Archive for desembre, 2011

El IHMC organitza el workshop titulat Experts in the periphery (19th-20th centuries), 30 Novembre-02 de Desembre de 2011

Entre els dies 30 de novembre i 02 de desembre 2011 es va celebrar a València el workshop Experts in the periphery (19th-20th centuries). En aquesta trobada, organitzada per el Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero”, es va analitzar la importància dels experts científics en la història contemporània i es varen presentar quatre pòsters, 11 comunicacions i 2 ponències convidades.

Les dues ponències convidades van comptar amb la participació de nombrós públic i d’alumnes del Màster d’Història de la Ciència i de la Comunicació Científica de la Universitat de València. La primera de elles, a càrrec d’Ian Burney (Universiy of Manchester, UK), es va titular Our Environment in Miniature: Dust and the early 20th century Forensic Imagination, es va ocupar de la importància que va tindre la consideració de la pols, a principis del segle XX, com a nou element forense amb importants aplicacions a l´estudi de l’escena del crim que va començar a ser analitzada per nous tipus de professionals. La segona ponència, Ethnicity, expertise and authority, realitzada per Graeme Gooday (University of Leeds, UK), va mostrar la diversitat formativa o social, dels experts que participaven en els peritatges judicials o en les comissions de govern analitzant,-ho a partir del desenvolupament de algunes disciplines com ara la tecnologia elèctrica a la societat angloamericana de principis del segle XX.

Un grup de conferències es va dedicar als experts relacionats amb la medicina, la criminologia i la toxicologia. Christelle Rabier (The London School of Economics, UK), Expertise, Labour, and the Public Sphere: the case of 18th century European medicine, va mostrar les relacions entre la creació de noves institucions a una societat civil cada vegada més desenvolupada i l’evolució dels tractaments mèdics i les regulacions sanitàries. En la comunicació titulada Medico-legal expertise in comparative perspective: England and Wales, 1730-1914), Katherine Watson (Oxford Brookes University, UK), va comparar l’evolució dels perits forenses que intervingueren als judicis per homicidi realitzats a Anglaterra i Gales i la seva influència en les pràctiques forenses. A la mateixa sessió, la conferència Poisons, experts and the ehaping of nineteenth century Spanish toxicology: the María Bonamot trial (1844-1847), realitzada per Mar Cuenca (IHMC, CSIC-UV), va mostrar el desenvolupament de la toxicologia espanyola al segle XIX a través d’un judici per enverinament on intervingueren diferents experts tenint en compte aspectes legals, terminològics i científics relacionats amb la natura dels verins, la seva consideració i la seva detecció.

Altra sessió es va dedicar al medi ambient i l’alimentació. Marina Loskutova (Institute for the history of science and technology, San Petersburgo), Forests, climate, government and scientists: environmental expertise in the 19th century Russia, va  comparar la controvèrsia suscitada entre experts a França i a Rússia respecte a la desforestació i els debats sobre el seu efecte al medi ambient que van transcendir a l’esfera pública. En relació amb el control del frau alimentari Ximo Guillem (Universitat de València), The role of experts in food safety regulations. The Spanish Real Academia de Medicina and the limits of fraud, va considerar les relacions entre l’anàlisi del frau i les regulacions alimentàries. Els informes realitzats per experts de algunes institucions espanyoles sobre productes com ara la sacarina, l’oli, el vi o el pebre vermell permeten comparar els seus graus de expertise amb els d’altres institucions europees interessades en la seguretat alimentària.

