Archive for maig, 2013

Crònica del Cicle de Col·loquis: “Pedres i Ossos”

El cicle de col·loquis “La vida social de pedres i ossos: noves visions en la història de l’arqueologia, la paleontologia i la paleoantropologia” es va desenvolupar en sis sessions, dues per cada una de les disciplines científiques que componen el títol del cicle. Es van dur a terme de octubre del 2012 a març del 2013 i van ser un èxit de públic, especialment pel que fa a obrir la història de la ciència a nous públics com arqueòlegs, paleontòlegs o alumnes de carreres científiques.

El cicle va començar amb la primera de les xerrades dedicades a l’arqueologia a càrrec de Cornelius Holtorf de la Universtiat Linnaeus a Kalmar, Suècia. Holtorf va impartir una entretinguda sessió que va mostrar com l’arqueologia és present a diversos estrats de la cultura popular: dels parcs d’atraccions, als anuncis de Pepsi i de pel·lícules pornogràfiques, a hotels de Las Vegas. L’anàlisi de l’investigador alemany ens va portar al cas de l’empresari Semir Osmanagic que, a partir d’una fructuosa relació amb els mitjans i els polítics, ha elaborat l’estranya teoria que el turó anomenat Visočica, prop de Sarajevo, seria la “Piràmide del Sol” d’una civilització desapareguda que habitava en el que avui és Bosnia-Herzegovina. Per Holtorf, l’habilitat d’explicar una història captivadora, d’aconseguir recursos i de refermar una “identitat”, a gent que ho necessita, fa que aquesta “falsa” arqueologia sigui en certa manera tan “autèntica” com qualsevol altra. No importa si és real o no, sinó que en “convèncer” i ajudar a la gent es converteix en igualment vàlida.

Movent-nos a la paleoantropologia, la segona xerrada del cicle, a càrrec de Miquel Carandell, va tractar la controvèrsia de l’Home d’Orce. L’any 1983, un fragment de crani trobat a Orce, Granada, i identificat com a un homínid va causar una forta impressió als mitjans, ja que es podia tractar del “Primer Europeu”. Un any més tard, el diari El País va esbombar en portada que aquest famós Home d’Orce seria un ase, realment antic, però “només” un burro. En aquest moment esclatà una polèmica que es desenvolupà en els diferents mitjans de comunicació. Aquesta xerrada va intentar fer veure com aquest fet va fer que els diaris es convertissin en espais on també es produeix nou coneixement científic i es divulga entre els propis investigadors. El torn de preguntes, molt animat degut a l’abundant públic present, va fer palès que la polèmica de l’Home d’Orce segueix viva, trenta anys després de començar.

Margarita Díaz-Andreu, investigadora ICREA de la UB, va parlar-nos, tornant altre cop a la història de l’arqueologia, de la polèmica dels “drets” sobre les restes arqueològiques. Després de fer un breu repàs a la relació històrica entre arqueologia i nacionalisme, Díaz-Andreu va introduir-nos en va parlar-nos els moviments indígenes per la recuperació dels objectes que reclamen com a seus a llocs com els Estats Units, Canadà o Austràlia. També ens va explicar que, en el cas espanyol, hi ha hagut una forta problemàtica amb la comunitat religiosa jueva que no vol que s’excavin necròpolis medievals. D’alguna manera, la comunitat religiosa jueva vol controlar la seva pròpia identitat alhora que guanya poder polític. Finalment, el torn de preguntes, amb un públic amb més arqueòlegs que historiadors de la ciència, va mostrar la necessitat de refer els discursos que es presenten en els museus d’arqueologia per, d’alguna manera, integrar la visió dels que van ser els usuaris dels objectes arqueològics exhibits, la funció que feien, el context a què pertanyien…

