per bé que, en la seva argumentació a favor de la seva causa, es serví de la mateixa arma.

En definitiva, als ulls de Ruston, Vindication of the rights of woman podria ser una Història Natural de la dona.

Matí Diumenge

La sessió “Química i medicina legal” va començar amb una de les sempre entretingudes, interessants i estimulants històries de Mateu Orfila i la Toxicologia legal. Aquest cop, Orfila “s’enfrontava” a la Frenologia en la lluita pel “nínxol ecològic” que suposava la presència científica en els judicis.

El canvi, els públics en els llibres de toxicologia de Pere Mata, d’estudiants a jutges, i les transformacions que aquesta disciplina pateix durant les diferents edicions d’aquests llibres van ser tractats en la segona comunicació d’aquesta sessió.

Les dues següents comunicacions van explicar-nos, respectivament, la microquímica de Juan Peset, el seu paper com a expert i el de la JAE com a “promotora” de científics a l’estranger; i la llarga vida d’Antonio Casares, el seu Gabinet d’Història Natural i les experiències elèctriques que va fer a Santiago. Casares va ser un dels protagonistes de la darrera presentació d’aquesta sessió, que ens mostrava una controvèrsia sobre les aigües d’un balneari. Aquest tipus de controvèrsia és interessant per l’historiador de la ciència ja que es produeix en una gran varietat de mitjans i amb la intervenció de diferents actors, tots ells defensant els seus propis interessos, i ens fa així més clar com funcionava la ciència en un moment històric concret.

Abans de dinar, i per acabar la trobada, vàrem gaudir de la sessió plenària de Jesús Maria Galech sobre les controvèrsies públiques entre Martín Martínez, Benito Feijoo i Diego Torres de Villarroel. L’esfera pública de l’Espanya de principis del segle XVIII va ser l’escenari d’unes intenses polèmiques sobre astrologia i la medicina entre aquests tres personatges que Galech ha sabut captar, analitzar i explicar de manera magistral.

Crònica realitzada per:

Joaquim Berenguer, CEHIC (UAB), jberenguer90@gmail.com.

Miquel Carandell, CEHIC (UAB), m_baruzzi00@hotmail.com.

Clara Florensa, CEHIC (UAB), cflorensa@gmail.com.

Laura Valls, CSIC, lvalls@dicat.csic.es.

El IHMC organitza el workshop titulat Experts in the periphery (19th-20th centuries), 30 Novembre-02 de Desembre de 2011

Entre els dies 30 de novembre i 02 de desembre 2011 es va celebrar a València el workshop Experts in the periphery (19th-20th centuries). En aquesta trobada, organitzada per el Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero”, es va analitzar la importància dels experts científics en la història contemporània i es varen presentar quatre pòsters, 11 comunicacions i 2 ponències convidades.

Les dues ponències convidades van comptar amb la participació de nombrós públic i d’alumnes del Màster d’Història de la Ciència i de la Comunicació Científica de la Universitat de València. La primera de elles, a càrrec d’Ian Burney (Universiy of Manchester, UK), es va titular Our Environment in Miniature: Dust and the early 20th century Forensic Imagination, es va ocupar de la importància que va tindre la consideració de la pols, a principis del segle XX, com a nou element forense amb importants aplicacions a l´estudi de l’escena del crim que va començar a ser analitzada per nous tipus de professionals. La segona ponència, Ethnicity, expertise and authority, realitzada per Graeme Gooday (University of Leeds, UK), va mostrar la diversitat formativa o social, dels experts que participaven en els peritatges judicials o en les comissions de govern analitzant,-ho a partir del desenvolupament de algunes disciplines com ara la tecnologia elèctrica a la societat angloamericana de principis del segle XX.

Un grup de conferències es va dedicar als experts relacionats amb la medicina, la criminologia i la toxicologia. Christelle Rabier (The London School of Economics, UK), Expertise, Labour, and the Public Sphere: the case of 18th century European medicine, va mostrar les relacions entre la creació de noves institucions a una societat civil cada vegada més desenvolupada i l’evolució dels tractaments mèdics i les regulacions sanitàries. En la comunicació titulada Medico-legal expertise in comparative perspective: England and Wales, 1730-1914), Katherine Watson (Oxford Brookes University, UK), va comparar l’evolució dels perits forenses que intervingueren als judicis per homicidi realitzats a Anglaterra i Gales i la seva influència en les pràctiques forenses. A la mateixa sessió, la conferència Poisons, experts and the ehaping of nineteenth century Spanish toxicology: the María Bonamot trial (1844-1847), realitzada per Mar Cuenca (IHMC, CSIC-UV), va mostrar el desenvolupament de la toxicologia espanyola al segle XIX a través d’un judici per enverinament on intervingueren diferents experts tenint en compte aspectes legals, terminològics i científics relacionats amb la natura dels verins, la seva consideració i la seva detecció.

