Archive for the ‘General’ Category

Parlem amb Vàngelis Villar – Cicle de Col·loquis “Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”

Parlem amb Vàngelis Villar sobre l’exposició “Ciència Viscuda”, que va tenir lloc a Mataró el 2015 i que ens permet plantejar un seguit de qüestions al voltant del patrimoni científic i de l’ensenyament, didàctica i comunicació de la ciència en uns espais sovint menystinguts, els instituts d’ensenyament secundari.

Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso al mes de febrer de 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Vàngelis Villar a propòsit de la conferència (“Ciència Viscuda”, l’exposició a Mataró (2015): col·leccions científiques i instituts de secundària) que impartirà el proper divendres 18 de març a l’Institut d’Estudis Catalans (Sala Nicolau d’Olwer, carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

 

Parlem de “Ciència Viscuda”, Vàngelis. Ens pots situar en aquest projecte?

Ciència Viscuda va ser una exposició temporal, produïda al Museu de Mataró, que explicava l’evolució de la docència científica a la ciutat de Mataró, una evolució que és paral·lela a canvis històrics, polítics i culturals i que molt probablement és semblant a d’altres transformacions que van tenir lloc en tants altres pobles i ciutats. L’exposició va comptar amb una extensa col·lecció d’objectes que s’han utilitzat per explicar ciència a Mataró des de meitats del segle XVIII fins a finals del segle XX.

Més enllà d’això, com a concepte, és un projecte de documentació, catalogació i recuperació dels objectes emmagatzemats en instituts del Maresme. Sovint es tracta d’instruments que ja no s’utilitzen però que creiem que poden tenir usos diversos relacionats amb la conscienciació de l’objecte com a font de coneixement històric i d’aplicació del mètode científic sobre la recerca de la història d’un objecte, sobre una pràctica docent o sobre l’experimentació d’una teoria científica.

Quan es decideix fer una exposició?

Personalment recordo un moment molt concret en què vam veure que el que fèiem podia ser molt més que documentar i catalogar objectes científics emmagatzemats en instituts de la ciutat. El dia de la primera prova de treball, quan encara no teníem clar l’abast històric al qual podríem arribar, vam estar documentant una sèrie d’estris de finals del segle XX. Objectes, instruments, que jo mateix recordava haver fet servir quan estudiava als anys 90. Un dels últims objectes era una capsa de fusta molt pesada i plena de corc. La vam obrir i per a la nostra sorpresa vam trobar un microscopi òptic monocular molt ben cuidat. El més destacat no va ser el propi objecte, ni la seva manufactura alemanya, ni el fet d’estar tan ben cuidat. El que ens va xocar va ser una etiqueta a l’interior de la capsa. En aquesta etiqueta estaven anotades, a mà, les revisions a què havia estat sotmès. Era un objecte alemany, destinat a l’educació i fabricat l’any 1934. Allò ens va despertar moltes preguntes: Què hi feia aquest objecte en un institut de finals del segle XX? Com hi havia arribat i per quins altres centres havia passat? Per què alemany? En aquest moment vam veure que la nostra feina tocava molt clarament amb la recerca històrica i que, a més, podia ser una història museïtzable.

Qui hi ha darrere del projecte?

Principalment hi ha tres professores de ciències de diferents instituts de Mataró, ja jubilades, que han batallat incansablement per revaloritzar els objectes educatius que s’han emprat per explicar ciències a la ciutat des del segle XVIII, moment en què va arribar la institucionalització de l’ensenyament a Mataró. Són la Mercè Calpe, l’Anna Plarromaní i la Tura Puigvert. Jo entro a formar part d’aquest equip en tant que intentava donar-hi el rerefons més teòric a nivell patrimonial i, sobretot, en el marc de l’exposició on vaig intentar dedicar-me a temes de discurs.

Ara bé, la nostra feina no hauria estat possible sense el conjunt de col·laboracions que ens han arribat: professors i professores en actiu que han buscat objectes als seus centres. N’hi ha que fins i tot els han emprat per crear realment un treball de recerca basat el l’objecte. També hem pogut parlar amb persones vinculades amb l’educació al llarg del segle XX, tant professorat com alumnat. El seu record ha estat enregistrat en vídeo i els seus records es poden veure a Internet, on hem penjat 12 vídeos que permeten aprofundir en aspectes històrics, en els usos i en els contextos d’ensenyament de ciència*.

[*L’enllaç als vídeos és: https://vimeo.com/channels/923825]

Per a l’exposició vam rebre el suport del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Mataró, la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya i la Delegació de la Serralada Litoral Central de l’ICHN així com l’assessorament històric de Montserrat Gurrera, especialista en la història de l’educació a Mataró.

Per què decidiu aquest títol?

Vam pensar en aquest títol perquè per a nosaltres tenia dues accepcions molt interessants per al projecte. El terme “ciència” és més que evident. Vam afegir-hi, però, “viscuda” per fer menció a dues coses: d’una banda la idea de viscuda com a sinònim d’experimental i, de l’altra, viscuda com a referència a un fet passat. Volíem reflectir que l’exposició parlava d’objectes de caràcter científic que havien estat utilitzats en el passat per professors i alumnes per experimentar ciència.

En quina mesura l’exposició recull o és només una petita mostra del que heu trobat?

La quantitat d’objectes que vam documentar sobrepassava els 400. De totes mides i materials. L’exposició era una mostra dels 130 objectes que ens semblaven més representatius dels diferents moments que estàvem relatant al discurs expositiu, els més desconeguts o els més informatius com a peça.

Per adonar-se de l’abast real de la quantitat d’objectes que encara podem rastrejar caldria passejar-se pels 12 centres educatius que han aportat materials. La quantitat i conservació dels objectes és molt desigual, la qual cosa ens indica també quins processos han passat els diferents centres. Podem destacar, a tall d’exemple, el Col·legi Salesià amb una extensa col·lecció de materials de física que encara s’empren per a treballs escolars de recuperació i recerca, o el cas del museu de ciències naturals que té el col·legi Maristes Valldemia.

Com es va organitzar l’equip i la distribució de feines?

De manera molt informal. Treballar amb el col·lectiu educatiu d’una manera molt propera en una ciutat com Mataró, on tothom es coneix, et permet moure’t amb relativa velocitat entre els centres. En un principi, visitàvem instituts, demanàvem suport al professorat i en un moment t’indicaven què tenien i t’ho ensenyaven. Tot molt personal i directe. Un ordinador portàtil i un telèfon mòbil era suficient per gestionar una base de dades amb imatges. Amb unes etiquetes de paper registràvem els objectes.

D’altra banda, l’organització per a l’exposició va estar assessorada pel personal del Museu de Mataró i va seguir els processos habituals d’aquest tipus de projectes.

Quins exemples us han servit com a guia de treball?

Un dels primers exemples que vam seguir és el de Maria Gabriela Mayoni, una conservadora i antropòloga argentina que va engegar un projecte de recuperació i restauració de material docent emprat a l’institut més antic de Buenos Aires, el Colegio Nacional de Buenos Aires <http://cnba.uba.ar/mheq/>. Ella ens explicava com, a partir de la documentació d’allò que tenia el centre, era capaç d’explicar la història d’Argentina i quadrar-la amb les relacions que mantenia el país amb països europeus, per exemple. Aquest concepte va lligar de seguida amb el que nosaltres podíem explicar de manera més local.

