La XII Trobada d’Història de la Ciència i la Tècnica, organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica en col·laboració amb l’Institut d’Història de la Medicina i la Ciència López Piñero, tingué lloc, amb un notable èxit de participació, els passats 15, 16, 17 i 18 de novembre de 2012 a la seu d’aquest Institut, a València.
La Trobada va començar, després d’una interessant benvinguda, amb una sessió plenària a càrrec d’Ana Labata. La conferència va presentar una repassada exhaustiva de la canyamel, els seus usos i les tècniques utilitzades arreu del món durant els gairebé 10.000 anys d’utilització d’aquest recurs. De l’Índia a Al-Andalus, de València a Cuba, el sucre extret d’aquesta planta ha viscut nombroses transformacions en el seu concepte: primer gairebé inexistent, després un luxe, a vegades ha estat considerada un medicament i més recentment un aliment de primera necessitat, controlat fins i tot pels governs. Al final de la seva intervenció, Labata va compartir amb els assistents la seva il·lusió i entusiasme en fer recerca sobre la canyamel, recerca que continuarà després d’aquesta presentació.
Acabada la plenària, arriben els primers dubtes: a quina sessió paral·lela anem?
Tarda de dijous
En la sessió “La Medicina i les seues representacions” van destacar dues comunicacions. Per una banda, el tractament del NO-DO i de la premsa espanyola de l’eclipsi de sol visible a les Illes Canàries l’any 1959. Aquest treball subratlla la utilització que la propaganda de règim franquista va fer d’aquesta notícia científica dins del seu discurs d’apropament als Estats Units i de reforçament de la ciència nacional. Per l’altra, “El asiento en la Manchuela albacetense” era el títol d’una comunicació que va causar sorpresa entre els assistents pel seu aprofundiment en les diferents tipologies de “curanderos” i la seva relació amb l’empatx o “asiento”, en el curiós vocabulari local.
La sessió científica “La ciència àrab en les fronteres dels coneixements i les cultures”, coordinada per Roser Puig i Miquel Forcada, va transcórrer a partir de set ponents que ens van parlar des de la influència de la filosofia de la Grècia clàssica en la medicina andalusí del segle XII fins a la transmissió de textos astronòmics àrabs al llatí en la Península Ibèrica. Per altra banda, gran part de les comunicacions van girar al voltant de la pràctica que es situa en la frontera del que s’ha considerat la “ciència oficial”. Una bona mostra d’aquesta pràctica es va manifestar en la tradició empirico-màgica en la medicina andalusí com també en el desenvolupament de l’astrologia, on va quedar palesa la necessitat de treballar amb eines altament especialitzades com van ser els astrolabis i els algoritmes matemàtics.
En la sessió de comunicacions lliures, és important mencionar la presentació sobre la concepció de l’àtom que va tenir durant la seva vida el brillant físic (i filòsof) Erwin Schrödinger i les circumstàncies que van formar les seves idees.
Matí divendres
“Ciència i identitat nacional”, títol de la primera sessió de divendres, va gaudir, a primera hora del matí, de dues variants del català amb dues interessants comunicacions. Per una banda, vàrem conèixer la identificació amb Catalunya i el català per part dels intel·lectuals rossellonesos, que a la vegada accepten pertànyer a l’estat francès; i, per l’altra, la variant dialectal mallorquina ens va portar a saber més coses sobre la creació del llenguatge científic català.
Félix Rodríguez de la Fuente i els seus programes de televisió que promocionaven la conservació animal i buscaven “educar” en aquest sentit a la població espanyola van ser també protagonistes d’aquesta sessió.
El catalanisme científic popular entre les dues exposicions universals de Barcelona, el catòlic-catalanisme científic en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, la intenció de Francesc Darder de fer país amb els animals, el propòsit catalanista de la revista Monografies Mèdiques, la breu vida de l’Institut d’Estudis Valencians durant la Guerra Civil espanyola, l’exili dels metges catalans o Martí Franquès com un mite de la ciència catalana, formaren un conjunt de comunicacions temàticament molt properes que van ser un marc perfecte per un viu debat final que va abordar temes com la retòrica nacionalista, els possibles, o impossibles, de fer una ciència en un estil nacional o la ciència com a una “arma” per reivindicar una identitat nacional.