En la tercera sessió es varen discutir aspectes relacionats amb els experts, la governança i la indústria. Silke Fengler (University of Vienna, Austria), Austrian Experts and the International Pugwash Movement, va estudiar l’influencia dels experts austríacs per a apropar a un públic més ample els debats existents en les conferències i trobades organitzades pel Pugwash Movement, des de la seua primera conferència al 1957 va reunir científics, polítics i intel·lectuals preocupats per la Guerra Freda i l’existència d’armes nuclears. Darina Martykánová (Universität Potsdam, Germany), Engineers in the Ottoman Empire: Expert Governmentalities during the Second Constitutional Period (1908-1922), va analitzar la comunitat d’experts enginyers i la seva adaptació als canvis institucionals a un context determinat, l’Imperi Otomà, on les divisions per nacionalitats (més encara que entre les diferents branques de l’enginyeria) van tindre gran importància. Stathis Arapostathis (Cardiff University, UK), Meters, Patents, and Expertise (s): Knowledge Networks in the Electric Meters Industry, 1880-1914, va mostrar l’heterogeneïtat existent al desenvolupament de les patents a l’industria elèctrica on sorgiren experts com ara enginyers que podien defensar les aplicacions pràctiques d’aquesta indústria, el seu iterés científic o bé interessos corporatius propis.

Finalment es van presentar dues conferències sobre les dificultats i controvèrsies quan els científics tractaven d’obtenir proves o evidències que es pogueren emprar en cassos judicials. Ian Burney (University of Manchester, UK), Spaces and Traces: The Making of Modern Crime Scene, va recalcar les possibilitats historiogràfiques ofertes per l’estudi de substàncies, com la pols, en la investigació forense contemporània. José Ramón Bertomeu Sánchez (IHMC-Universitat de València, Spain), Chemistry, Microscopy and Smell: Bloodstains and Nineteenth-century Legal Medicine, va estudiar el paper dels experts de principis del segle XIX en l’anàlisi de les taques de sang i les controvèrsies generades segons el mètode de detecció escollit (anàlisi química, microscòpic o test olfactiu) que van afectar, a més, a la “credibilitat” tant científica com legal.

A més, el congrés va comptar amb la presentació de diversos pòsters dedicats al desenvolupament de les pràctiques forenses i a la creació d’experts industrials. Fraiser Joyce (Oxford Brookes University, UK), Is ‘Expertise’ Relative? The Role of Lay and Medical Witnesses in the Context of Postmortem Identification Practices: England and Wales, 1800-1934, va analitzar la influència del context i les característiques locals en el desenvolupament i la consideració dels experts. Nicholas Duvall (Manchester University, UK), Cardboard Wounds and Missing Bodies: a case study in the history of gunshot wounds, and their investigation, in 1920s Scotland, va destacar la importància que van tindre als judicis les proves de laboratori aplicades a l’estudi de les armes de foc i els seus projectils. Nahomi Galindo-Malavé (Universitat Autònoma de Barcelona, Spain), Modern Crime, Prison and Health: The Birth of the First Women’s Penitentiary in Puerto Rico, va mostrar les relacions existents entre crim, llei, gènere considerant la creació de nous espais com les presons femenines creades a mitjans del segle XX a Puerto Rico. Duygu Aysal (Bilkent University, Turkey), Officials, Engineers and Experts in the Electrification of Ottoman Istanbul, va estudiar el projecte d’electrificació d’Istanbul a principis del segle XX i del complex joc de negociacions entre oficials otomans, enginyers i experts estrangers necessàries per al seu desenvolupament.

Per la gran diversitat de temes tractats i les noves possibilitats que ofereix l’estudi dels experts, el workshop celebrat a València va suposar un significatiu avanç d’aquest tipus d’estudis aplicats a la història de la ciència. La consideració dels experts permet l’anàlisi d’una gran quantitat de situacions i problemes relacionats amb l’evolució històrica de la ciència com les relacions entre ciència i democràcia, la formació de comunitats i disciplines, la regulació alimentària i sanitària, l’estudi de contextos perifèrics , la investigació sobre la transmissió de coneixement i la seva apropiació, la importància de l’autoritat científica, el valor de les fronteres nacionals o regionals, la creació de nous espais o institucions, la seva influència en el desenvolupament de noves disciplines com l’enginyeria o la medicina forense, el desenvolupament de noves tècniques i mètodes d’anàlisi i detecció de substàncies o el paper dels experts quan interactuen en els complexos debats generats en els processos judicials.

