Posts Tagged ‘Col·loquis’

PROGRAMA DE LA V JORNADA D’HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA I DE LA METEOROLOGIA

(Vic, 5 d’octubre de 2013)

 

9:30 – 10:00  Lliurament de documentació

10:00 – 10:15   Inauguració

10:15-11:30 PRIMERA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Francesc Xavier Barca Salom

 Josep Batlló i Joan Arús  Cent anys d’observacions aerològiques a Catalunya
 Andrea Graus i Juan Marcos Bonet  El astrónomo que podía ver cometas pero no espíritus: el caso de Comas i Solà y el espiritismo barcelonés (1906-1908)
Agustí  Ceba i  Joan March  Miquel Saurina  i la introducció de l’astronomia en els plans d’estudis dels seminaris eclesiàstics espanyols en el segle XIX.
Enric Marco Valencians que miraren més enllà de l’horitzó. A la Lluna de València. 10 biografies d’astrònom a astrònom.
Joan Arús Les primeres meteorólogues catalanes

11:30 – 11:45 Debat

11:45 – 12:00 Pausa

12:00 – 13:15 SEGONA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Carles Puig-Pla

Joan B. Baren, Alfons Puertas, Mª Teresa Merino, Marc Prohom i Marta Condominas  La restauració integral del pluviògraf d’intensitats del Dr. Jardí de  l’Observatori Fabra
Prepedigno Martín, Joan B. Baren, Alfons Puertas, Mª Teresa Merino, Marc Prohom i Marta Condominas La restauració integral del nefoscopi de xarxa de l’Observatori Fabra
Santiago Vallmitjana Rico, Jorge Núñez de Murga i Maria Teresa Merino Espasa El Cercle Meridià de l’Observatori Fabra 
Josep M. Oliver El gran i poc conegut observatori de Castrourdiales
T. Cadefau Surroca i Jorge Núñez de Murga Observació del Sol a la UB als anys cinquanta

13:15 – 13:30  Debat

13:30 – 14:30 Moderador Antoni Roca Rosell

Conferència de Matteo Realdi (UAB): Bajo el cielo de España. La astronomía durante el primer franquismo.

14:30-14:45 Debat

14:45 – 16:15  Dinar ofert per l’organització

16:15 – 17:45 TERCERA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Josep Batlló

Lluís Solanes Un observatori meteorològic de primer nivell a Sant Julià de Vilatorta
Carles Puig-Pla La combinació de cicles astronòmics en el calendari tradicional xinès
Pasqual Bernat De la Terra al Sol. L’exploració del cosmos  per la primera ciència ficció catalana
Antoni Roca Rosell Astronomia i meteorologia a la revista Ibérica
Francesc Xavier Barca Salom Una llum vermella apareguda a la posta del Sol

17:45 – 18:00 Debat

18:00- 19:00  Moderador: Pasqual Bernat

Conferència d’Enric Aragonès (Generalitat de Catalunya) El meteorit del 25 de desembre de 1704: aproximacions a la trajectòria del bòlid

19:00 – 19:15 Debat i cloenda

Crònica del Cicle de Col·loquis: “Més enllà de Grècia: cap a una visió multicultural de les matemàtiques”

Les idees, tant la seva creació com la seva expressió, varien depenent del context cultural en el qual es desenvolupen. En particular, això es pot aplicar a les idees matemàtiques. La matemàtica occidental, o Eurocèntrica, té les seves arrels a la tradició racional i racionalitzadora grega. En canvi, la matemàtica oriental, d’arrel no grega, s’origina com una ciència pràctica per facilitar el còmput del calendari, l’administració de les collites, l’organització dels treballs públics, el repartiment d’herèncices i el cobrament dels impostos. A diferència de la matemàtica occidental, la matemàtica oriental, basada en l’aritmètica pràctica i la medició, és molt menys teòrica i ofereix tècniques numèriques, geomètriques i algèbriques molt més idònies, o més creatives, que les pròpies de la matemàtica occidental, adaptades al context en què es van originar.

Tanmateix, com a cultura dominant, l’Eurocentrisme ha tendit a excloure les idees matemàtiques de cultures “no occidentals” dels debats matemàtics “occidentals”. L’objectiu principal del cicle Més enllà de Grècia: cap a una visió multicultural de les matemàtiques era presentar alguns aspectes matemàtics de diverses cultures d’arrel no grega, per tal d’oferir una visió multicultural de les matemàtiques. El cicle, organitzat per en Josep Pla (professor emèrit del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística de la Universitat de Barcelona) i la Mònica Blanco (professora del Departament de Matemàtica Aplicada III de la Universitat Politècnica de Catalunya) durant els mesos de març, abril i maig de 2013, proposava un recorregut per les idees matemàtiques de les cultures egípcia, mesopotàmica, àrab, japonesa i xinesa, al llarg de períodes històrics diferents. Però els ponents van anar més enllà de la simple exposició de les singularitats de cada cultura i van establir paral.lelismes i diferències entre les diferents cultures, i amb les matemàtiques d’arrel grega.