Altra sessió es va dedicar al medi ambient i l’alimentació. Marina Loskutova (Institute for the history of science and technology, San Petersburgo), Forests, climate, government and scientists: environmental expertise in the 19th century Russia, va  comparar la controvèrsia suscitada entre experts a França i a Rússia respecte a la desforestació i els debats sobre el seu efecte al medi ambient que van transcendir a l’esfera pública. En relació amb el control del frau alimentari Ximo Guillem (Universitat de València), The role of experts in food safety regulations. The Spanish Real Academia de Medicina and the limits of fraud, va considerar les relacions entre l’anàlisi del frau i les regulacions alimentàries. Els informes realitzats per experts de algunes institucions espanyoles sobre productes com ara la sacarina, l’oli, el vi o el pebre vermell permeten comparar els seus graus de expertise amb els d’altres institucions europees interessades en la seguretat alimentària.

En la tercera sessió es varen discutir aspectes relacionats amb els experts, la governança i la indústria. Silke Fengler (University of Vienna, Austria), Austrian Experts and the International Pugwash Movement, va estudiar l’influencia dels experts austríacs per a apropar a un públic més ample els debats existents en les conferències i trobades organitzades pel Pugwash Movement, des de la seua primera conferència al 1957 va reunir científics, polítics i intel·lectuals preocupats per la Guerra Freda i l’existència d’armes nuclears. Darina Martykánová (Universität Potsdam, Germany), Engineers in the Ottoman Empire: Expert Governmentalities during the Second Constitutional Period (1908-1922), va analitzar la comunitat d’experts enginyers i la seva adaptació als canvis institucionals a un context determinat, l’Imperi Otomà, on les divisions per nacionalitats (més encara que entre les diferents branques de l’enginyeria) van tindre gran importància. Stathis Arapostathis (Cardiff University, UK), Meters, Patents, and Expertise (s): Knowledge Networks in the Electric Meters Industry, 1880-1914, va mostrar l’heterogeneïtat existent al desenvolupament de les patents a l’industria elèctrica on sorgiren experts com ara enginyers que podien defensar les aplicacions pràctiques d’aquesta indústria, el seu iterés científic o bé interessos corporatius propis.

Finalment es van presentar dues conferències sobre les dificultats i controvèrsies quan els científics tractaven d’obtenir proves o evidències que es pogueren emprar en cassos judicials. Ian Burney (University of Manchester, UK), Spaces and Traces: The Making of Modern Crime Scene, va recalcar les possibilitats historiogràfiques ofertes per l’estudi de substàncies, com la pols, en la investigació forense contemporània. José Ramón Bertomeu Sánchez (IHMC-Universitat de València, Spain), Chemistry, Microscopy and Smell: Bloodstains and Nineteenth-century Legal Medicine, va estudiar el paper dels experts de principis del segle XIX en l’anàlisi de les taques de sang i les controvèrsies generades segons el mètode de detecció escollit (anàlisi química, microscòpic o test olfactiu) que van afectar, a més, a la “credibilitat” tant científica com legal.

A més, el congrés va comptar amb la presentació de diversos pòsters dedicats al desenvolupament de les pràctiques forenses i a la creació d’experts industrials. Fraiser Joyce (Oxford Brookes University, UK), Is ‘Expertise’ Relative? The Role of Lay and Medical Witnesses in the Context of Postmortem Identification Practices: England and Wales, 1800-1934, va analitzar la influència del context i les característiques locals en el desenvolupament i la consideració dels experts. Nicholas Duvall (Manchester University, UK), Cardboard Wounds and Missing Bodies: a case study in the history of gunshot wounds, and their investigation, in 1920s Scotland, va destacar la importància que van tindre als judicis les proves de laboratori aplicades a l’estudi de les armes de foc i els seus projectils. Nahomi Galindo-Malavé (Universitat Autònoma de Barcelona, Spain), Modern Crime, Prison and Health: The Birth of the First Women’s Penitentiary in Puerto Rico, va mostrar les relacions existents entre crim, llei, gènere considerant la creació de nous espais com les presons femenines creades a mitjans del segle XX a Puerto Rico. Duygu Aysal (Bilkent University, Turkey), Officials, Engineers and Experts in the Electrification of Ottoman Istanbul, va estudiar el projecte d’electrificació d’Istanbul a principis del segle XX i del complex joc de negociacions entre oficials otomans, enginyers i experts estrangers necessàries per al seu desenvolupament.