D’altra banda un altre referent és el projecte que representa Marta Ponti a l’Institut Menéndez i Pelayo de Barcelona <http://institutmenendezypelayo.cat>. Al llarg dels anys i en col·laboració amb els propis alumnes i professors han anat conformant la museïtzació del propi centre. Utilitzen tot el material per explicar la història del centre en el context d’una Barcelona de l’època de la República fins als nostres dies.

I, finalment, cal mencionar la Xarxa d’Escoles Històriques de Barcelona, que està formada per escoles de més de 75 anys < https://sites.google.com/a/xtec.cat/xehbcn/qui-som>.  Es tracta d’un grup de treball format per docents de diferents centres que treballen en xarxa per a la recuperació del llegat patrimonial de l’escola i per la seva utilització en el currículum educatiu dels estudiants del centre.

Heu trobat suports en aquest projecte?

Hem trobat molt suport des de la comunitat educativa, sobretot per part de professorat que hi veu un ús i aplicació que va més enllà del mer emmagatzematge: aprendre a fer recerca de l’ús original d’un objecte, aprendre a restaurar-lo, ser capaços de tornar a fer-los anar. Tot això s’ha fet en major o menor mesura en més d’un centre dels que hem visitat. És relativament fàcil trobar algú que recorda haver vist o que sap on es desa tal aparell i que te’l mostra.

Creus que els docents, les institucions i l’Administració entenen el valor que vosaltres heu donat a aquests objectes, convertint-los en patrimoni?

Una part del professorat sí que ho valora, així com gent que recorda haver utilitzat aquells objectes en la seva època d’estudiant. Un dels principals valors que tenen aquests objectes és la possibilitat de generar un discurs propi i unes mecàniques de recerca que en garanteixen un ús en l’actualitat i això els dóna un valor pràctic que la comunitat educativa reconeix. Per la seva banda, la Universitat sí que hi dóna un cert valor en tant que comunitat educativa amb més o menys llegat patrimonial de característiques similars. I en tercer lloc hi ha institucions de caire cultural que sí hi veuen potencial. En general creiem que, atès el context actual, el patrimoni educatiu és un element a tenir en compte i diverses institucions i col·lectius ja despunten cap a una recuperació i organització.

Ara bé, l’experiència que tenim és que les institucions més administratives no hi veuen cap valor. Cal argumentar una i mil vegades què pretens fer per a què et donin suport. A nivell personal sí que pot haver qui et mostra més o menys estima però principalment per la seva part nostàlgica, no com una aposta estratègica real en formació i cultura.

Parlem amb Rafael Mandressi – Col·loquis “Imatges del Cervell” — SCHCT-IEC‏

Parlem amb Rafael Mandressi (Montevideo, 1966), investigador del CNRS y director adjunto del Centre Alexandre Koyré d’Histoire des Sciences et des Techniques en París, sobre història de l’anatomia i també sobre l’ofici d’historiador en un temps agitat i boirós per a les humanitats.

Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso a finals de febrer de 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Rafael Mandressi a propòsit de la conferència (La mano y el ojo: técnicas de disección, artificios cerebrales e imágenes del cerebro, siglos XVII – XIX) que impartirà demà dijous, 3 de març a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Imágenes del Cerebro, coordinat per Fernando Vidal, ICREA-CEHIC/UAB) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

 

De nuevo en Barcelona, ciudad que habías visitado en enero de 2009, para participar en un encuentro internacional multidisciplinar sobre el cuerpo, organizado por el CSIC. ¿Qué recuerdos guardas de aquella visita, de la ciudad, de tus colegas?

Aquella fue mi segunda visita a Barcelona, donde había estado diez años antes, pero como simple turista. Cuando volví en ocasión del congreso, no sólo recorrí de nuevo la ciudad, sino que pude conocer personalmente a varios colegas que leía desde hace tiempo. Pienso, entre otros, en Pepe Pardo, que en aquella oportunidad me honró con su invitación y que desde entonces me honra con su amistad. Barcelona tiene, por lo demás, al igual que Nápoles o Marsella, algo que, para mí, como montevideano, es extraordinariamente importante: se trata de una gran ciudad de cara al mar. Agrego, por si fuera poco y sin ánimo de herir susceptibilidades futbolísticas, al Barça con el mejor jugador uruguayo de los últimos treinta años, Luisito Suárez.

Esta es, pues, mi tercera visita a Barcelona, donde ahora tengo además a otro viejo amigo como Fernando Vidal, lo cual demuestra, de paso, que entre uruguayos y argentinos no todo está perdido.

Tienes también una estrecha relación con los colegas de Madrid, interesados en el estudio del cuerpo y de las emociones. ¿Cómo ves la situación profesional de nuestras jóvenes doctoras en el panorama institucional español?

Es cierto, tengo también vínculos estrechos con colegas de Madrid, y he estado allí más de una vez en los últimos años, especialmente gracias a Javier Moscoso. Tu pregunta me recuerda que mis dos viajes más recientes a Madrid fueron para integrar tribunales de tesis doctorales, y que en ambos casos se trataba de jóvenes doctorandas. Si bien no conozco lo suficiente la situación española como para aventurar una opinión, sí me llamó la atención que muchos de los estudiantes con quienes pude conversar tenían proyectado emigrar ni bien terminaran sus doctorados. Está claro que la movilidad internacional de los estudiantes y los jóvenes doctores se ha acrecentado considerablemente, pero junto con ello veo también, estando en París, que ha aumentado la emigración lisa y llana, y no sólo desde España, por cierto.

¿Vivimos una situación internacional de franco deterioro de las Humanidades?

La situación de las humanidades no es por cierto fácil, y ello responde a mi juicio menos a un contexto de crisis económica, que a transformaciones que se han operado en los sistemas de educación superior e investigación. Los dispositivos de evaluación, de asignación de recursos, de reclutamiento, han sido progresivamente reorganizados en función de criterios que no son los de nuestras disciplinas, y se han visto envueltos, además, en procesos gobernados por una ideología del gerenciamiento que considero globalmente nefasta.

Es posible que nuestros jóvenes estudiantes desconozcan tu trayectoria profesional en los ámbitos de la arquitectura, la filosofía y la historia de las ciencias y de la medicina en particular. ¿Dado tu interés en el cuerpo humano y en las prácticas que llevaron a investigar las verdades que su apariencia ocultaba al saber, nos preguntamos en qué medida tu formación ha contribuido a definir tu mirada y a precisar tus objetos de estudio y tus preguntas?

Me es bastante difícil responder a esta pregunta, ya que yo mismo no lo tengo del todo claro. En mis trabajos sobre la historia de la anatomía, por ejemplo, mi formación en arquitectura me llevó probablemente a plantearme una serie de preguntas y a formular algunas hipótesis que de otro modo quizá no habría enfocado igual. También jugó en ese caso mi familiaridad con textos de teoría de la arquitectura en la Edad moderna. En cualquier caso, creo en la acumulación intelectual, esto es en la permanencia de materiales, modos de pensar, sensibilidades e incluso un registro de intereses que se van depositando a lo largo del tiempo y de las trayectorias a través de campos diversos, en ocasiones alejados entre sí, que necesariamente operan orientando la reflexión, las más de las veces involuntariamente. En mi trabajo, por lo demás, casi nunca defino a priori objetivos precisos a alcanzar; lo único que realmente cuenta es el interés – resorte eminentemente subjetivo –, y en el resto de la navegación suele mandar la contingencia: hallazgos imprevistos, puertas que al abrirlas conducen a sitios impensados, la irrupción de anomalías que manchan el mapa, y así.