Ignacio Suay Matallana

Una illa per a la Història de la Biologia: Ischia Summer School 2011

El nostre company, Miquel Carandell, membre de la Comissió de Col·loquis de la SCHCT, assistí del dia 26 de juny al 3 de juliol de 2011 a l’Ischia Summer School for History of Biology, dedicada aquest any a la Biologia i els seus públics, i que comptava amb la presència de reputats historiadors de tot el món com James Secord, Massimiano Bucchi o Tim Boon. Després d’aquesta experiència, i del temps necessari per pair-la, ens ofereix aquí una crònica de la seva estada a l’illa italiana d’Ischia. De la mateixa manera que el Dr.Moreau experimentava tancat a la seva illa, Ischia va ser, durant una setmana, un lloc per experimentar amb la Història de la Biologia.

L’Escola d’Estiu d’Ischia

La revolució científica al nou món, les conseqüències “assumibles” d’una guerra nuclear, els “free-thinkers” a l’Anglaterra victoriana, el concepte de raça al Brasil actual, grups de pacients i activistes contra el càncer, audiovisuals de natura britànics, zoològics alemanys, naturalistes francesos…

En tota aquesta varietat de temes ens vam submergir (abans) durant (i després) de la 12th Ischia Summer School “Biology and the public” organitzada, a tres bandes, per l’Stazione Zoologica Anton Dohn, el Max Planck Institute for History of Sciene i el Wellcome Trust. L’escola tingué lloc a la, en teoria , bonica illa d’Ischia situada al Golf de Nàpols. Dic “en teoria” per dues raons. D’una banda, l’apretada agenda de l’escola va deixar poc temps per “explorar” adequadament l’illa. De l’altra, l’absència d’una llei de costes italiana i el (mal) gust dels italians pels hotels a peu de platja, les platges privades, els cotxes i motos per tot arreu, fan que el que podria ser un lloc meravellós es converteixi en un indret de passeig poc agradable.

Les sessions es feien en una petita sala que pertanyia a l’Stazione Zoologica Anton Dohn amb seu a Nàpols però subseu a Ischia. Els participants érem uns 40, 30 dels quals estudiants, amb presència majoritària, i lògica, de gent de Cambridge i del Max Planck, i la resta professors.  Cada professor “protagonitzava” dues sessions, una conferència clàssica i un “seminari” basat en els “readings” pre-circulats i que comptava amb la participació de dos o tres dels estudiants. Després de lectures i seminaris hi havia un intens debat en el que participaven tant estudiants com professorat. Les sessions d’aquests últims estaven, a la vegada, agrupades de dos en dos, per temàtiques (també en teoria) similars, de manera que cada 4 sessions, dos per professor, hi havia un debat obert sobre aquell tema. Dilluns al matí, a més, Nick Hopwood, expert historiador de l’embriologia establert a Cambrige, va conduir una sessió de benvinguda on va introduir, de manera general, les relacions de la Biologia amb els seus públics i la participació d’aquests. També va explicar que la creació de la Biologia com a disciplina científica té el seu origen en la educació. La Biologia va ser creada per ensenyar, és a dir, va ser creada per a un dels seus públics, els estudiants.

Comença la perifèria

Desprès de la introducció de Hopwood, el primer en participar va ser Antonio Barrera, professor colombià establert als Estats Units i especialitzat en “circulation of knowledge” a l’Amèrica colonial. Barrera va donar una classe entusiasta (sense power-point, però passejant-se entre el públic i emfasitzant enèrgicament els punts claus) en la que mostrava com es creava el coneixement en el nou món, el paper jugat pels indígenes en aquesta creació i la transmissió cap als centres europeus. Barrera va arribar a la conclusió de que si hi va haver alguna cosa que puguem anomenar “revolució científica”, aquesta també es va donar en el nou món.