Per la gran diversitat de temes tractats i les noves possibilitats que ofereix l’estudi dels experts, el workshop celebrat a València va suposar un significatiu avanç d’aquest tipus d’estudis aplicats a la història de la ciència. La consideració dels experts permet l’anàlisi d’una gran quantitat de situacions i problemes relacionats amb l’evolució històrica de la ciència com les relacions entre ciència i democràcia, la formació de comunitats i disciplines, la regulació alimentària i sanitària, l’estudi de contextos perifèrics , la investigació sobre la transmissió de coneixement i la seva apropiació, la importància de l’autoritat científica, el valor de les fronteres nacionals o regionals, la creació de nous espais o institucions, la seva influència en el desenvolupament de noves disciplines com l’enginyeria o la medicina forense, el desenvolupament de noves tècniques i mètodes d’anàlisi i detecció de substàncies o el paper dels experts quan interactuen en els complexos debats generats en els processos judicials.

Ignacio Suay Matallana

IV Jornadas “Red temática Lengua y Ciencia – La lengua de la ciencia: Estado actual y perspectivas de investigación” per Mar Cuenca Lorente (IHMC, CSIC-UV)

Entre els dies 26 i 28 d’octubre de 2011 es van celebrar les IV jornades de la Xarxa temàtica “Lengua i Ciencia” a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. La xarxa, coordinada per Cecilio Garriga (UAB), té un marcat caràcter interdisciplinari, fet que permet la interacció entre filòlegs i historiadors de la ciència. Van participar uns quaranta investigadors, representants dels 28 grups de recerca de diversos països europeus que conformen la xarxa. Aquesta edició va estar dedicada a la presentació dels projectes en el seu estat actual i a la reflexió sobre el futur de la xarxa.

Les jornades es van inaugurar amb la conferència de José Luis Peset Reig (CCHS, CSIC), El origen de la psiquiatría: melancolía, humores y pasiones en el Siglo de las Luces, qui va oferir una revisió sobre els autors que han tractat la història de la malenconia, destacant la forta presència de la mateixa no a soles en la història de la medicina sinó també en la història cultural, com es reflecteix en la literatura o l’art.

La major part de les comunicacions van estar centrades en mostrar els avanços dels seus projectes d’investigació, el que va permetre conèixer una gran varietat de recursos útils, recolzats per l’ús de les noves tecnologies. En aquest sentit, el grup Sciència.cat, coordinat per Lluís Cifuentes (UB), es troba preparant un corpus digital de la ciència i de la tècnica en català durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, que es preveu estarà disponible a principis de 2012 en http://www.sciencia.cat. A través d’aquesta web es podrà accedir a una base de dades que recollirà manuscrits, biografies, bibliografia i vocabulari, així com una secció amb obres digitalitzades. Una altra línia de recerca del grup està centrada en la figura i obra d’Arnau de Vilanova (ca. 1238-1311).

El grup coordinat per María Jesús Mancho (Universitat de Salamanca), va presentar el Diccionario de la Ciencia i la Técnica del Renacimiento (DICT), disponible a http://dicter.eusal.es/. Aquest recurs conté un corpus textual de 74 obres cientifico-tècniques digitalitzades i transcrites. Permet fer cerques a partir de paraules, variants o imatges, i obtenir informació sobre l’autor, família lèxica, sinònims o antònims. El grup NEOLCYT, dirigit per Cecilio Garriga, prepara un Diccionario histórico del español moderno de la ciencia i de la técnica (DHEMCYT), que estarà disponible a finals de 2013 en http://dfe.uab.cat/neolcyt. El diccionari recollirà els termes de la ciència i de la tècnica, centrat en els segles XVIII i XIX, amb la intenció de mostrar el procés de formació, penetració i consolidació en l’espanyol actual. Pilar Díez de Revenga i Miguel Ángel Puche (Universitat de Múrcia), van presentar el Diccionario histórico de la minería, un diccionari elaborat a partir de fonts manuscrites i impreses conservades en arxius i fons antics de biblioteques nacionals i estrangeres, que va permetre la composició d’un corpus lexicogràfic d’aquesta activitat, poc analitzada fins al moment. Un altre interessant projecte és el dut a terme pel grup interuniversitari VCT18, coordinat per Josefa Gómez de Enterría (Universitat d’Alcalá) qui va presentar un estudi sobre els vocabularis neològics d’especialitat de medicina, filosofia, geografia i astronomia. L’anàlisi va permetre observar els canvis que els avanços de la ciència van provocar en el vocabulari d’aquestes àrees, produint freqüents casos de renovació i/o rehabilitació del lèxic tradicional.