En Josep Pla va encetar el cicle amb la xerrada “Egipte versus Babilònia: una comparació matemàtica”. A partir dels continguts dels papirs egipcis (Rhind, Moscou, El Caire, etc.) i de tauletes babilòniques, Pla va exposar i comparar els sistemes de numeració, operacions (especialment, multiplicació i divisió), fraccions, i problemes diversos de caire geomètric i aritmètic de les dues cultures.

En la segona xerrada en Carles Dorce (professor associat del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística de la Universitat de Barcelona, director de l’IES Barres i Ones de Badalona) va parlar sobre “Les matemàtiques a Al-Andalus”. Dorce va fer un revisió de l’època d’esplendor de les matemàtiques andalusines, essencialment des de la creació de l’Escola de Maslama (m. 1007) a Madrid fins a la derrota almohade de Navas de Tolosa (1212).

Les dues darreres xerrades feren una aproximació a les idees matemàtiques de dues cultures més aïllades, amb menys contacte amb el món grec. En Ramon Nolla (professor de l’IES Pons d’Icart de Tarragona) va impartir la xerrada “Sangakus. Àlgebra i geometria al Japó de l’època EDO (1600-1868)”. Els sangakus són tauletes de fusta d’una gran bellesa, amb problemes matemàtics, que es penjaven als temples budistes i als santuaris sintoistes. En particular, Nolla va exposar alguns procediments d’extracció d’arrels, optimització i de càlcul de determinants continguts en alguns sangakus.

Finalment, la Iolanda Guevara (catedrática de l’IES Badalona VII) va tancar el cicle amb “Pitàgores a la Xina, o el procediment Gou Gu”. El procediment Gou Gu (base i altura) es troba al capítol 9 del gran clàssic xinès Els nous capítols sobre els procediments matemàtics (s. I dC). A més de presentar el procediment Gou Gu, Guevara va comparar-lo amb el teorema de Pitàgores i el seu desenvolupament en el context de la matemàtica grega.

En resum, quatre xerrades meravelloses en tots els sentits, que van tenir molt bona acollida entre el públic. L’èxit del cicle queda palès si considerem la gran afluència i participació a totes les sessions, fet poc habitual quan es tracta de xerrades de caire matemàtic.

 

Mònica Blanco

Crònica del Cicle de Col•loquis: “De la ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”

Amb l’objectiu de començar a fer balanç del nodrit programa de Col•loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica (SCHCT) d’aquest curs 2012-2013, presentem la crònica del cicle “De la Ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”, que es va realitzar d’octubre a desembre de 2012 a la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona. A partir d’aquesta ressenya us oferirem les cròniques dels cicles que finalitzin per així aconseguir una visió complerta de com s’ha desenvolupat el programa de col•loquis de la Societat d’enguany.

 

Llegir una novel•la de Jules Verne és encetar un viatge en el temps per traslladar-se a la segona meitat del segle XIX: exploradors que encara marxaven a la conquesta de regions del planeta verges, els científics meravellaven tothom amb descobertes cada vegada més sorprenents, la fe en el progrés era una actitud vital indefugible… Verne, fill de la seva època, ens recrea un univers particular, ple d’aventures i coneixement, però també d’objectes i màquines fantàstics, amb formes i concepcions agosarades, més aviat situats en un futur previsible que no pas en un present real.

Aquest cicle va ser coordinat i conduït per Pasqual Bernat, historiador de la ciència i investigador del Centre d’Història de les Ciència (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La primera de les quatre sessions va adoptar la forma de conferència i, amb el títol “Una literatura a la recerca d’autor. El cas de Jules Verne i la novel•la de la ciència”, va tractar sobre la trajectòria biogràfica de l’autor francès. Els assistents van conèixer la circumstància vital de Verne, sovint desconeguda en molts aspectes. També es va fer una explicació exhaustiva del context social, ideològic i científic en què va viure aquest autor, remarcant-ne les influències rebudes i la seva plasmació en les seves obres.

Les altres tres sessions van adoptar el format de club de lectura, cosa que va possibilitar la participació activa del públic. La primera d’aquestes sessions va estar dedicada al descens vernià al centre de la Terra i va ser titulada “Viatge al centre de la Terra. Un descens trepidant al cor del coneixement i la ciència del segle XIX”. A banda de tractar-se els aspectes literaris, el club va debatre abastament de l’ús que feia Verne de la ciència en les seves obres. En aquest cas concret, la geologia i la paleontologia de l’època, tan debatudes i controvertides en aquell temps. Es van analitzar les fonts que van subministrar els coneixements científics per argumentar aquest viatge al centre de la Terra, especialment l’obra de divulgació de Louis Figuier La terre avant le deluge.