Desprès, Carlos López Beltrán, mexicà especialista en filosofía i història de les ciències de la vida i que actualment estudia les relacions entre genètica i raça en països sud-americans, va explicar l’establiment del “mestizo” com a “raça” uniforme per a tots els mexicans des de principis del segle XX. En aquell moment es dóna una certa voluntat de “tornar” “mestizos” els indígenes, voluntat que s’estén fins al segle XXI, on el projecte “El Genoma de los Mejicanos” s’ha diluït i confós pel de “El Genoma de los Mestizos”. La de “mestizo” és una categoria excloent ja que no té en compte ni la població indígena ni la negra. El seminari de López-Beltrán estudiava un article, transdisciplinari  entre genètica i sociologia, sobre el concepte de raça al Brasil actual (un dels països més diversos del món) i la imatge que es té d’aquests conceptes.

El debat que aglutinava el nou món sota el títol de “Participation and exclusion, then and now” també va ser d’allò més interessant. Les intervencions i preguntes es van centrar sobretot en la genètica del segle XX i d’alguna manera van “excloure” l’ “Early Modern Period” que, d’altre banda, va patir certa “exclusió” a l’escola (“exclusió” que també pateix a l’Història de la Ciència en general). A les set i mitja va concloure una llarga(havíem començat a les nou) primera jornada.

Knowledge of one, knowledge of all

Dimarts va tocar aprofundir, amb Mary Terrall i Anne Secord, en els públics de la Història Natural del segle XVIII i principis del XIX. Terrall, historiadora de la ciència americana que treballa en naturalistes del segle XVII, va explicar, entre moltes altres coses, com el naturalista francès Réaumur expressava la voluntat “d’entrenar” els seus lectors com a observadors de la natura i, fins i tot, animava aquests lectors a recol·lectar per ells mateixos per tal de contribuir en properes edicions dels llibres del propi Réaumur. Terrall també va destacar com, en aquell moment, la història natural captava més l’atenció del públic que altres ciències. Els públics acudien atrets per “l’espectacle” del món natural, exactament de la mateixa manera que avui en dia acudeixen als Museus de Ciència o veuen els “experiments” del Flipy o d’en Dani Jiménez per la televisió.

Anne Secord és historiadora de la ciència a Cambridge i coneguda sobretot per l’article Science in the pub, en el que, per gran alegria de molta gent, s’afirma que “Drunknnes and intellectual pursuits were not incompatible”. En la seva sessió, Secord va fer trontollar els rols d’expert i profà amb l’exemple de la botànica anglesa de principis del segle XIX. En un moment en què els experts es tancaven en banda per així establir-se com a comunitat, els clubs botànics creaven coneixement a partir de la cooperació: “Knowledge of one, knowledge of all”. Sovint aquests clubs aportaven espècimens als “experts”, que rarament reconeixien els seus mèrits, i si ho feien, es distanciaven per a reafirmar la seva posició d’experts.

Mercoledi Napoletano

Dimecres va ser el dia de visita a la ciutat de Nàpols. El matí el vam passar a la seu central de l’Stazione Zoologica Anton Dohrn, un imponent edifici amb laboratoris d’investigació, sales de conferències, un aquàrium, un hospital per tortugues marines, biblioteca, col·leccions d’animals, arxius… Ens van donar tres conferències (ni el dia de descans vam descansar): Una sobre la història de la institució (Anton Dohrn es va cartejar amb Darwin..oooh…) i les altres dues sobre investigacions actuals del centre sobre tortugues marines i algues.

Després vam veure les col·leccions de la institució, la biblioteca i els arxius, amb uns dibuixos molt macos de peixos i altres animals marins. Havent dinat teníem la tarda lliure per voltar per Nàpols. Alguns van anar al, es veu, espectacular Museu Arqueòlogic, que conté restes de Pompeia, altres van visitar esglésies i jaciments subterranis, altres simplement van anar a fer una birra o una pizza… Aquí el servidor, va passar-se tota la tarda buscant una bugaderia on fer la bugada, fet que finalment va aconseguir, és el que té viatjar.