Un altre grup de ponències es va centrar en la història del lèxic. Exemple d’això és el projecte presentat pel grup de “Lexicografia i Diacronia”, dirigit per Glòria Clavería (UAB), que va presentar el Portal del Léxico Hispánico (http://www.portaldelexico.es) , que inclou tres bancs de dades: bibliogràfics, lingüístics i documentals sobre el vocabulari de les llengües romàniques de la Península Ibèrica i les seves varietats. També es va presentar el projecte actual centrat en la morfologia derivativa i un interessant anàlisi sobre l’ús i evolució d’alguns d’aquests elements com els sufixos -at,-áceo,-ivo i -itis. El grup ELCI, coordinat per Ignacio Ahumada (CINDOC, CSIC), ha subratllat la dificultat existent en l’elaboració d’un bon diccionari lexicogràfic. Així mateix, els treballs del grup es divideixen en l’elaboració d’una base de dades terminològica i una altra bibliogràfica. Es van destacar algunes de les útils eines que conté, com el corpus IBERIA en què es recullen revistes institucionals i extrainstitucionals, monografies o llibres de text, i permet analitzar, per exemple, l’ús temporal d’un terme. El grup “Gramàtica, Lèxic, Discurs i Història”, dirigit per M ª Pilar Garcés (Universitat Carlos III de Madrid), va analitzar l’ús de les partícules discursives amb l’objectiu d’elaborar una proposta d’aplicació lexicogràfica per al Nuevo diccionario de la lengua española (NDHE). Aquest estudi permet explicar com s’han originat aquestes unitats lingüístiques i el seu funcionament en les diverses etapes de la història de la llengua.

El grup TRADCyT, coordinat per Brigitte Lépinette, i en el que participen altres investigadores de la Universitat de València: Julia Pinilla, M. Elena Jiménez i Noelia Micó, va presentar el seu projecte d’elaboració d’una base de dades sobre traduccions científiques i tècniques del francès a l’espanyol durant els segles XVIII i XIX. Aquest repertori inclou informació sobre els autors, textos i traductors. El grup EPA_IULMA, coordinat per Isabel Santamaría (Universitat d’Alacant), va introduir un innovador projecte mitjançant el qual es pretén elaborar una base de dades terminològica multilingüe (espanyol, català, anglès, àrab i xinès) sobre el torró, xocolata i joguina amb l’objectiu de facilitar les transaccions comercials internacionals en mercats emergents, posant de manifest l’aplicació de la lexicologia a un altre tipus de sectors com el sector industrial o empresarial.

Un altre grup de conferències es va centrar en l’anàlisi d’alguns termes en el segle XIX. Jon Arrizabalaga (IMF-CSIC) va analitzar l’evolució dels termes humanitari i humanitarisme, la seua incorporació tardana als diccionaris, així com la variació en els seus usos, condicionats pel discurs ideològic que es pretenia oferir. La ponència oferta per Mar Cuenca (IHMC, CSIC-UV), analitzà la variació en les definicions dels termes verí i enverinament al segle XIX, considerant diferents tipus d’obres: diccionaris de llengua castellana, diccionaris especialitzats de medicina, manuals de toxicologia i medicina legal i codis penals. L’estudi mostra com la definició era adaptada segons el tipus de lectors al qual es dirigien les obres, especialitzat i profà, i com el disposar d’una definició de verí no era imprescindible en tots els casos, com ocorria en el cas dels  codis penals, constituint això un punt de suport per a la nova toxicologia: la consolidació de la figura de l’expert en els tribunals.

Les jornades van concloure amb la conferència El vocabulario científico en la prensa, de José Ignacio Pérez Pascual (Universitat de La Corunya). L’autor va analitzar el reflex d’aquest vocabulari científic, centrant-se en el cas de la medicina, en les publicacions periòdiques, tant especialitzades com generalistes.

Durant les jornades va tenir lloc la reunió de la Xarxa en la qual es va acordar celebrar una nova reunió a La Corunya el 2013, així com explorar les possibilitats d’internacionalització de la mateixa, acudint a convocatòries de projectes europeus i la necessitat de compromís de tots els grups per continuar donant visibilitat a la Xarxa

En conclusió, les jornades van permetre conèixer els projectes de molts dels grups de recerca que conformen la Xarxa, des de diferents aproximacions com la història del lèxic, l’elaboració de diccionaris especialitzats, o l’anàlisi d’alguns termes en particular.