La següent trobada es va concretar sota el títol de “Els cinc-cents milions de la Begum. Ciència, política i utopia”. S’hi va parlar sobretot dels continguts ideològics d’aquesta novel•la, ressaltant-ne les idees higienistes i santsimonianes que apareixen reiteradament en l’obra. També es va remarcar l’argument polític que s’hi planteja, molt present en l’època. Ens referim a l’ambient d’enfrontament i rivalitat entre França i Alemanya, recentment posat en escena en la cruenta guerra que enfrontà els dos països durant l’any 1870. La novel•la té, també, un significat emblemàtic en la mateixa obra de Verne, ja que representa un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària. Si bé Verne feia temps que havia expressat una visió pessimista de la ciència, és en aquesta novel•la quan s’inicia un seguit de relats que tindran sempre aquesta visió negativa i que deixaran de veure en el científic l’heroi inqüestionable. A partir dels Cinc-cents milions de la Begum, el científic serà, sovint, un ésser malvat, vehicle de les aplicacions més perverses de la ciència.

El Cicle va acabar amb el club “París al segle XX. La ciència deshumanitzada pren el control”. Aquesta novel•la, publicada gairebé cent anys després de la mort de Verne, podríem dir que, encara que tingui molts elements de l’obra verniana, és la menys verniana de totes. Durant la sessió es van remarcar els continguts crítics de la novel•la, no només amb una ciència deshumanitzada, sinó també amb una societat que es descrita com una transposició del més pur mecanicisme, desproveïda de qualsevol tret o principi ètics propis de la condició humana. Es va destacar, també, la projecció futurista de l’obra, plena d’anticipacions sorprenents, una característica, aquesta sí, molt típica de l’obra de l’autor francès.

El cicle va ser organitzat per la SCHCT, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i que agrupa la comunitat d’historiadors de la ciència i de la tècnica de les terres de parla catalana; la Societat Catalana Jules Verne (SCJV), associació que aplega els entusiastes catalans de l’obra i de la persona del cèlebre escriptor francès Jules Verne i la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona, centre de lectura especialitzat en ciència amb una llarga experiència en l’organització de clubs de lectura científics i d’activitats de divulgació cultural de tota mena.

 

* Aquesta crònica ha estat realitzada per Pasqual Bernat, historiador del CEHIC a la UAB i coordinador d’aquest cicle “De la ciència a l’imaginari: Una lectura científica de Jules Verne”.

 

Interview to Patricia Fara by Amparo Bruño and Pedro Ruiz-Castell

Amb motiu de la seva participació al cicle de col·loquis Comunicar la Ciència: Plaers i Obstacles de la Narrativa Històrica, després de la seva xerrada a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència a València, Patricia Fara va ser entrevista per Amparo Bruño sota la supervisió de Pedro Ruiz-Castell.

Interview to Patricia Fara by Amparo Bruño[1] and Pedro Ruiz-Castell[2]

Patricia Fara is Senior Tutor and Director of Studies in History and Philosophy of Science at Clare College, and Affiliated Lecturer in the History and Philosophy of Science Department at the University of Cambridge. Some of her main publications are Pandora’s breeches: women, science and power (London: Pimlico, 2004), Sex, botany and empire: the stories of Carl Linnaeus and Joseph Banks (Duxford: Icon Books, 2003) and Newton: the making of genius (London: Macmillan, 2002). We talked with her about the history of science and her latest book Science : A  four thousand year history (Oxford: Oxford University Press, 2009).

You currently teach history of science at Cambridge University, but you were trained as a physicist. As far as we know, you owned a computer education company for several years. How did you end up interested and devoted to the history and philosophy of science?

My first degree was in physics and after a couple of years I decided that it was a terrible mistake. I think what happened was that when I was at school it was a time when teachers and everybody wanted to encourage women to do science; because I was a girl and I was very good at doing science, everybody immediately said: “OK, she’s got to go to University and do science”. It never occurred to me or to anyone else to think whether that was what I really wanted to do. Just because I could do it, everybody assumed that I should, and I was pushed in to that way strongly.

I ran a company that made tape slides. We were the first people in England and America to provide visual training material about computers at an elementary level. Therefore, we had no competitors. At first it was just the two of us, my husband and me. We were literally doing it on the kitchen table. Because nobody else was doing it, we were very successful. We sold the product to a lot of universities and technical colleges. Then we went to San Francisco and we did exactly the same thing in America. We did it for about 15 or 16 years, but then video started to be introduced and there was less money in education. We had to choose between stopping or becoming a big company. The whole point of doing it in the first place was that we were idealistic children of the sixties and the seventies who did not believe in big business. To set up a big company would have been completely contradictory.