Ja amb el nou any, va tornar la paleoantropologia amb l’anàlisi de la indústria de popularització al voltant del jaciment d’Atapuerca que, altra vegada, va omplir la sala de curiosos, científics i historiadors de la ciència. Oliver Hochadel, de la Institutció Milà-Fontanals del CSIC, que recentment ha publicat el llibre “El Mito de Atapuerca”, (de fet, aquest col·loqui n’era una mena de pre-presentació), ens va parlar sobre com s’ha “venut” Atapuerca, quina retòrica s’ha utilitzat perquè hagi esdevingut potser el projecte científic més gran d’Espanya però gairebé desconegut a l’exterior, i com ha estat “apropiada” per ser el nou començament de la història d’Espanya. Hochadel va trobar una connexió entre aquesta facilitat de finançar projectes paleoantropològics que es converteixen en un “ancestre” comú de tots els espanyols i les dificultats que han sorgit per excavar les foses comunes de la Guerra Civil Espanyola, un passat molt més proper però que no interessa tant treure a la llum com la dels “primers europeus-espanyols-burgalesos” d’Atapuerca.

El primer col·loqui dedicat a la paleontologia, va ser impartit per Carlos Tabernero del CEHIC-UAB i va estar centrat en la pel·lícula Jurassic Park, en el 30 aniversari del seu llançament. Amb la projecció de fragments de la pel·lícula i mitjançant el contrast entre caos i ordre, Tabernero va posar sobre la taula l’estreta relació entre aquesta pel·lícula i la ciència que l’envolta. Aquest film va ajudar a divulgar una teoria científica concreta, l’anomenada “Dinosaur Renaissance”, que diu, entre d’altres coses, que els ocells provenen dels dinosaures, que aquestes criatures eren de sang calenta, es movien en ramats, o estols segons com ho mirem, i feien nius… El mateix Steven Spilberg va fer explícites aquestes noves teories a la seva pel·lícula (de fet va rebre l’assessorament del científic Jack Horner, un dels seus principals defensors), i la va fer arribar a milions d’espectadors de tot el món. Molts més dels que podria haber tingut un llibre de divulgació científica o, per suposat, un article científic. Tabernero també va explicar que la mateixa setmana que es va estrenar la pel·lícula, una prestigiosa revista científica va publicar un estudi sobre l’extracció d’ADN de plantes fossilitzades, tècnica en què es basa la reanimació dels dinosaures de la pel·lícula.      

Finalment, el conegut paleontòleg de dinosaures José Luís Sanz, de la Universidad Autònoma de Madrid, que va atraure un públic format sobretot per joves paleontòlegs, va impartir una conferència centrada en la cultura popular que s’ha anat creant al voltant dels dinosaures, des del segle XIX fins a l’actualitat. Sanz va mostrar la recurrència en la cultura popular del mite de l’aparició de dinosaures- siguin fruit d’explosions nuclears, de descongelació àrtica o de visites intergalàctiques – com una alteració de l’ordre natural i un perill per l’home, que una vegada es desfà de l’animal gràcies al seu intel·lecte o a la tecnologia, restableix aquest ordre perdut. Sanz va clarificar que, per a ell, existeixen aquí dos coneixements (malgrat mostrar diverses interseccions entre aquests dos àmbits): el coneixement científic, caracteritzat per utilitzar el mètode anomenat científic, i el coneixement popular, basat en la mera especulació. Per acabar, Sanz va ensenyar-nos com la censura franquista va actuar també dins el teòricament innocent món de la ciència ficció.

En definitiva, el cicle “Pedres i Ossos” ha estat una profitosa experiència que ha portat als col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència un públic divers que, a més, ha permès endinsar-se en l’apassionant història de les disciplines científiques que treballen desenterrant i analitzant aquestes “Pedres i Ossos”, una història que, de fet, està molt poc desenterrada.

Miquel Carandell Baruzzi (CEHIC-UABDivulga)

Clara Florensa Rodríguez (CEHIC)

Oliver Hochadel (IMF-CSIC)