Abans de dinar es va realitzar una celebrada sessió de pòsters on onze participants ens van explicar, en cinc minuts, els seus projectes o recerques. El guanyador del premi al millor pòster de la Trobada, escollit per tres membres d’un jurat que valorava la rellevància, el disseny i l’exposició, va ser “Cultura, ciència i pensament a la Catalunya del segle XIX. El projecte Almirall de l’Ateneu Barcelonès” de Joaquim Coll, Lluís Vicente i Giovanni Cetani, presentat per aquest últim. Aquest projecte posa el punt de mira en la recepció i els públics dels llibres editats a Barcelona.
Divendres Tarda
L’anàlisi de les institucions i empreses que fabricaven i comercialitzaven medicaments en l’Espanya autàrquica va ser l’objectiu de la sessió científica en la que es va parlar de la factoria que una de les poques empreses europees, danesa concretament, que va poder lluitar contra “la invasió” de la penicil·lina americana a Europa, va establir al nord d’Espanya. La premsa franquista va amagar l’origen danès de l’empresa buscant reforçar així el seu discurs autàrquic.
Intentar posar l’èmfasi en l’on es fa ciència, on es rep, on s’aprèn… va ser l’objectiu de la conferència plenària de Charles Withers. Conèixer aquest on és crucial per conèixer també el perquè i el com. Així, Withers proposa centrar-se en els contextos locals per, d’aquí, passar als estudis transnacionals. A partir de l’exemple dels múltiples meridians existents abans de la concòrdia de Greenwich, Whiters va mostrar com la ciència viatja i muta segons els interessos nacionals i com l’estudi d’aquestes geografies de la ciència és ideal per entendre com es genera coneixement a nivell global.
Dissabte matí
L’heterogènia sessió “Ciència i institucions al món contemporani” va tractar en primer lloc la, fins ara, desconeguda Societat Filosòfica de Barcelona, una mena de precursor de la Reial Acadèmia de la Ciència i les Arts de Barcelona i de l’Acadèmia de Bones lletres. En aquesta societat, es reunien joves, fins i tot adolescents que, ja sigui per ser fills de o deixebles de, tenien interessos en física, metafísica, oratòria o poesia.
Després d’aprendre com funcionaven la comunicació militar durant les guerres carlistes, i de descobrir un nou manuscrit de José Joaquín Landerer anomenat Natura, vàrem conèixer els detalls de la creació del Parc Natural de la Garrotxa. El paper dels experts locals en aquest procés, les seves raons i el paper de l’opinió pública van ser algunes de les qüestions adreçades respecte la protecció dels volcans d’Olot. Un enfocament semblant va ser el de l’estudi sobre els terratrèmols i la seva predicció al Xile de l’inici del segle XX on també l’opinió pública i els experts són crucials.
La intensa activitat industrial a l’Alcoi de finals del segle XIX, el Servei Meterològic de Llevant i les tècniques de calefacció a la segona meitat del segle XIX, amb el curiós cas de l’“hospital experiment” (l’ala d’homes amb un tipus de calefacció i la de dones amb un altre) van portar-nos a les apassionants “Conversaciones intelectuales de Poblet”. Organitzades en ple franquisme per tractar temes científics conflictius amb la fe catòlica, aquestes “conversaciones” van ser una via per la qual els religiosos buscaven un discurs que fos adequat per transmetre públicament.
Per la X Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament “Antoni Quintana Marí”, coordinada per Pere Grapí Vilumara i Maria Rosa Massa, es proposaven diferents àrees temàtiques. De manera que vam poder gaudir d’unes comunicacions que tractaven tant de l’ensenyament en un determinat context històric com de la història de la ciència en una aula. En relació a la primera àrea temàtica vam poder entrar en contacte amb la situació de l’ensenyament de les matemàtiques a l’Espanya del segle XVIII, per una banda, i de la química en la França revolucionària de finals de mateix segle, per una altra. Respecte la segona àrea temàtica vam conèixer diferents estratègies a les classes a l’ensenyament secundari o universitari per tal d’introduir la història de la ciència com una eina que permeti millorar les competències dels alumnes. Tampoc va faltar una reflexió sobre la forma inadequada que tenen molts llibres de text, en el batxillerat, de presentar determinats models científics totalment al marge de la història.