While at university studying physics, despite hating all the practical work, I was really interested in the bigger ideas and the theory. When I decided to do a Masters in History and Philosophy of Science, I wanted to study philosophy, but after few months, I realized that I was more interested in history. Thus, I did a PhD in History.

Did you find any obstacles to entering such a world, both as an adult student or as a woman?

Certainly not as a woman. Neither as an adult student. History of Science is something that was largely done as postgraduate level. I chose not to think about my age too much. The only time I found a problem was when I became very friendly with some of the people on the course. There was a young woman and she was complaining to me about her mother. She said to me: “You know, these mothers are so awful…” and I thought: “I’m on the side of the mother in this case, I think the mother is right!” But I went very quiet and finally said: “Oh, mothers are absolutely awful”.

You manage to summarize in your last book a four thousand year history into four hundred pages. How did such a project come to your mind and how was it shaped?

I think it first came into my mind when I was a student doing my PhD. There was a big conference in 1991 in London called “The Big Picture problem” that Jim Secord organized. with a lot of eminent speakers. I was in the audience and I became really interested in it. I think that was when I first had the idea that I would do something like that. I didn’t know then that I would start in Babylon, but the idea of doing a sort of big history did appeal to me. It was obvious as a student (and also now that I teach other students) that there were not any books like that. When I was studying there was Charles Gillispie’s book The Edge of Objectivity: An Essay in the History of Scientific Ideas (1960), which went from Copernicus up to modern days. I found it very interesting to read, but it contradicted all the other things I was being told as a historian of science.

In fact, your book presents a big picture different from the big pictures written by other historians of science. Is it because of the influences of the social and cultural history and of the science and technology studies?

Absolutely. That was what I wanted to get across very strongly: all the research that has been done during the last 30-40 years over new ways of thinking about history. There is a view of history that publishers like to present; it is a very old fashioned world. And it is very difficult to persuade them to change their minds and do something new, because they think that people like to read and to hear what they already know. They like nice stories celebrating how we’ve reached our current understanding because that is unthreatening, entertaining and interesting.

The title of your last book, Science: A Four Thousand Year History, has been translated into Spanish as A Brief History of Science, which slightly changes the original meaning. What do you think about it?

A Brief History of Science was the title I originally intended to have. I’m not sure in Spanish, but it is a joke in English referring to Stephen Hawking’s A Brief History of Time. The one science book that everybody has bought but nobody has read is A Brief History of Time. It sits on bookshelves as a symbol of learning, rather like Newton’s Principia in the 18th century. It is such a famous book that I wanted to call mine A Brief History of Science. I liked it as well because it emphasizes that it is a book about history. With the title Science: A four thousand year history it has been converted into a science book. That is what publishers like. They want books about science more than about history. But it is very interesting that in Spain the title has been changed.

When you consider a book like this, where easy reading is combined with academic rigor… what readers do you have in mind?

Students are very important, but I also wanted to write a book for wider audiences. It seems to me that science, politics, government and commerce are very closely linked, so every decision that is made about science is, in fact, a political and a financial decision. Science is not separated from politics in any way. In England, there is a big programme encouraging people to learn more about science. I believe it focuses far too much on the content of science and it seems to me a complete waste of time to try to teach people all the complicated theories of science.: we can leave that to specialists As educated citizens in a scientific democracy, we should have some knowledge about how scientific decisions are made and about how science is conducted. I think ordinary people should have some knowledge about the political and financial forces that are affecting scientific decisions. That was a large goal I had in writing the book. And there is also a more immediate goal of enabling students who are coming in to the history of science for the first time to have some way of understanding what it is the modern historians of science are talking about at an introductory level, which I think has been completely missing. There are a few books doing it, but none of them cover the range that I do, and are all different from mine and from each other.

In the first chapter of your book you deal with the peculiarities of the number seven. The book is organized in seven sections, seven chapters each. Why did you choose such an arrangement?

I found it difficult deciding how I was going to organize the book and how I was going to break the past up into chapters. I like the seven x seven structure because it is symmetrical and it implicitly sends a message: it is completely arbitrary to impose a pattern on the past. There is no relationship between this structure and any ideological way of thinking about the past. I like the fact that it was arbitrary, because we think in centuries or in terms of great Kings, Queens and great governments, but there are objections to all of them. Mine is a neutral system but it was very helpful for me to have that in order to think how I could organize the book or where I would put different things. When the sun was known to go around the earth, there were seven planets: the sun, the moon and five others. Therefore, it makes sense scientifically. The number seven is also interesting mathematically: if you have a torus (like a tyre’s inner tube) and you want to draw a map on the surface so that no two regions have the same colour, seven is the minimum number of colours you need (on a flat surface it would be four). Seven is also a magic number, and I intended to implicitly reinforce the idea that magic and science are quite closely related. Scientists would like to say magic has got nothing to do with science. However, I intended to combine those two ideas, that the structure was arbitrary and that science and magic are more closely linked than one might think.