El libro La mirada del anatomista. Disecciones e invención del cuerpo en Occidente (original en francés, Paris, 2003; traducido al castellano, México, 2012) es una sólida investigación sobre cómo la mirada del anatomista renacentista inventó el cuerpo humano, una nueva geografía para un pequeño mundo ordenado y jerarquizado, mediante la instauración de la práctica de la disección. ¿En qué medida el desarrollo de ese nuevo artefacto intelectual es una construcción europea? ¿Se manipula y escruta el cadáver de la misma manera en las universidades europeas de época moderna?

Intentaré dar respuesta de manera ordenada a tus preguntas. Las disecciones anatómicas, entendidas como una práctica sistemática orientada a la obtención de conocimiento, son en efecto, históricamente hablando, una especificidad europeo-occidental. En cuanto a las diferencias en los modos de proceder, las hay de una universidad a otra, pero son en realidad detalles muy menores.

Y, de la misma manera, ¿se representa también aquello que se ve y se manosea de una manera uniforme?

Otro tanto ocurre con las imágenes anatómicas, y por cierto con los textos. Si bien la palabra uniformidad tal vez no sea la más apropiada, sí puede hablarse de una unidad al respecto.

¿Son la vista –la fidelidad del ojo- y el tacto –la evidencia del fragmento- del anatomista el producto de la nueva objetividad renacentista?

Por lo que respecta a la vista y el tacto, es cierto que a partir del siglo XVI se pone un énfasis muy marcado en la percepción sensorial como vía privilegiada de acceso al conocimiento del cuerpo. No obstante, nunca hay que confiar del todo en lo declarativo, en lo programático, y dar por sentado que se traduce cabalmente en las prácticas. Lo más interesante, según creo, no es la adopción real e integral de un método basado en la percepción sensorial, sino, por un lado, las consecuencias que produjo el intento de dar satisfacción a esa prescripción, y por otro los supuestos epistemológicos sobre los que reposa. En otras palabras, considerar que la vista y el tacto ofrecen la “verdad” de las cosas forma parte de una teoría del conocimiento que no va de suyo y que, en su versión extrema, es irrealizable por cuanto el ejercicio de la sensorialidad siempre está informado por un aprendizaje previo. Para observar, es preciso saber qué y cómo observar; de ahí que la “mirada” anatómica se haya constituido en el espacio de articulaciones entre los cuerpos y los textos. La voluntad de ver reorganiza la relación con la palabra escrita, y desde luego no la elimina: es a través de ella que el cuerpo asume su condición inicial de objeto de conocimiento.

¿En qué medida el conocimiento anatómico resultante es el producto del concurso de diversos actores, con intereses y formación diferentes, y también de unos públicos heterogéneos?

En la práctica anatómica interviene una multiplicidad de actores, entre los cuales hay que incluir no sólo a los profesionales (médicos, cirujanos, estudiantes, entre otros) sino también a los públicos que menciona tu pregunta, así como a quienes participan en la fabricación de los textos de anatomía: artistas, tipógrafos, etc.

De otra manera, ¿se produjo una conjunción necesaria, previa, de reconocimiento epistemológico del cuerpo como punto de partida para la creación de aquella nueva “mirada anatómica”?

La anatomía, como disciplina, como saber y como práctica social es el resultado del conjunto de transacciones, colaboraciones y circulaciones de esos actores, así como de los objetos materiales que dan soporte a ese conocimiento: los espacios destinados a las disecciones públicas, o las imágenes impresas, a través de las cuales se consolidan ciertos rasgos fundamentales del cuerpo tal como la mirada anatómica lo instituye.

Hablemos del cerebro, tema central de la conferencia, de esta semana. ¿Hay un orden o esquema inalterable, desde época medieval, sobre su papel y prioridad en las partes del cuerpo humano?

En cuanto al cerebro, su lugar como parte del cuerpo, como “órgano”, se estabiliza relativamente a partir de fines de la Edad Media, aunque al respecto no deja de haber disidencias y debates, hasta cierto punto marginales, empero, en los dos primeros siglos de la Edad Moderna.

¿Se busca y se halla en la disección del cerebro la morfología del alma, de la consciencia, de la comprensión del mundo visible? ¿Se llega a representar el sentido común o la imaginación?

En la exploración anatómica del cerebro la búsqueda de la sede del alma aparece más tardíamente, entre otras cosas porque los asuntos del alma exceden las competencias de médicos y anatomistas, que se ocupan más bien de dar cuenta de los “órganos de los sentidos”. Sí se discurre, en materia de localizaciones, acerca de las facultades: sentido común, imaginación entendimiento, memoria, pero sus representaciones gráficas consisten, fundamentalmente, en la reproducción de los esquemas y diagramas cuya forma clásica se configura en la Edad Media. Me interesa en particular, y es uno de los puntos que voy a abordar en mi conferencia, la relación entre las técnicas concretas, los gestos, los dispositivos materiales, los métodos de disección del cerebro, y los objetos de conocimiento resultantes. Existe un circuito entre un orden del pensamiento y un orden de la materialidad en el que uno y otro se alimentan y se influencian recíprocamente.

Buena parte de tu investigación está fundamentada en elementos patrimoniales: espacios de ciencia y objetos e instrumentos médicos. En los últimos tiempos, algunas instituciones francesas representativas–la BiuSanté, antes llamada Bibliothèque interuniversitaire de médecine, de la Université Paris Descartes (III/2015); el Musée Dupuytren de la Facultad de Medicina de la UPMC Sorbonne Universités (II/2016)- se han visto amenazadas por despidos masivos e incluso por el cierre. ¿Cómo te explicas esto? ¿Se limita todo a una mera cuestión de balance económico? Aquí, la cultura, en general, es la primera en pagar los recortes. ¿Qué consecuencias pueden tener estas políticas para afrontar el ejercicio del historiador y su responsabilidad ante la sociedad?

Se trata de situaciones penosas, que se explican en parte por recortes presupuestales, pero no obedecen únicamente a razones de tipo económico. Creo que hay también un déficit en la atribución de un estatuto cultural a esas instituciones y colecciones. Un déficit de sentido, por lo tanto, y en consecuencia de valor tanto intelectual como social. Nosotros, investigadores, universitarios, usuarios, en suma, tenemos responsabilidad en ello, porque en buena medida esa producción de sentido nos compete, y solemos limitarnos a protestar ante los hechos consumados en lugar de contribuir a volverlos impensables. En todo caso, los lugares donde se deciden las cosas están lamentablemente poblados de gente cada vez más obtusa.

En lengua catalana utilizamos la palabra “lletraferit” para referirnos al amante del cultivo de las letras. Además de toda tu producción como historiador, también te interesan otros géneros literarios, como el teatro y la novela. “Siempre París” ha sido tu primera novela, premiada con el Onetti uruguayo (2013). ¿Cómo consigues trabajar en tan diferentes registros? ¿Has tenido una respuesta favorable ante públicos inesperados?

En realidad, escribo ficción desde siempre, y seguir haciéndolo me procura, entre otras cosas, un contacto particular con mi propio idioma que la escritura académica no satisface. Ese contacto se ha vuelto todavía más importante desde que resido en París, naturalmente. La lengua de la ficción yace en la carne, y la mía es de Montevideo, sin que la geografía o el tiempo puedan alterar eso.