Després de les diferents comunicacions es va fer saber el guanyador del Premi “Antoni Quintana Marí” d’enguany, “La fàbrica de carburs de Berga”, d’Arnau Plans Vilardaga, estudiant de batxillerat de l’IES Guillem de Berguedà (Berga).
Tarda Dissabte
La sessió “La ciència i la seva història dins la ficció científica” va començar amb una presentació que va traçar els usos (tècnic, figuratiu i retòric) de la paraula “energia”. Retrocedint en el temps, vàrem conèixer que la paraula troba el seu origen a la retòrica clàssica en les paraules “energeia” (força) i “enargeia” (claredat), una doble etimologia que degut a la similitud dels vocables no ha estat ben reconeguda als nostres dies. Les dues següents comunicacions tractaren el gènere teatral com a font històrica. En el primer cas, es va mostrar com les idees “fisiognòmiques, astrològiques i mèdiques” de l’època es transmeteren a través del gènere teatral. I, en el segon, es va veure com aquest gènere ofereix infomació de la pràctica mèdica en el passat, on els saltimbanquis i “xarlatans” de la Monarquia Hispànica del segle XVII donen evidències de la venda ambulant de medicaments. Posteriorment, a les “anotacions sobre la poesia científica del segle XIX en llengua catalana” s’esmentaren noms com ara Joaquim M. Bartrina, Melcior de Palau, Antoni de Bofarull o Frederic Soler (Serafí Pitarra); i es destacà l’absència de “poesia científica” en els Jocs Florals de 1859 a 1900.
Es reprengué la sessió amb Jules Verne, considerat per molts el pare de la ciència ficció, tot i que, com es va dir, la literatura verniana (amb una visió positivista molt influïda pel seu editor, Jules Hetzel) caldria considerar-la més aviat com a “novel·la de ciència”, ja que es basava fonamentalment en la ciència del seu temps, només portada un pas més enllà. A continuació, revisitàrem les Aventures d’Alícia al país de les meravelles per conèixer que el novel·lista Lewis Carrol (i matemàtic a Oxford, Charles Dogson) hauria volgut fer una sàtira dels corrents matemàtics de l’àlgebra simbòlica (que més tard fonamentaria la mecànica quàntica) i, curiosament, per estranys mecanismes entre el gènere fantàstic i la ciència, la seva novel·la ha estat precisament associada a la física quàntica i al Principi d’incertesa. Finalment, la sessió acabà amb una comunicació sobre el debat de les dues cultures, la científica i la humanística, iniciada per Charles Pierce Snow l’any 1959, i la seva representació en les novel·les de Lodge, Powers i Mc Ewan.
Abans d’acabar el dissabte amb l’Assemblea de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica i la projecció del documental La Batalla del Varsòvia, Sharon Ruston, professora de literatura i cultura del segle XIX a la Universitat de Salford, va impartir la conferència plenària Natural History and the Vindication of the Rights of Woman. Segons la tesi de Ruston, Mary Wollstonecraft, la mare de la “mare” de Frankenstein –Mary Shelly-, i considerada amb els ulls del temps una de les primeres feministes de la història, podria haver trobat arguments i inspiració (a més d’indignació) per a la seva causa i els seus escrits, en la Història Natural.
El seu llibre Vindication of the rights of woman (1792) recuperat com a pioner del feminisme de cent anys més tard, critica teories que considera que denigren la dona i proposa exemples per rebatre-les que semblen tenir les seves arrels en llibres d’història natural del moment. Coincidència?