Anem al Zoo (de la controvèrsia)

Cristina Wessely, historiadora de la ciència alemanya, amb el seu estudi dels zoos alemanys de finals del XIX, va aprofundir en les nocions d’animals artificials i naturalitat. Lleons que no es comportaven com s’esperava d’un animal “noble” i la intenció de fer que els animals es sentissin “com a casa” van ser alguns dels exemples que va presentar Wessely. D’altra banda, el zoos a finals del XIX eren llocs de reunió social on la gent anava a entretenir-se mentre contemplava els animals o bé ballava al bar del zoo. A la vegada, els directors dels zoos mostraven la intenció de, mitjançant els animals, educar i elevar moralment la burgesia (d’aquí els problemes amb el Lleó).

Amb la “lecture”, titulada “What should we do with “popular science”?,  de Philip Sarasin, historiador suïs, va arribar certa “controvèrsia”. Per Sarasin cal separar ciència de ciència popular i creences populars. Segons ell, en general, qui consumeix ciència popular no està participant en la ciència però tampoc està exclòs d’ella. En certes ocasions, la “popular science” però, pot ser utilitzada per científics, i altres estaments culturals, i adquirir un cert valor en la creació. Segons Sarasin, en el món “post-religiòs” del segle XXI, la “popular science” ocupa el lloc en l’imaginari que antigament ocupaven les creences religioses (és a dir, que ens creiem el que diuen els moderns “científics”, sense cap mena de possibilitat d’intervenció, com si fos un dogma). El debat subseqüent va ser intens i carregat. La crítica més unànime que va rebre Sarasin (essent-ne Jim Secord l’abanderat) va ser que no es pot negar la participació dels públics en la ciència perquè hi ha una impossibilitat d’establir les fronteres entre allò que anomenem científic, que sovint pot incloure elements més “populars”, i allò que no ho és, que encara més sovint inclou elements de la“ciència”. La conferència de Sarasin va ser, amb diferencia, la més comentada de la Escola. Els personatges polèmics ja ho tenen això, creen debat (realment, el món seria molt més avorrit sense ells).

I es que Sarasin es un prototip d’aquest tipus de personatges. El seu seminari estava basat en la lectura d’un capítol del llibre “On the Thermonuclear War” de Herman Kahn, de 1960. Aquest llibre analitza, molt fredament (molt científicament) les possibles conseqüències genètiques d’una guerra nuclear. Kahn arriba a la conclusió que els riscos són assumibles, i que malgrat les radiacions que es patirien, es podria tornar a uns estàndards de vida similars als actuals en pocs anys. Segons Kahn, tot es qüestió de estàndards i de “degree”, de grau. Kahn afirma, després de presentar les estadístiques d’un moment de pau de naixements amb malformacions, que “War is a terrible thing, but so is peace”. El text de Kahn es molt curiós i el simple fet d’assabentar-se de la seva existència va provocar sorpresa entre els estudiants.

Amb Bucchi sense Neresini

Els/les activistes del càncer als Estats Units i els grups de pacients, temes bastant desenvolupats en el màster, van ser els protagonistes del divendres. Ilana Löwy, historiadora de la ciència centrada en estudis de gènere, va parlar de la retòrica de “lluita” i “guerra” contra el càncer de mama i de les “supervivents” al càncer. Löwy també va parlar de tota la “parafernàlia” de llaços roses, ossets de peluix i d’una espècie de “retorn a la infància” de les afectades de càncer, que a la vegada, sota aquests discursos i cultura material, no es pregunten mai sobre la conveniència o no dels tractaments o el que planteja el metge.