Por otra parte, visitas una ciudad, Barcelona, donde el tango, sus letras, sus melodías, la seducción de su baile, triunfó, tras la primera guerra mundial, y sobrevivió a la oscuridad del franquismo. En “Siempre París”, la busca de la partitura perdida de un tango sirve como eje para trazar historias humanas transatlánticas y mediterráneas, en el corto siglo XX.  ¿Te ha inspirado tu conocimiento de la historia, de la circulación y adaptación de objetos e ideas, de conocimiento, en diferentes lugares y por diferentes actores? ¿Estableces diálogos entre tus géneros de trabajo, entre tus objetos de estudio, entre el pasado y el presente?

El tango también, como la lengua, lo llevo en la intimidad de mi historia personal y si forma parte del tejido de mi novela es porque remite a un mundo con cuyas referencias y sustancia me siento más que cómodo. Conozco bien la historia del tango, por lo demás, y algún día escribiré un libro sobre los mismos temas y episodios a los que se alude en la novela, pero en clave histórica.

Exposició:”Josep Miquel Vidal Hernández (1939-2013), un homenot menorquí arrelat i universal

Exposició Josep Miquel Vidal(1)

El día 23 de gener a les 20.00 h. s’inaugura a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca (Camí des Castell, 28, Maó), l’exposició “Josep Miquel Vidal Hernández (1939-2013), un homenot menorquí arrelat i universal” dedicada al que fou soci de la nostra Societat i membre del seu consell directiu.

L’exposició romandrà oberta fins el 21 de març de 2014.

En el següent enllaç podreu descarregar-vos la invitació a l’exposició: Exposició Josep Miquel Vidal

D’altra banda, en el següent enllaç trobareu la necrològica publicada al darrer número de la revista Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica: http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/article/view/67270/pdf_485.

 

 

 

Entrevista a Emilia Musumeci per Òscar Montero

Dins de la història de la ciència, Césare Lombroso (1835-1909), és prou conegut per ser una de les figures més representatives de la criminologia que fundà sobre la base d’una antropologia biològica determinista. Avui encara, amb matisos, es segueix aquesta estela deixada pel metge italià en investigacions que cerquen una classificació dels grups humans a partir del mesurament biològic de certes capacitats humanes. En parlem de tot això amb Emilia Musumeci, investigadora per la Universitat de Catania (Sicilia), experta en la figura de Lombroso, és autora del libre “Cesare Lombroso e le neuroscienze: un parricidio mancato” (2012) i de l’article Le maschere della collezione ‘Lorenzo Tenchini’ dins de la monografia sobre el Museo di Antropologia criminale ‘Cesare Lombroso’.

 

Entrevistador: En què es basaren les teories de Lombroso?

Emilia Musumeci: Lombroso cercà l’origen biològic de la delinqüència i per tant, les seves explicacions es basaren, gairebé exclusivament, en la biologia i en les diferenciacions que podien distingir el criminal de l’anomenada biologia normal. Inicialment, les seves tesis es basaren en l’atavisme, una mena de retorn al salvatgisme dels criminals. Desprès, reformulà una mica les seves tesis mitjançant l’addicció d’altres factors com la bogeria moral, l’epilèpsia, o d’altres factors de tipus antropològic com l’ús del llenguatge dels delinqüents, els tatuatges, els artilugis que construïen. Per tant, d’uns inicis estretament biològics esdevingué alguna cosa més detallada i complexa.

 

E: En un país com la Itàlia del segle XIX, tan influït per les doctrines catòliques, quina va ser la posició de l’Església?

E.M: En primer lloc, Lombroso era jueu. Tanmateix, a ell, la religió no l’importava perquè era un positivista fervent, professant tant sols una creença per la ciència de la que va dir que era la religió dels fets. Per aquesta raó va ser molt assetjat per l’església catòlic, sobretot, perquè les seves teories van donar lloc a un determinisme de la llei penal que comportava la negació del lliure albir, un dels principis amb el que es basava la doctrina catòlica alhora d’escollir entre el bé i el mal. Particularment fou criticat pel pare Agostino Gemelli,fundador de la Universitat Catòlica a Itàlia, que escrigué el famós llibre “El funeral d’un home i d’una doctrina”, immediatament després de la mort de Lombroso, sostenint que les seves tesis s’havien d’oblidar perquè eren pròpies de la pseudociència i no tenien cap fonament.  

 

E: A part de l’església catòlica, tenia d’altres adversaris a nivell mèdic o europeu?

E.M: Enemics en tenia moltíssims. A Itàlia, potser des del punt de vista penal, Carrara, un gran penalista, i principal exponent de l’escola clàssica. El dret penal s’oposava a l’escola positivista, creada per Lombroso i els seus deixebles. Carrara havia estat un seguidor de il·luminisme penal, i conseqüentment, sostenia que el lliure albir era la base del dret penal. Va ser una polèmica agria. A nivell europeu, a França, segurament Alexandre Lacassagne (1843-1924) o Gabriel Tarde (1843-1904) van tenir diverses disputes. També, en el tema de la degeneració, hi hagué un gran debat perquè, segons alguns teòrics, aquest concepte de degeneració havia estat pres per Lombroso…

 

E: A nivell pràctic i policial, quina ha estat la influència de Lombroso?

E.M: Les tesis de Lombroso han tingut diverses lectures. En primer lloc, en dret penal, en la introducció de mesures de seguretat juntament amb el concepte d’imputabilitat. Les mesures de seguretat van estar vigents en el codi penal de 1930, durant l’època feixista, i foren aplicats en els cassos on el delinqüent no era imputable, i fins i tot, en casos amb absència de delicte. Així, hi van haver mesures que anaven en paral·lel a les sancions que s’aplicaven als delictes, anomenat a Itàlia, sistema de doble via. És a dir, d’una banda hi havia les penes ordinàries i de l’altre, mesures de seguretat, que podien ser, per exemple, el treball obligatori en colònies agrícoles, aplicades a aquells delinqüents declarats pels jutges socialment perillosos. El famós concepte de perillositat social. Un altre petjada molt forta que ha deixat Lombroso ha estat en l’estudi de la identificació del criminal, que en el cas de seguidors com Ottolengui (1861-1934), continuaren la recerca des del punt de vista policial per plantejar científicament com era el criminal després de la seva detenció. A França, mitjançant la substitució d’alguns mètodes, es van prendre mesures antropomètriques per identificar els criminals, complementats després amb les empremtes digitals, fotos policials, i ara també amb l’ADN…  Un altre aspecte important, segurament, foren els manicomis i l’estudi de la bogeria, un tema que acompanyà de costat el tema de la delinqüència. També perquè el concepte de bogeria moral va ser fonamental en la construcció de la seva tesis del criminal nat, per entendre com era possible resoldre casos en que les fronteres entre el crim i la bogeria eren molt febles. En aquest sentit, molts dels seus deixebles foren directors de manicomis. D’aquesta manera, una mica, Lombroso i els seus seguidors estudiaren totes les formes de conducta desviades.

 

 E: Quins instruments utilitzà Lombroso?

E.M: Lombroso era un psiquiatre, un metge de la medicina legal, conseqüentment utilitzà tots aquells instruments que estaven de moda en psiquiatria. D’aquesta manera pogué descobrir la anomalia del crani de Vilella, realitzada durant una autòpsia. Practicà el que avui en diríem que  fa un metge forense.  