L’argument de Ruston és fort. L’evidència que Wollstonecraft havia llegit aquestes fonts és clara: escrivia per a una revista radical on li encarregaven sovint ressenyes de llibres. Les ressenyes que va fer i, per tant, els llibres que va haver de consultar han aparegut en la investigació històrica. Entre ells hi havia A general history of quadrupeds (Thomas Bewick, 1790), The philosophy of Natural History (William Smellie, 1790), The sexes of the plants vindicated (John Rotheram, 1790) o Buffon’s Natural History (traduït a l’anglès per Smellie l’any 1781).
L’estat natural de la dona hi és considerat fràgil per naturalesa i en la societat del moment circulava la idea que les dones estaven més a prop dels animals que de l’home (com defensa la Història Natural de Smellie), arribant-la a considerar la baula perduda, “el lligam que uneix l’home amb les bèsties -brutes, en anglès-”. Com a conseqüència d’això estava en dubte no només l’existència de l’ànima femenina sinó també la seva capacitat de raonar.
Wollstonecraft es fixava en la dicotomia artificial/natural i proposava una revisió de la història natural sota la pregunta: quina mena de comportament és natural? Ella creia fermament que l’estat de la dona era degenerat de l’estat natural i en bona part producte de l’educació del moment, per tant, artificial. Aquesta educació quedà plasmada en obres tradicionals que explicaven com se suposava que les dones s’havien de comportar. A father’s legacy to his daughters (1774), de John Gregory (1724-1773), un clàssic manual de l’”adequada” conducta femenina, n’és un. Segons Wollstonecraft, els consells de Gregory feien les dones més inútils, més artificials.
Per recolzar les seves idees, Wollstonecraft usava exemples extrets d’alguns dels llibres esmentats com el del comportament dels gats o animals domèstics versus els seus corresponents salvatges, dels quals s’extreien conseqüències morals a través d’”objectives” observacions físiques, i els desmuntava a favor del seu argument.
Wollstonecraft s’adonava que la gent podia usar la història natural per als seus propis projectes polítics i denunciava aquests usos polítics del saber natural per bé que, en la seva argumentació a favor de la seva causa, es serví de la mateixa arma.
En definitiva, als ulls de Ruston, Vindication of the rights of woman podria ser una Història Natural de la dona.
Matí Diumenge
La sessió “Química i medicina legal” va començar amb una de les sempre entretingudes, interessants i estimulants històries de Mateu Orfila i la Toxicologia legal. Aquest cop, Orfila “s’enfrontava” a la Frenologia en la lluita pel “nínxol ecològic” que suposava la presència científica en els judicis.
El canvi, els públics en els llibres de toxicologia de Pere Mata, d’estudiants a jutges, i les transformacions que aquesta disciplina pateix durant les diferents edicions d’aquests llibres van ser tractats en la segona comunicació d’aquesta sessió.
Les dues següents comunicacions van explicar-nos, respectivament, la microquímica de Juan Peset, el seu paper com a expert i el de la JAE com a “promotora” de científics a l’estranger; i la llarga vida d’Antonio Casares, el seu Gabinet d’Història Natural i les experiències elèctriques que va fer a Santiago. Casares va ser un dels protagonistes de la darrera presentació d’aquesta sessió, que ens mostrava una controvèrsia sobre les aigües d’un balneari. Aquest tipus de controvèrsia és interessant per l’historiador de la ciència ja que es produeix en una gran varietat de mitjans i amb la intervenció de diferents actors, tots ells defensant els seus propis interessos, i ens fa així més clar com funcionava la ciència en un moment històric concret.
Abans de dinar, i per acabar la trobada, vàrem gaudir de la sessió plenària de Jesús Maria Galech sobre les controvèrsies públiques entre Martín Martínez, Benito Feijoo i Diego Torres de Villarroel. L’esfera pública de l’Espanya de principis del segle XVIII va ser l’escenari d’unes intenses polèmiques sobre astrologia i la medicina entre aquests tres personatges que Galech ha sabut captar, analitzar i explicar de manera magistral.
Crònica realitzada per:
Joaquim Berenguer, CEHIC (UAB), jberenguer90@gmail.com.
Miquel Carandell, CEHIC (UAB), m_baruzzi00@hotmail.com.
Clara Florensa, CEHIC (UAB), cflorensa@gmail.com.
Laura Valls, CSIC, lvalls@dicat.csic.es.