Massimiano Bucchi, sociòleg expert en relacions entre societat i ciència (i “famós” pel seu article amb Neresini) per la seva banda, va parlar de la participació dels pacients en la “decision making” i la fallida de la majoria d’aquestes d’iniciatives. Aquesta fallida es va veure clarament en l’exemple de la roda de premsa anterior a una “Consensus Conference” en la que un científic va declarar que: “This is a Consensus Conference to convince that…”. Bucchi va acabar la seva conferència elaborant un eix en el que col·locava les diferents iniciatives i grups de pacients segons la intensitat de la seva participació en l’eix X. I el grau d’espontaneïtat en el eix Y, que tenia a baix de tot l’esponsorització per part de les grans empreses. És a dir, si un grup tenia una altra intensitat de participació en la ciència i era, a més, totalment espontani, quedava col·locat a dalt a la dreta. Si en canvi el grup era patrocinat per una empresa farmacèutica (espontaneïtat 0) i a més no intervenia en la “desicion making” quedava relegada a l’extrem inferior esquerra. I així successivament.

Secord, James Secord; Boon, Tim Boon.

James Secord, historiador de la ciència de Cambridge i autor entre molts altres del conegut Victorian Sensation, va començar la seva conferència de dissabte al matí provant de desfer els arguments presentats per Sarasin uns dies abans, segurament de manera casual, ja que la “lecture” de Secord anava precisament sobre la impossibilitat d’establir aquelles fronteres entre gèneres de comunicació científica. Segons Secord, cap d’aquests gèneres és totalment tancat, les categories només serveixen com a ideal. S’ha de parlar amb molt de compte de les fronteres, de les “boundaries”. La presentació, a més, anava sobre la “recepció”( “transferència”,“apropiació”…) de la teoria darwinista als diaris. Secord està ja cansat d’estudiar Darwin però defensa que el Darwinisme està tan estudiat que de fet es perfecte per estudiar, per exemple, la interacció de ciència i mitjans de comunicació (a més que posant Darwin per algun lloc és més fàcil aconseguir finançament i ressò). El “petit” projecte en què Secord està immers, consisteix en estudiar la creació conjunta (Fleeeck!) entre científics (cercles esotèrics) i diaris (cercles exotèrics) del concepte de Darwinisme a tot el món (toma ya!). En el seu seminari, Secord va exposar, mitjançant alguns estudiants, el paper dels “freethinkers” anglesos en la, diguéssim que, “posada a punt” de la societat britànica per a l’arribada de les idees evolucionistes.

L’últim “faculty” a intervenir va ser Tim Boon, “expert” del Science Museum de Londres, en una conferència que suposo serà similar a la què donarà aviat al CEHIC. Boon ens va parlar de documentals de Biologia elaborats a l’Anglaterra d’entreguerres. Aquestes pel·lícules “científiques” eren fetes per entretenir i alhora educar encara que els que les elaboraven no eren científics sinó aficionats. Pel que fa al seminari, Boon mostrà la seva altra faceta en l’anàlisi dels discursos museístics, la interactivitat en els museus, el diàleg entre visitants i “curators” i les més noves propostes de “Co-curation” entre el “curator” i el públic.

Networking

Bé, ja veieu que va ser un programa molt interessant però alhora molt atapeït. Gairebé ni un segon de descans. Ara, aquestes poques estones de descans eren també molt útils. Tant en els “coffe-breaks” com en els dinars (que fèiem tots junts, professorat i estudiants, i sense lloc per seure establert) o també en els passejos des de l’Stazione a l’Hotel, s’establien interaccions tant entre estudiants com entre estudiants i professors. Poder, per exemple, explicar el cas de l’Home d’Orce tranquil·lament a tot un James Secord (i rebre les seves opinions), a la vegada que un tal Lukas Rieppel t’explica com està estudiant els “caçadors” de dinosaures americans del canvi de segle (XIX al XX), es tot un plaer. L’anomenat Networking va funcionar molt bé i és tant, o més, profitós que les sessions en sí, i el millor, es que l’escola està dissenyada precisament amb aquest objectiu i, la majoria, dels professors (crec) estan “ensenyats” i pregunten sovint als estudiants. Tot això, a més, estava amenitzat amb una excel·lent “cuccina italiana”.

Què més es pot demanar!

Miquel Carandell Baruzzi

Agraeixo a Alfons Zarzoso la seva “empenta” involuntària, a Clara Florensa les seves correccions i comentaris i a Pep Simon per la seva ajuda.