 

E: Què tenia d’especial el crani de Vilella que generà tanta polèmica?

E.M: La característica que es va trobar fou una concavitat a la part occipital, allà on hi hauria d’haver hagut una cresta. Aquesta es el gran descobriment, actualment desmentit pels científics. Fou, sobretot, objecte d’una polèmica jurídica empresa pels seus hereus. (…) Per altra banda, no hi ha cap problema en mostrar restes humanes en museus anatòmics, tots en tenen. Fins i tot, hi ha un altre museu a Torí on es mostren moltíssim cervells dissecats, però no hi ha hagut cap mena de polèmica.

 

E: Parlant de museus: quina és la història del Museu Antropològic de Lombroso? I per què d’aquesta polèmica?

E.M:  El museu va començar amb la col·lecció privada de Lombroso. Ell havia començat a recollir cranis i d’altres parts d’hospitals, manicomis… quan encara era estudiant de medicina. Es trobava en un pis de lloguer i el propietari de la casa tenia por d’entrar amb tots aquests esquelets dins del pis. Desprès, quan es va fer famós famòs, i sortí a la llum, ho comprà la Universitat de Torí i esdevingué acadèmic. Amb tot, hi ha hagut molts alts i baixos; ha estat obert i tancat diverses vegades, sempre amb controvèrsia. L’últim episodi fou al 2009, durant el centenari de la mort de Lombroso. Es pogué fer una gran reestructuració i un nou replantejament de tota la documentació del museu, gràcies a un gran finançament públic. Ha estat un gran èxit, però també ha aixecat molta polseguera, ja que es va dir que hi havia intenció de reviure les idees de Lombroso, sobretot, pel que fa a la criminalització de la població del sud, ja que encara es conservava el crani de Vilella, que era calabrès. Molts han vist en això un desig de justificar un prejudici contra el sud. En realitat, Lombroso, no havia manifestat ,en les seves tesis, un element racial. Tanmateix ha estat una mica manipulat políticament. Aquesta controvèrsia ha estat iniciada entorn a una altre gran controvèrsia sobre la unificació italiana, en les celebracions del cent-cinquantè aniversari, i ha servit per protestar contra la supremacia dels Saboia i dels Piamont que van colonitzat el sud. Segons aquestes protestes, fins i tot Lombroso amb la seva declaració sobre el crani, formaria part de la polèmica.

 

E: Encara avui, per tant, Lombroso suscita polèmica?

E.M: Sí. Lombroso és una figura molt controvertida, quasi maleïda. Dir “lombrosiano” segurament és un adjectiu molt negatiu, i s’usa en sentit pejoratiu, per dir que es vol identificar a un delinqüent per la seva cara.

 

E: Penses que les tesis de Lombroso (línea determinista biològica) són avui en dia vigents?

E.M: Bé, certament avui ningú diria, com ho va fer Lombroso, que una concavitat al crani pot conduir a la delinqüència. Però, per descomptat, hi ha un cert determinisme biològic en la neurociència i la en genètica molecular de l’actualitat. D’aquí, sorgeix també la neurocriminologia, eines, al meu entendre, més sofisticades de les utilitzades per Lombroso. Així, la recerca d’alguna cosa que ja està originat, primer en el crani, després en el ADN, sobreviu i és molt vigent. 

 

E: Una última preguntà entorn a la figura de Lombroso: Quina era la seva ideologia política si es que en tenia?

E.M: Sí. Lombroso era, estranyament, socialista. Un socialista una mica anòmal. En certs casos era favorable a la pena de mort, com els casos de delinqüents incorregibles. En d’altres, volgué millorar les condicions carceràries i les situacions de certes categories socials en situació de risc, com les prostitutes. Tenia un ideal polític molt ambigu.

 

Assemblea General de la SCHCT 2013

El dimarts 22 d’octubre tingué lloc a la Casa de Convalescència, seu de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Assemblea General de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT). Enguany la cita era d’especial interès perquè s’hi renovava la meitat del consell directiu de la Societat. L’acte comptà amb l’assistència de poc menys d’una vintena de socis.

Després de repassar l’acta de l’assemblea anterior, el secretari Miquel Terreu procedí a exposar als socis presents les activitats dutes a terme per la SCHCT durant el curs 2012-2013, de les quals destacaren els diversos cicles de col·loquis –deu en total–.

A continuació, el tresorer Jordi Ferran presentà el balanç d’ingressos i despeses de la Societat durant el 2012, i exposà els pressupostos per al 2013, molt marcats per la gran davallada en els ajuts públics. Després d’escoltar l’exposició, l’assemblea aprovà el balanç econòmic.

En la votació per a la renovació de la meitat del consell directiu, la única candidatura presentada fou escollida per unanimitat. La candidatura estava formada per Emma Sallent (presidència), Jordi Ferran (tresoreria), i els vocals Francesc Xavier Barca, Clara Florensa, Pere Grapí, Ximo Guillem, Àlvar Martínez Vidal, Enric Perdiguero, Carles Puig, Mònica Rius, Xavier Roqué i Alfons Zarzoso.

La presidenta sortint Mònica Rius féu un discurs de comiat que començà amb un record per als desapareguts Pere de la Fuente i Josep Miquel Vidal. A continuació agraí el suport que l’IEC presta a aquesta Societat, i passà a fer un balanç de la trajectòria de la SCHCT durant el seu mandat. Destacà entre d’altres la presència de la Societat a la xarxa i l’èxit de la comissió de col·loquis. També recordà que l’any que ve tindrà lloc la propera Trobada a Sant Feliu de Guíxols, i aquest novembre s’estrena una Escola de Tardor que esperem que es consolidi com l’Escola de Primavera, que el 2015 arribarà a la vuitena edició. Tancà el discurs agraint a tots la dedicació que ha permès tirar endavant les activitats organitzades des de la SCHCT, i felicità Emma Sallent per la seva elecció.

Finalment, la presidenta entrant Emma Sallent agraí la tasca desenvolupada per la presidenta sortint i animà els socis a aportar idees i, si cal, criticar l’acció directiva i, en tot cas, implicar-se en les activitats que es desenvolupin.

Abans de cloure l’acte, l’assemblea reunida dedicà un fort aplaudiment a Mònica Rius per la seva tasca realitzada.