In your book you reinforce the links between science, magic and a different way of understanding science. Do you think that science should be taught in schools in that sense, underlining the links with magic, or do you think that the teaching of science in schools should be completely different? What do you think about formal teaching of science?

In a way, if you want to captivate the audience, if you are a scientist doing a television show, something for young children or any other sort of audience, then you emphasize the magic things that science can do. You make things happen mysteriously and then you explain them. That would be a very good way because you could present under magic something that nobody could understand and then have the children trying to rationalize and understand it. I think it would be good because it would emphasize the process of discovery. Too often one is presented with scientific results as if they were absolute facts and something you have to learn.

Related to this, authors such as Richard Dawkins feel strongly that science and religion have completely nothing to do with each other. I think Dawkins is tending towards scientific fundamentalism. He is rather like a religious fundamentalist: he stands in his laboratory and says, basically: “I am a scientist. You, ordinary people out there cannot understand what I say. Believe me, trust me. I am a scientist, therefore I am right”. And that is exactly what religious fundamentalists say: “You have got to believe me because I am right”. I think there are important ways in which science and religion play similar roles in society. Isaac Newton and Albert Einstein are not just people who were very clever; they are seen as people who were extraordinary, only born once in five generations. People go back to the places where they lived, the places where they were born. It seems that the aura of genius is very like the aura of sanctity, so culturally is fulfilling the same function. I am not saying that a saint is a genius, nor that Einstein and Newton are geniuses, but it seems that some humans need to have these higher beings. Now we visit the house where Isaac Newton was born, or we go to the Royal Society and look at the telescope that he owned… and it seems to me that this is exactly like a saint’s relic. Again, genius and sanctity are fulfilling similar social functions, so you can think of Isaac Newton as a secular saint. In the 19th century people used to talk in English about scientists as the “priests” of science. If you go somewhere like the Natural History Museum in London or the Science Museum in Oxford, they are both built in the gothic style; they are gothic cathedrals.

In your book, you attempt avoiding a rhetoric based on great heroes and heroines. In fact you present the main actors as normal people that have to work to survive, that sometimes fail and that may even fight with some rivals. But to what extent do we need those big names in a story like the one you have written?

I think that it ties up with what I was saying about the need of figureheads such as Newton and Einstein. They are rather like saints and we do need models to look up to and admire… and it has became part of the ideology of scientific progress, as they are very appealing. I am not saying that they were not important; they were very important and clever and did a lot of things, but the history of science is about far more than just these great names. We need to look around them as well. Why is it that we usually write history in that other way? Could we write a different type of history? Could we become interested in the history of big organizations?

You are an expert in the role of women in science. In fact you wrote a book on 18th-century women who played a relevant role in science, Pandora’s Breeches: Women, Science and Power in the Enlightenment. How is that your book Science: A Four Thousand Year History deals mostly with men and only few women scientists?

I wrote one book about women in science in the 18th century, but I do not want to be characterized as a feminist historian who only writes about women. Gender is something I am very interested in, but I would rather treat it along with class and ethnicity. I felt slightly uneasy about writing a book about women because I do not want to be seen as a gender historian. Second, I am not an expert. Women and science is now something that people are very interested in, and I am often asked to give talks on it. I am interested in the role of women in science, but when I wrote the book about women in science in the 18th century I wanted to think about what it meant for the history of science more generally: Do we just want to write about big heroes like Newton, Darwin or Galileo? Or do we want to think about all the people who were teaching, who were translating or classifying specimens and those behind the scenes working as invisible assistants? All of them contributed to science. If one goes further back, one finds people who used to make pottery or jewellery and developed a lot of knowledge which later came into science — as the science of mineralogy. Or farmers who knew what the weather was going to be and their expertise became part of meteorology. Or sailors whose skills became part of astronomy. There were huge numbers of people whose knowledge contributed to what we now call science, but there is no way that one would call them scientists. By writing about women I was also trying to re-think how we think about history, using women as an example of how we might re-do the history of science. But there are not so many in this latest book because it seemed to me that to include a lot of women would distort the past. I do mention women, more than a lot of people would do, but I did not want to be overloaded with women.

Do you have any future projects related to some of the aspects that have been necessarily left out from your last book? Would you perhaps think about writing another book dealing with some of these elements?

I am very happy to go back to the 18th century. It has been quite few years since I did research into it. All the research I was doing about China and Islamic science for this book was not real research; it was all in secondary sources and I did not make any original contribution. I enjoyed writing Science: A Four Thousand Year History, but it is also very nice going back into archives and manuscripts. I am back into being a real historian and doing original research of my own.