PROGRAMA DE LA V JORNADA D’HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA I DE LA METEOROLOGIA

(Vic, 5 d’octubre de 2013)

 

9:30 – 10:00  Lliurament de documentació

10:00 – 10:15   Inauguració

10:15-11:30 PRIMERA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Francesc Xavier Barca Salom

 Josep Batlló i Joan Arús  Cent anys d’observacions aerològiques a Catalunya
 Andrea Graus i Juan Marcos Bonet  El astrónomo que podía ver cometas pero no espíritus: el caso de Comas i Solà y el espiritismo barcelonés (1906-1908)
Agustí  Ceba i  Joan March  Miquel Saurina  i la introducció de l’astronomia en els plans d’estudis dels seminaris eclesiàstics espanyols en el segle XIX.
Enric Marco Valencians que miraren més enllà de l’horitzó. A la Lluna de València. 10 biografies d’astrònom a astrònom.
Joan Arús Les primeres meteorólogues catalanes

11:30 – 11:45 Debat

11:45 – 12:00 Pausa

12:00 – 13:15 SEGONA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Carles Puig-Pla

Joan B. Baren, Alfons Puertas, Mª Teresa Merino, Marc Prohom i Marta Condominas  La restauració integral del pluviògraf d’intensitats del Dr. Jardí de  l’Observatori Fabra
Prepedigno Martín, Joan B. Baren, Alfons Puertas, Mª Teresa Merino, Marc Prohom i Marta Condominas La restauració integral del nefoscopi de xarxa de l’Observatori Fabra
Santiago Vallmitjana Rico, Jorge Núñez de Murga i Maria Teresa Merino Espasa El Cercle Meridià de l’Observatori Fabra 
Josep M. Oliver El gran i poc conegut observatori de Castrourdiales
T. Cadefau Surroca i Jorge Núñez de Murga Observació del Sol a la UB als anys cinquanta

13:15 – 13:30  Debat

13:30 – 14:30 Moderador Antoni Roca Rosell

Conferència de Matteo Realdi (UAB): Bajo el cielo de España. La astronomía durante el primer franquismo.

14:30-14:45 Debat

14:45 – 16:15  Dinar ofert per l’organització

16:15 – 17:45 TERCERA SESSIÓ DE COMUNICACIONS Moderador: Josep Batlló

Lluís Solanes Un observatori meteorològic de primer nivell a Sant Julià de Vilatorta
Carles Puig-Pla La combinació de cicles astronòmics en el calendari tradicional xinès
Pasqual Bernat De la Terra al Sol. L’exploració del cosmos  per la primera ciència ficció catalana
Antoni Roca Rosell Astronomia i meteorologia a la revista Ibérica
Francesc Xavier Barca Salom Una llum vermella apareguda a la posta del Sol

17:45 – 18:00 Debat

18:00- 19:00  Moderador: Pasqual Bernat

Conferència d’Enric Aragonès (Generalitat de Catalunya) El meteorit del 25 de desembre de 1704: aproximacions a la trajectòria del bòlid

19:00 – 19:15 Debat i cloenda

1r Congrés Internacional Vernià. Ciència, literatura i imaginació. Jules Verne i l’aventura del coneixement

Cartel Congreso-ca petit2

Cartell del 1er Congrés Internacional Vernià

Durant tres jornades, les dels proppassats dies 4, 5 i 6 de setembre, Barcelona es va convertir en la capital verniana del món. Una seixantena llarga d’estudiosos de la vida i obra de Jules Verne de dotze nacionalitats es van donar cita a la seu de l’ Institut d’Estudis Catalans en el marc del 1r Congrés Internacional Vernià. L’esdeveniment, que havia estat organitzat per la Societat Catalana Jules Verne, la Sociedad Hispánica Jules Verne i la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, va comptar amb la lectura de vint-i-vuit comunicacions que van abordar des de diferents punts de vista la trajectòria vital de l’autor francès, així com la complexitat i diversitat de la seva obra. Temes com les relacions de Verne amb les Illes Balears, Galícia, Suècia o el Perú fins al seu nexe amb Tintín, passant pel significat científic, geogràfic, ideològic o sociològic de la seva obra, van ser objecte d’animats debats i discussions durant les sessions de la trobada.

El Congrés, que va celebrar dos taules rodones que analitzaren i debateren les fonts secundàries que actualment estan a l’abast per a la recerca verniana, va comptar amb conferències magistrals de tres de les primeres espases de la investigació sobre Verne: el suís Jean Michel Margot, que féu una anàlisi històrica dels estudis vernians realitzats per la comunitat internacional, l’alemany Volker Dehs, que dissertà sobre les obres que Verne mai no va escriure però que havia planificat fer-ho, i l’italià Piero Gondolo della Riva, que explicà la història poc coneguda de la gènesi i difusió dels nombrosos apòcrifs vernians que, en alguns casos, ja circularen en vida de l’autor francès.

inauguracio

Inauguració del Congrés

Margot-valker

Conferència de Jean Michel Margot

 

 

Paral·lelament al Congrés, en l’atri de la Casa de convalescència de l’antic hospital de la Santa Creu, seu actual de l’ Institut d’Estudis Catalans, s’hi mostraren dues exposicions relacionades amb Verne. En la primera d’elles, els congressistes van poder observar la col·lecció de dibuixos sobre les màquines vernianes del parisesnc Jean Pierre Bouvet, tota una recreació artística de l’imaginari tecnològic vernià, expressada amb minuciositat i detall, fent les delícies de congressistes i passavolants. Una segona mostra exposava una col·lecció representativa de les traduccions catalanes i espanyoles de l’obra de l’autor universal, destacant-ne algunes primeres edicions en català.

foto final

Foto de grup dels participants al Congrés

biblio catalunya

Visita a la Biblioteca de Catalunya

 

El balanç del Congrés va ser jutjat altament positiu per part de l’organització, que destacà l’alt nivell acadèmic de les comunicacions i conferències. Una valoració que tindrà en el futur llibre d’actes un element decisiu per a la seva avaluació. A més, com en tota mena d’encontres d’una comunitat d’experts, la reunió va ser molt profitosa per a l’intercanvi personal d’impressions, idees i inquietuds entorn els temes de la recerca verniana. S’acomplien els objectius dels organitzadors que, molt satisfets amb els resultats, ja pensen en una segona edició d’aquesta reeixida trobada internacional. PASQUAL BERNAT

Crònica del Cicle de Col·loquis: “Més enllà de Grècia: cap a una visió multicultural de les matemàtiques”

Les idees, tant la seva creació com la seva expressió, varien depenent del context cultural en el qual es desenvolupen. En particular, això es pot aplicar a les idees matemàtiques. La matemàtica occidental, o Eurocèntrica, té les seves arrels a la tradició racional i racionalitzadora grega. En canvi, la matemàtica oriental, d’arrel no grega, s’origina com una ciència pràctica per facilitar el còmput del calendari, l’administració de les collites, l’organització dels treballs públics, el repartiment d’herèncices i el cobrament dels impostos. A diferència de la matemàtica occidental, la matemàtica oriental, basada en l’aritmètica pràctica i la medició, és molt menys teòrica i ofereix tècniques numèriques, geomètriques i algèbriques molt més idònies, o més creatives, que les pròpies de la matemàtica occidental, adaptades al context en què es van originar.

Tanmateix, com a cultura dominant, l’Eurocentrisme ha tendit a excloure les idees matemàtiques de cultures “no occidentals” dels debats matemàtics “occidentals”. L’objectiu principal del cicle Més enllà de Grècia: cap a una visió multicultural de les matemàtiques era presentar alguns aspectes matemàtics de diverses cultures d’arrel no grega, per tal d’oferir una visió multicultural de les matemàtiques. El cicle, organitzat per en Josep Pla (professor emèrit del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística de la Universitat de Barcelona) i la Mònica Blanco (professora del Departament de Matemàtica Aplicada III de la Universitat Politècnica de Catalunya) durant els mesos de març, abril i maig de 2013, proposava un recorregut per les idees matemàtiques de les cultures egípcia, mesopotàmica, àrab, japonesa i xinesa, al llarg de períodes històrics diferents. Però els ponents van anar més enllà de la simple exposició de les singularitats de cada cultura i van establir paral.lelismes i diferències entre les diferents cultures, i amb les matemàtiques d’arrel grega.

En Josep Pla va encetar el cicle amb la xerrada “Egipte versus Babilònia: una comparació matemàtica”. A partir dels continguts dels papirs egipcis (Rhind, Moscou, El Caire, etc.) i de tauletes babilòniques, Pla va exposar i comparar els sistemes de numeració, operacions (especialment, multiplicació i divisió), fraccions, i problemes diversos de caire geomètric i aritmètic de les dues cultures.

En la segona xerrada en Carles Dorce (professor associat del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística de la Universitat de Barcelona, director de l’IES Barres i Ones de Badalona) va parlar sobre “Les matemàtiques a Al-Andalus”. Dorce va fer un revisió de l’època d’esplendor de les matemàtiques andalusines, essencialment des de la creació de l’Escola de Maslama (m. 1007) a Madrid fins a la derrota almohade de Navas de Tolosa (1212).

Les dues darreres xerrades feren una aproximació a les idees matemàtiques de dues cultures més aïllades, amb menys contacte amb el món grec. En Ramon Nolla (professor de l’IES Pons d’Icart de Tarragona) va impartir la xerrada “Sangakus. Àlgebra i geometria al Japó de l’època EDO (1600-1868)”. Els sangakus són tauletes de fusta d’una gran bellesa, amb problemes matemàtics, que es penjaven als temples budistes i als santuaris sintoistes. En particular, Nolla va exposar alguns procediments d’extracció d’arrels, optimització i de càlcul de determinants continguts en alguns sangakus.

Finalment, la Iolanda Guevara (catedrática de l’IES Badalona VII) va tancar el cicle amb “Pitàgores a la Xina, o el procediment Gou Gu”. El procediment Gou Gu (base i altura) es troba al capítol 9 del gran clàssic xinès Els nous capítols sobre els procediments matemàtics (s. I dC). A més de presentar el procediment Gou Gu, Guevara va comparar-lo amb el teorema de Pitàgores i el seu desenvolupament en el context de la matemàtica grega.

En resum, quatre xerrades meravelloses en tots els sentits, que van tenir molt bona acollida entre el públic. L’èxit del cicle queda palès si considerem la gran afluència i participació a totes les sessions, fet poc habitual quan es tracta de xerrades de caire matemàtic.

 

Mònica Blanco

Crònica del Cicle de Col·loquis: “Els límits de la ciència”

cicle limits-CAPS

El cicle de col·loquis “El debat sobre els límits de la ciència i l’estudi dels fenòmens paranormals” es va desenvolupar en quatre sessions, les quals es van dur a terme durant el mes d’abril de 2013. El cicle va destacar per abordar, des de la història de la ciència, una temàtica encara avui controvertida. Així mateix, cal remarcar l’elevada afluència i participació del públic.

El cicle es va encetar amb dues xerrades a càrrec de les organitzadores: la professora Annette Mülberger (Centre d’Història de la Ciència, Universitat Autònoma de Barcelona) i la doctoranda Andrea Graus (Centre d’Història de la Ciència, Universitat Autònoma de Barcelona). Mülberger va introduir el cicle amb una xerrada on va mostrar com les doctrines espiritistes i ocultistes es van propagar al llarg del segle XIX. Va destacar que, a causa de la seva rellevància social, els científics es van veure obligats a prendre partit en l’assumpte dels fenòmens paranormals. Quan, arrel d’aquest fet, es perfilà el camp de la metapsíquica (avui més coneguda com a parapsicologia), els psicòlegs van haver de definir la seva postura. Mülberger va posar especial èmfasis en mostrar les relacions històriques entre l’espiritisme, la psicologia i la parapsicologia. Seguidament, Graus va presentar el cas concret d’un metge del moviment espiritista català, Víctor Melcior i Farré, a principis del segle XX. A través de l’anàlisi d’una controvèrsia periodística, va mostrar com els nous enfocaments psicològics i científics, sobre els quals es va basar Melcior, van crear una nova concepció del mèdium i de la mediumnitat allunyada de l’espiritisme. L’èxit de la sessió es va traduir en l’alta participació del públic, el qual va omplir la sala.

El professor de la Universidad Complutense de Madrid, Ángel González de Pablo, va ser l’encarregat d’impartir la segona ponència. La seva xerrada es va centrar en les estratègies de legitimació de l’hipnotisme a Espanya a finals del segle XIX i principis del segle XX. Com va mostrar González de Pablo, a partir de 1882, la comunitat científica internacional va obrir les seves portes a la consideració de la hipnosi dins de la medicina. La naixent psiquiatria positivista espanyola intentava evitar qualsevol aproximació pseudocientífica, de manera que el reconeixement de l’hipnotisme no va quedar exempt de polèmica. Davant d’aquesta resistència, els seus partidaris van posar en marxa una sèrie de tàctiques per a la seva legitimació científica. Per concloure la ponència, González de Pablo va descriure quines foren aquestes estratègies, com ara, la de consolidació dins del camp de la medicina. Així mateix, va destacar la relació que històricament ha mantingut l’hipnotisme amb els fenòmens paranormals.

La tercera ponència va ser impartida per la professora Nicole Edelman, que havia treballat a la Université Paris X-Nanterre. Edelman va plantejar que, si bé la vidència, l’astrologia, l’espiritisme i la teosofia ja eren presents a Europa a finals del segle XIX, es van modificar durant el període d’entre guerres. Com va mostrar, aquestes dècades van estar marcades per les descobertes científiques sobre la matèria, el cervell i el psiquisme humà. Els elements citats van fomentar una posada en qüestió de les relacions entre el normal i l’anormal, el visible i l’invisible, el racional i l’irracional. En aquesta ponència es van analitzar les concepcions de la vidència en diferents camps, com la psicologia i l’art, així com la perdurabilitat d’aquesta en l’actualitat.

Finalment, l’última xerrada va ser a càrrec de Mònica Balltondre (Centre d’Història de la Ciència, Universitat Autònoma de Barcelona). Balltondre va presentar el cas del marquès de Santa Cara, qui, pels voltants de 1924, va publicar un llibre sobre els seus experiments de clarividència a Madrid. En ell, confirmava la capacitat de certs mèdiums de poder veure a distància esdeveniments del present, del passat i del futur. A partir d’aquest llibre, va analitzar la noció que Santa Cara tenia de l’inconscient, lligant-ho a la metapsíquica i la parapsicologia del seu temps. Així mateix, va mostrar la relació que Santa Cara va mantenir amb la ciència ortodoxa del moment.

Podem concloure que el cicle a destacat a l’hora d’aplicar el rigor historiogràfic a un tema tan controvertit com l’estudi científic dels fenòmens paranormals. L’alta afluència i participació del públic demostra que es tracta d’un tema que interessa a la societat actual, on els límits entre ciència i pseudociència són constantment qüestionats. Iniciatives com les d’aquest cicle col·laboren a generar un debat historiogràfic i científic respecte als diferents períodes que ha travessat la psicologia abans de consolidar-se com a disciplina científica, períodes on l’espiritisme, l’hipnotisme o la clarividència van jugar un paper molt important.

Andrea Graus Ferrer (CEHIC-UAB).