I am working at the moment on a book about Erasmus Darwin, involving myself in the narrative in a new way. It is a different sort of project. There is a poem called “The loves of the triangles” that is a satire on Darwin’s poem “The love of the plants”. Instead of having semi-erotic plants, there are slinky triangles and parallelograms. It is a joke, but also it is a very political poem because it was printed in the journal The Anti-Jacobin, very much opposed to the French Revolution. Lots of people have mentioned the poem but no one has tried to analyze it. The basic question I am asking is: why is it that what seems to be a rather silly satirical poem was printed in the leading political journal of the day? Why is it that so many people referred to it? It must be more than just a simply parody; it must have lots of political meanings. I have read and re-read it trying to work out what those political meanings are.

Moving to the present, we have learnt that you recently had a meeting with the Prime Minister, David Cameron…

How did you find that out? [Laughs] I was invited to a dinner party to talk about how the government could support science. There were David Attenborough [natural history film-maker], Tim Berners-Lee [inventor of the World Wide Web], Steven Cowley [director of the leading nuclear fusion research centre in Britain], Mark Walport [director of the Wellcome Trust]… There were twenty-two people around an enormous table. After dinner we were asked to suggest one way in which we could improve science in Britain and one whinge. I thought I had to justify my existence as a historian, so I said: “Think about Crick, Watson and the discovery of DNA. That would be impossible now, because everybody is forced to do a PhD in three years. There is no time to think around a subject. The meaning of research is that some projects just won’t work. You can do research and set up the answer in advance, but you also have to have room for research projects that do not produce an answer.


[1] Amparo Bruño has a BA  (Universitat de València) andi s currently taking an MA in History of Science and Science Communication at the Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero” (Universitat de València-CSIC).

[2] Pedro Ruiz-Castell is assistant lecturer at the Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero” (Universitat de València-CSIC).

Col·loquis 2010-2011. Plaers i obstacles (7)

El 5 de maig de 2011 en el marc dels col·loquis del  curs 2010-2011 es va celebrar el quart col·loqui del cicle

COMUNICAR LA CIÈNCIA: PLAERS I OBSTACLES DE LA NARRATIVA HISTÒRICA

El títol d’aquesta quarta sessió va ser:

Che cos’è la storia della scienza

a càrrec de Paola Govoni, professora de la Università di Bologna.

Paola Govoni és una reconeguda experta en divulgació científica, tant des d’una perspectiva històrica com des de l’anàlisi del present. És autora d’un estudi pioner sobre la divulgació científica a l’Itàlia del segle XIX (Un pubblico per la scienza: La divulgazione scientifica nell’Italia in formazione, Carocci, 2002) i té una llarga experiència docent en cursos sobre divulgació, educació i comunicació científiques a la Università di Bologna. El llibre al voltant del qual girarà el seu col·loqui (Che cos’è la storia della scienza, Carocci, 2004) és una breu introducció a la història de la ciència que ja compta amb set reimpressions.

Podeu seguir el col·loqui en el següent enllaç:

Aquest serà el setè i últim col·loqui del cicle “Comunicar la ciència: plaers i obstacles de la narrativa històrica”, una sèrie que ha reflexionat sobre l’escriptura de la història de la ciència i la seva identitat pública, a través de la presentació i discussió de set llibres de divulgació de rellevància internacional amb els seus autors.

Trobareu tota la informació sobre aquesta sèrie a l’enllaç:

http://schct.iec.cat/plaers/index_plaers.htm

Col·loquis 2010-2011 – Plaers i obstacles (6)

El 6 d’abril de 2011 en el marc dels col·loquis del  curs 2010-2011 es va celebrar el quart col·loqui del cicle

COMUNICAR LA CIÈNCIA: PLAERS I OBSTACLES DE LA NARRATIVA HISTÒRICA

El títol d’aquesta quarta sessió va ser:

Un lugar para la ciencia: Escenarios de práctica científica en la sociedad hispana del siglo XVI,

a càrrec de José Pardo Tomás, investigador científic de la Institució Milà i Fontanals (CSIC, Barcelona).

José Pardo Tomás és un reconegut expert en la història de la ciència moderna, en particular sobre la història natural i la seva construcció a cavall entre Europa i Amèrica. En la seva intensa carrera com a historiador de la ciència ha tingut un paper fonamental en el desenvolupament de projectes de divulgació de la història de la ciència i la medicina a Espanya. El llibre al voltant del qual girarà aquest col·loqui reflexiona sobre el lloc de la ciència als mons passats i presents, a través d’un recorregut per diversos escenaris de pràctica científica com el teatre anatòmic, l’acadèmia científica, o els jardins i gabinets de curiositats. Aquest petit llibre és un gran obsequi, nascut de la col·laboració de l’autor amb la singular Fundación Canaria Orotava de Historia de la Ciencia.