Crònica del Cicle de Col·loquis: “Pedres i Ossos”

El cicle de col·loquis “La vida social de pedres i ossos: noves visions en la història de l’arqueologia, la paleontologia i la paleoantropologia” es va desenvolupar en sis sessions, dues per cada una de les disciplines científiques que componen el títol del cicle. Es van dur a terme de octubre del 2012 a març del 2013 i van ser un èxit de públic, especialment pel que fa a obrir la història de la ciència a nous públics com arqueòlegs, paleontòlegs o alumnes de carreres científiques.

El cicle va començar amb la primera de les xerrades dedicades a l’arqueologia a càrrec de Cornelius Holtorf de la Universtiat Linnaeus a Kalmar, Suècia. Holtorf va impartir una entretinguda sessió que va mostrar com l’arqueologia és present a diversos estrats de la cultura popular: dels parcs d’atraccions, als anuncis de Pepsi i de pel·lícules pornogràfiques, a hotels de Las Vegas. L’anàlisi de l’investigador alemany ens va portar al cas de l’empresari Semir Osmanagic que, a partir d’una fructuosa relació amb els mitjans i els polítics, ha elaborat l’estranya teoria que el turó anomenat Visočica, prop de Sarajevo, seria la “Piràmide del Sol” d’una civilització desapareguda que habitava en el que avui és Bosnia-Herzegovina. Per Holtorf, l’habilitat d’explicar una història captivadora, d’aconseguir recursos i de refermar una “identitat”, a gent que ho necessita, fa que aquesta “falsa” arqueologia sigui en certa manera tan “autèntica” com qualsevol altra. No importa si és real o no, sinó que en “convèncer” i ajudar a la gent es converteix en igualment vàlida.

Movent-nos a la paleoantropologia, la segona xerrada del cicle, a càrrec de Miquel Carandell, va tractar la controvèrsia de l’Home d’Orce. L’any 1983, un fragment de crani trobat a Orce, Granada, i identificat com a un homínid va causar una forta impressió als mitjans, ja que es podia tractar del “Primer Europeu”. Un any més tard, el diari El País va esbombar en portada que aquest famós Home d’Orce seria un ase, realment antic, però “només” un burro. En aquest moment esclatà una polèmica que es desenvolupà en els diferents mitjans de comunicació. Aquesta xerrada va intentar fer veure com aquest fet va fer que els diaris es convertissin en espais on també es produeix nou coneixement científic i es divulga entre els propis investigadors. El torn de preguntes, molt animat degut a l’abundant públic present, va fer palès que la polèmica de l’Home d’Orce segueix viva, trenta anys després de començar.

Margarita Díaz-Andreu, investigadora ICREA de la UB, va parlar-nos, tornant altre cop a la història de l’arqueologia, de la polèmica dels “drets” sobre les restes arqueològiques. Després de fer un breu repàs a la relació històrica entre arqueologia i nacionalisme, Díaz-Andreu va introduir-nos en va parlar-nos els moviments indígenes per la recuperació dels objectes que reclamen com a seus a llocs com els Estats Units, Canadà o Austràlia. També ens va explicar que, en el cas espanyol, hi ha hagut una forta problemàtica amb la comunitat religiosa jueva que no vol que s’excavin necròpolis medievals. D’alguna manera, la comunitat religiosa jueva vol controlar la seva pròpia identitat alhora que guanya poder polític. Finalment, el torn de preguntes, amb un públic amb més arqueòlegs que historiadors de la ciència, va mostrar la necessitat de refer els discursos que es presenten en els museus d’arqueologia per, d’alguna manera, integrar la visió dels que van ser els usuaris dels objectes arqueològics exhibits, la funció que feien, el context a què pertanyien…

Ja amb el nou any, va tornar la paleoantropologia amb l’anàlisi de la indústria de popularització al voltant del jaciment d’Atapuerca que, altra vegada, va omplir la sala de curiosos, científics i historiadors de la ciència. Oliver Hochadel, de la Institutció Milà-Fontanals del CSIC, que recentment ha publicat el llibre “El Mito de Atapuerca”, (de fet, aquest col·loqui n’era una mena de pre-presentació), ens va parlar sobre com s’ha “venut” Atapuerca, quina retòrica s’ha utilitzat perquè hagi esdevingut potser el projecte científic més gran d’Espanya però gairebé desconegut a l’exterior, i com ha estat “apropiada” per ser el nou començament de la història d’Espanya. Hochadel va trobar una connexió entre aquesta facilitat de finançar projectes paleoantropològics que es converteixen en un “ancestre” comú de tots els espanyols i les dificultats que han sorgit per excavar les foses comunes de la Guerra Civil Espanyola, un passat molt més proper però que no interessa tant treure a la llum com la dels “primers europeus-espanyols-burgalesos” d’Atapuerca.

El primer col·loqui dedicat a la paleontologia, va ser impartit per Carlos Tabernero del CEHIC-UAB i va estar centrat en la pel·lícula Jurassic Park, en el 30 aniversari del seu llançament. Amb la projecció de fragments de la pel·lícula i mitjançant el contrast entre caos i ordre, Tabernero va posar sobre la taula l’estreta relació entre aquesta pel·lícula i la ciència que l’envolta. Aquest film va ajudar a divulgar una teoria científica concreta, l’anomenada “Dinosaur Renaissance”, que diu, entre d’altres coses, que els ocells provenen dels dinosaures, que aquestes criatures eren de sang calenta, es movien en ramats, o estols segons com ho mirem, i feien nius… El mateix Steven Spilberg va fer explícites aquestes noves teories a la seva pel·lícula (de fet va rebre l’assessorament del científic Jack Horner, un dels seus principals defensors), i la va fer arribar a milions d’espectadors de tot el món. Molts més dels que podria haber tingut un llibre de divulgació científica o, per suposat, un article científic. Tabernero també va explicar que la mateixa setmana que es va estrenar la pel·lícula, una prestigiosa revista científica va publicar un estudi sobre l’extracció d’ADN de plantes fossilitzades, tècnica en què es basa la reanimació dels dinosaures de la pel·lícula.      

Finalment, el conegut paleontòleg de dinosaures José Luís Sanz, de la Universidad Autònoma de Madrid, que va atraure un públic format sobretot per joves paleontòlegs, va impartir una conferència centrada en la cultura popular que s’ha anat creant al voltant dels dinosaures, des del segle XIX fins a l’actualitat. Sanz va mostrar la recurrència en la cultura popular del mite de l’aparició de dinosaures- siguin fruit d’explosions nuclears, de descongelació àrtica o de visites intergalàctiques – com una alteració de l’ordre natural i un perill per l’home, que una vegada es desfà de l’animal gràcies al seu intel·lecte o a la tecnologia, restableix aquest ordre perdut. Sanz va clarificar que, per a ell, existeixen aquí dos coneixements (malgrat mostrar diverses interseccions entre aquests dos àmbits): el coneixement científic, caracteritzat per utilitzar el mètode anomenat científic, i el coneixement popular, basat en la mera especulació. Per acabar, Sanz va ensenyar-nos com la censura franquista va actuar també dins el teòricament innocent món de la ciència ficció.

En definitiva, el cicle “Pedres i Ossos” ha estat una profitosa experiència que ha portat als col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència un públic divers que, a més, ha permès endinsar-se en l’apassionant història de les disciplines científiques que treballen desenterrant i analitzant aquestes “Pedres i Ossos”, una història que, de fet, està molt poc desenterrada.

Miquel Carandell Baruzzi (CEHIC-UABDivulga)

Clara Florensa Rodríguez (CEHIC)

Oliver Hochadel (IMF-CSIC)