Podeu seguir el col·loqui en el següent enllaç:

Per a més informació veure:

http://www.gobiernodecanarias.org/educacion/3/usrn/fundoro/web_fcohc/005_publicaciones/mhc/mhc_htm/mhc11_escenarios.htm

Aquesta sèrie de col·loquis que reflexiona sobre l’escriptura de la història de la ciència i la seva identitat pública, a través de la presentació i discussió amb els autors de set llibres de divulgació de rellevància internacional, està coordinada per Josep Simon i Jaume Sastre.

Trobareu tota la informació sobre aquesta sèrie a l’enllaç:

http://schct.iec.cat/plaers/index_plaers.htm

Col·loquis 2010-2011 – Plaers i Obstacles (5)

El 23 de març a Barcelona i el 24 de març a València, en el marc dels col·loquis del curs 2010-2011 es va celebrar el cinquè del cicle

COMUNICAR LA CIÈNCIA: PLAERS I OBSTACLES DE LA NARRATIVA HISTÒRICA

El títol d’aquesta quarta sessió va ser:

Science: A Four Thousand Year History

A càrrec de Patricia Fara, professora del Clare College de la Universitat de Cambridge.

Patricia Fara és una de les historiadores de la ciència amb més projecció pública de l’actualitat. És experta en història de les ciències físiques a l’Anglaterra del s. XVIII, però és coneguda sobretot pels seus llibres de divulgació. Amb ells ha aconseguit apropar a un públic ampli temàtiques com la de gènere i ciència, o la de les representacions culturals de la figura de Newton, mitjançant un estil narratiu àgil i pedagògic, però carregat de lliçons historiogràfiques. El seu treball estableix ponts entre la divulgació i la història acadèmica, demostrant que la divulgació pot tenir un impacte important sobre la recerca. El col·loqui girarà al voltant del seu llibre més recent i ambiciós: Science: A Four Thousand Year History, en què es proposa ni més ni menys que narrar els últims quatre mil anys de ciència sense renunciar a la sensibilitat i sofisticació històriques. Ha estat traduït a vuit llengües i està sent llegit i utilitzat en molts contextos per tal de comunicar la ciència des d’una perspectiva històrica.

Podeu seguir el col·loqui en el següent enllaç:

Aquesta sèrie de col·loquis que reflexiona sobre l’escriptura de la història de la ciència i la seva identitat pública, a través de la presentació i discussió amb els autors de set llibres de divulgació de rellevància internacional, està coordinada per Josep Simon i Jaume Sastre.

Trobareu tota la informació sobre aquesta sèrie a l’enllaç:

http://schct.iec.cat/plaers/index_plaers.htm

Col·loquis 2010-2011 – Plaers i Obstacles (4)

El 2 de març de 2011 en el marc dels col·loquis del  curs 2010-2011 es va celebrar el quart col·loqui del cicle

COMUNICAR LA CIÈNCIA: PLAERS I OBSTACLES DE LA NARRATIVA HISTÒRICA

El títol d’aquesta quarta sessió va ser:

Los públicos de la ciencia: expertos y profanos a través de la historia

A càrrec d’Agustí Nieto Galan, professor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona i Director del CEHIC.

Agustí Nieto és expert en història de la química i en història de la divulgació científica. És autor de diversos llibres que compaginen l’interès per crear nous materials didàctics en història de la ciència amb l’interès per arribar a un públic més en llà de l’estrictament acadèmic. El llibre al voltant del qual girarà el col·loqui (Los públicos de la ciencia: expertos y profanos a través de la historia, de propera aparició a l’editorial Marcial Pons) és el resultat del projecte de recerca que ha coordinat sobre els públics de la ciència i la tecnologia:

“A pesar de los esfuerzos realizados para su difusión eficaz y su influencia creciente en las grandes decisiones políticas y económicas, la ciencia ha quedado relegada a una cierta marginación y aislamiento con relación a la “cultura” con mayúsculas a lo largo del siglo XX. Desde una aproximación crítica, e incluso controvertida, este libro explora las posibles causas de esa marginación. A través de un largo viaje al pasado, el lector es transportado hacia un nuevo paradigma de la divulgación científica, hacia una nueva forma de concebir la gestación del propio conocimiento, en la que los diferentes “públicos” de la ciencia: estudiantes, ingenieros, divulgadores, o amateurs, se convierten en protagonistas en constante búsqueda de autoridad científica y validación de su propio conocimiento. En la batalla por el reconocimiento y la aceptación social, recorren imprentas, teatros de anatomía, cabinets de curiosités, salones aristocráticos, tertulias, talleres, demostraciones públicas, librerías, bibliotecas, exposiciones, fábricas, museos, e incluso los “mass media” y los nuevos espacios de ciudadanía y participación de nuestro presente. Se convierten así en agentes epistemológicamente activos, en actores históricos cuyas experiencias nos ayudan a diagnosticar las debilidades de la cultura científica contemporánea y apuntar posibles soluciones”.

Podeu seguir el col·loqui en el següent enllaç:

Per conèixer més coses sobre el llibre, podeu llegir les entrevistes a Agustí Nieto realitzades per Nahomi Galindo per a Conboca i Diálogo Digital. O la realitzada per Ignacio Suay i Pedro Ruiz-Castell a Mètode.

Aquesta sèrie de col·loquis que reflexiona sobre l’escriptura de la història de la ciència i la seva identitat pública, a través de la presentació i discussió amb els autors de set llibres de divulgació de rellevància internacional, està coordinada per Josep Simon i Jaume Sastre.

Trobareu tota la informació sobre aquesta sèrie a l’enllaç:

http://schct.iec.cat/plaers/index_plaers.htm

Col·loquis 2010-2011 – Plaers i Obstacles (3)

El 17 de febrer de 2011 en el marc dels col·loquis del  curs 2010-2011 es va celebrar el tercer col·loqui del cicle

COMUNICAR LA CIÈNCIA: PLAERS I OBSTACLES DE LA NARRATIVA HISTÒRICA

El títol d’aquesta tercera sessió va ser:

Making Modern Science. A Historical Survey

A càrrec de Peter J. Bowler, catedràtic emèrit de la Queen’s University de Belfast.

Bowler és un dels historiadors de la biologia més destacats de l’actualitat, i un reconegut expert en la història del darwinisme i l’evolució. El llibre al voltant del qual girarà el col·loqui (Making Modern Science. A Historical Survey, escrit conjuntament amb Iwan Rhys Morus i traduït al castellà com a Panorama general de la ciencia moderna) ha tingut una molt bona acceptació per part del públic i ha esdevingut canònic en molts cursos de llicenciatura i postgrau.

Podeu seguir el col·loqui en el següent enllaç:

Amb motiu de la seva participació en els Col·loquis de la SCHCT, Peter Bowler va ser entrevistat per Marta Baucells al Diari Ara:

Entrevista a Peter Bowler pel Diari Ara.

Aquesta sèrie de col·loquis que reflexiona sobre l’escriptura de la història de la ciència i la seva identitat pública, a través de la presentació i discussió amb els autors de set llibres de divulgació de rellevància internacional, està coordinada per Josep Simon i Jaume Sastre.

Trobareu tota la informació sobre aquesta sèrie a l’enllaç:

http://schct.iec.cat/plaers/index_plaers.htm

Col·loquis 2010-2011 – Plaers i Obstacles (2)

El 20 de gener de 2011 en el marc dels col·loquis del  curs 2010-2011 es va celebrar el segon col·loqui del cicle

COMUNICAR LA CIÈNCIA: PLAERS I OBSTACLES DE LA NARRATIVA HISTÒRICA

El títol d’aquesta segona sessió va ser:

La revolución química: entre la historia y la memoria

a càrrec de José Ramon Bertomeu de la Universitat de València i Antonio García Belmar de la Universitat d’Alacant.

El llibre al voltant del qual girarà el col·loqui, La revolución química: entre la historia y la memoria, és el resultat de l’experiència docent dels autors en cursos de llicenciatura i postgrau en història de la química a les universitats de València i Alacant, i dissecciona un episodi fonamental de la química i la seva narrativa històrica, la revolució química:

“En la famosa Encyclopédie de mitjan segle XVIII s’afirmava que “el gust per la química” era “una passió de bojos”. Els químics formaven “un poble distint, molt poc nombrós, amb la seua llengua, les seues lleis, els seus misteris, quasi aïllat, al mig de gents poc curioses per conèixer les seues activitats”, que no esperaven “res del seu art”. En acabar el segle, la situació havia canviat de manera radical, fins al punt que un autor d’aquests anys va arribar a afirmar que la química havia esdevingut l’ídol davant el qual s’agenollaven persones de tota condició. Aquest llibre analitza la transformació que va situar la química en una posició destacada entre les ciències. La veu dels protagonistes permet construir una narració plural que sovint difereix substancialment de les versions elaborades en el segle XIX i que encara mantenen una forta presència en els manuals d’ensenyament i en la literatura de divulgació”.

Podeu seguir el col·loqui en el següent enllaç:

Aquesta sèrie de col·loquis que reflexiona sobre l’escriptura de la història de la ciència i la seva identitat pública, a través de la presentació i discussió amb els autors de set llibres de divulgació de rellevància internacional, està coordinada per Josep Simon i Jaume Sastre.

Trobareu tota la informació sobre aquesta sèrie a l’enllaç:

http://schct.iec.cat/plaers/index_plaers.htm